LA NOVEL·LA CRIMINAL MEXICANA

 

8 d'abril 2026

https://fima.ub.edu/edl/la-novella-criminal-mexicana/

Carpio Manickam, María. Del policial clásico al post-neopolicial: la estética del crimen en la narrativa mexicana, 1940-2020. West Lafayette, IN: Purdue University Press, 2025. XI, 247 p. (Purdue studies in Romance literatures; 93). ISBN 978-1-62671-125-9. Disponible també en línia a: https://docs.lib.purdue.edu/psrl/36/.

Actualment professora d’espanyol a la University of North Texas de Denton, María Carpio Manickam és doctora per la University of Oklahoma i s’ha especialitzat en la cultura i narrativa mexicanes dels segles XX i XXI. La seva activitat investigadora està enfocada en l’estudi de les interseccions de gènere, classe i cultura com a factors principals de l’opressió femenina i les representacions estètiques en la ficció criminal de les escriptores mexicanes.

Del policial clásico al post-neopolicial: la estética del crimen en la narrativa mexicana, 1940-2020 és un assaig acadèmic que destaca per la seva ambició teòrica i historiogràfica i ofereix un ampli recorregut pels vuitanta anys d’aquesta narrativa, adreçat tant a especialistes com a lectors interessats, que permet entendre els esdeveniments contemporanis de Mèxic, farcits de violència, corrupció, desigualtats de tota mena i narcotràfic. De fet, la primera part de l’assaig prové de la seva tesi doctoral, mentre que la segona la genera el desenvolupament del seu àmbit d’investigació i dona com a resultat una obra fonamental per entendre l’evolució de la novel·la criminal mexicana.

La primera part, dedicada a la història de la novel·la policial mexicana, consta de cinc capítols i arranca amb una breu síntesi del naixement de la novel·la d’intriga a mitjan segle XIX als Estats Units amb Edgar Allan Poe i a la Gran Bretanya amb Arthur Conan Doyle, i els aspectes històrics i socials de la dècada dels anys trenta del segle XX, que van donar pas al hardboiled de Dashiell Hammett i Raymond Chandler. Passa després a presentar l’evolució cronològica d’aquestes ficcions a Mèxic, relacionant-les amb el context sociopolític i cultural que les ha anat marcant: des dels pioners que s’apropien del model anglosaxó del policial clàssic (1940-1960), Pepe Martínez de la Vega, María Elvira Bermúdez, Rodolfo Usigli o Antonio Helú; el gènere negre (1969-1979) i El complot mongol (Libros del Asteriode, 2013), de Rafael Bernal, com a obra fundacional; el neopolicial (1980-2000) amb la sèrie del detectiu Belascoarán Shayne (Reino de Cordelia, 2023) de Paco Ignacio Taibo II, i les primeres novel·les d’escriptors com Martín Solares, Juan Hernández Luna i Rafael Ramírez Heredia; la narconovel·la ‒subgènere del neopolicial‒ (de 1990 fins ara), amb Élmer Mendoza com a capdavanter i Gabriel Trujillo Muñoz, Bernardo Fernández «BEF», Eduardo Antonio Parra o Antonio Solares, i el postneopolicial ‒aportació teòrica de l’autora‒ (de 2000 fins ara), on la investigació deixa de ser l’eix central, i que es caracteritza per la fragmentació narrativa, el protagonisme del delinqüent, la diversificació d’espais més enllà de Ciutat de Mèxic, i per històries més dures on la denúncia queda implícita.

Continua aquesta part amb tres capítols que analitzen en profunditat obres molt representatives com son Días de combate (Planeta, 2004), de Paco Ignacio Taibo II, que inaugura el neopolicial a Mèxic ‒capítol on el lector europeu trobarà a faltar paral·lelismes amb el moviment del néo-polar francès creat per Jean-Patrick Manchette, aparegut en la mateixa època‒; La Mara (Alfaguara, 2004), de Rafael Ramírez Heredia, i Yodo (Ediciones B, 2003), de Juan Hernández Luna, ambdues representatives del postneopolicial.

La segona part, també composta de cinc capítols, està dedicada a la contribució de les autores a la narrativa criminal, que omple una notable absència en estudis anteriors sobre el gènere. Carpio Manickam posa en relleu les veus femenines en la configuració d’una nova estètica del crim, amb un recorregut de la dona mexicana pel panorama social, polític i cultural pel segle XX; en l’àmbit literari i en el gènere policial. A partir d’aquí, en els següents capítols l’autora n’examina les seves aportacions: les pioneres del policial clàssic (1940-1960), amb María Elvira Bermúdez i Margos de Villanueva; el policial mexicà (1970-1990) i novel·listes com Rosa Margot Ochoa ‒Corrientes secretas (Alfabeto, 1980)‒, Ana María Maqueo, i el gènere negre de Carmen Boullosa ‒La Milagrosa (Era, 1994)‒.

Tanmateix, serà amb l’arribada del segle XXI que un grup d’autores utilitzen la narrativa criminal per abordar temes tradicionalment marginats, com la violència de gènere, els feminicidis, la prostitució forçada, la pedofília o la cosificació de la dona. Així, l’autora analitza en els dos últims capítols obres de Myriam Laurini ‒Qué raro que me llamen Guadalupe (Punto de Encuentro, 2000)‒; Susana Pagano ‒Trajinar de un muerto (Océano México, 2001)‒; Liliana Blum ‒El monstruo pentápodo (Tusquets, 2017)‒; Ana Ivonne Reyes Chiquete ‒Muerte caracol (Educal, 2010)‒; Cristina Rivera Garza ‒La muerte me da (Tusquets, 2008)‒; Orfa Alarcón ‒Perra brava (Planeta México, 2010)‒ o Malú Huacuja del Toro ‒Crueldad en subasta (Amazon, 2017)‒, que són llegides des d’una perspectiva feminista i on destaca tant la radicalitat dels seus plantejaments temàtics com la innovació formal de les obres, que les situa en el postneopolicial. Per altra banda, l’autora enumera un bon elenc d’altres escriptores d’interès, en l’obra de les quals no pot aprofundir, però on el lector por espigolar-hi bones lectures (com Temporada de huracanes, de Fernanda Melchor (Random House, 2017)).        

En definitiva, dues parts que bé hauria valgut la pena refondre per donar una veritable visió de conjunt de la novel·la criminal mexicana d’aquests darrers vuitanta anys, amb una tardana però molt interessant arribada de noves veus femenines que fan una punyent radiografia de la realitat social i política, amb una narrativa ben allunyada de l’actual cànon del gènere anglosaxó dominat pel thriller.

Més informació

LES DONES DE LA "SÉRIE NOIRE"

 

5 de febrer 2026

https://fima.ub.edu/edl/les-dones-de-la-serie-noire/

Levet, Natacha; Tadié, Benoît. Les femmes de la Série noire. Présent. Stéfanie Delestré. Paris: Gallimard, 2025. 173 p. (Série noire). ISBN 978-2-07-310182-2.

Amb motiu del 80è aniversari de la «Série noire» de Gallimard, col·lecció fundada el 1945 per Marcel Duhamel, ens arriba aquest assaig signat per dos dels més grans estudiosos actuals de la novel·la negra, Natacha Levet i Benoît Tadié. La primera, professora i investigadora a la universitat de Llemotges, autora de Roman noir, une histoire française (PUF, 2024); el segon, professor de literatura americana a la universitat París-Nanterre i autor de dos remarcables estudis: Le polar américain, la modernité et le mal (PUF, 2006) i Front criminel: une histoire du polar américain (PUF, 2018).

Les femmes de la Série noire és un assaig menor i tanmateix interessantíssim, que ve a afegir-se a una gran quantitat de bibliografia crítica que ha generat aquesta col·lecció a França al llarg dels anys.[1] L’estudi, presentat per Stéfanie Delestré, l’actual directora de la «Série noire» i primera dona a comandar-la, s’exposa en una introducció i dues parts, on Levet i Tadié fan un recorregut exhaustiu i posen en valor el paper de la dona a la col·lecció que va donar nom a un gènere literari i que habitualment s’ha considerat adreçada als homes.

La introducció serveix als autors per posar-nos en antecedents del «diàleg transatlàntic» que s’estableix durant el període d’entreguerres a París –en aquell moment «capital mundial de la literatura»– a la comunitat francoamericana en la qual destaquen intel·lectuals com Gertrude Stein, Sylvia Beach, Colette, Cocteau, Max Jacob, Gaston Gallimard, Ezra Pound, André Gide o Ernest Hemingway entre d’altres, que transforma el món literari i renova la cultura europea amb el jazz, el cinema i la literatura que arriben dels Estats Units. Agents literaris nord-americans s’instal·len a París i Gallimard es relaciona amb l’editorial novaiorquesa Knopf i l’agència Bradley, que representa autors com James M. Cain, Dashiell Hammett, Dos Passos o William Faulkner, i aquest «diàleg transatlàntic», interromput durant l’ocupació alemanya, es reprendrà un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial i la «Série noire» en serà la primera materialització.

La primera part, «La fabrique de la Série noire: une affaire de femmes», està dedicada al que podríem dir la cuina de la col·lecció. Massa sovint, quan es fa referència a les dones vinculades amb una col·lecció, hom es limita a inventariar les autores que hi han publicat, bandejant de manera sistemàtica les que n’han fet possible la publicació. I aquesta és, sens dubte, la part més interessant d’aquest llibre, perquè els coautors tracen una trajectòria pels diferents treballs desenvolupats per dones en el si o prop de l’editorial. Comencen per la mítica coberta, obra de la dissenyadora Germaine Gibard, que més tard es convertiria en Mme. Duhamel, després d’haver-se descartat la proposta de Roger Allard d’un disseny de petites flors verdes sobre fons blanc, que Duhamel trobava massa bucòlica per a la temàtica de la col·lecció. També destaquen la relació amb les agents literàries, algunes de grans agències, com la Bradley o la Hoffman, i d’altres que es van imposant en el paisatge parisenc de l’època, com les creades per dues dones, com són el Bureau littéraire de Denyse Clairouin i el Bureau littéraire International de Marguerite Scialtiel, que asseguren les connexions entre la «Série noire» i la producció anglòfona hardboiled.

Continua la primera part del llibre amb un apartat dedicat a la traducció, on s’exposa la dèria de Duhamel –que va dirigir la col·lecció fins el 1977–, de cercar l’oralitat més que l’academicisme, i reclutar els traductors entre la xarxa d’amics artistes, intel·lectuals, poetes, gent del cinema i del teatre. A Duhamel li agrada especialment el llenguatge periodístic, i entre les dones s’assenyalen Wanda Kosakiewicz, Michelle Vian –dona de Boris Vian–, France-Marie Watkins o Jane Fillion. De fet, durant la direcció de Duhamel, el 44,5 % de les traduccions són fetes per dones, tot i que aquestes representen només la meitat dels traductors homes. Així mateix, es fa menció del fet que hi ha nombroses traduccions signades per dos traductors, algunes vegades fruit del treball col·laboratiu, però sovint la traducció encarregada passa per mans de l’equip editorial que la torna a treballar, per infondre-li el to, l’argot i el ritme de la casa. Finalitza aquesta part amb la menció de les col·laboradores de Duhamel, secretàries, lectores, correctores i traductores, entre les quals posen de relleu Janine Hérisson, Minnie Danzas, Jeannie Chauveau, Jeanne Witta o Odile Lagay, que ajuden el director a donar forma a la col·lecció. Entre les marques de la casa, la limitació de 256 pàgines –i el que no hi cap, va fora– i la «normalització» de les traduccions tal com les vol Duhamel.

La segona part, «Les autrices américaines de la Série noire», fa un repàs per l’obra publicada a la col·lecció de cinc autores nord-americanes, d’entre el centenar d’escriptores que hi han aparegut des dels inicis i fins el 2025. Cal tenir en compte que entre 1945 i 1977, de les 1.722 novel·les que s’hi publiquen, només 42 són escrites per 26 dones. D’aquestes, cinc, publicades durant la direcció de Duhamel: Gertrude Walker com a primera dona publicada a la col·lecció el 1951, Dolores Hitchens i Elisabeth Sanxay Holding com a les més ben representades, amb cinc i dos títols respectivament, i Leigh Brackett i Marty Holland. S’hi afegeix, a manera de bonus track, un apartat dedicat a Janine Oriano, la primera dona francesa a publicar a la sèrie el 1971, coneguda literàriament com Janine Boissard. Aquesta part es complementa amb la bibliografia de les autores citades i una llista de les escriptores publicades a la «Série noire» des del 1945 fins el 2025.

Un interessant recorregut pel paper de les dones en un món –una col·lecció– d’homes, que ha anat evolucionant des de finalitzada la Segona Guerra Mundial fins a dia d’avui. L’edició es complementa amb divuit fotografies en blanc i negre a tota pàgina i, com a curiositat, en aquests vuitanta anys, a la col·lecció s’hi ha publicat tres títols de Maria Antònia Oliver i dos de Dolores Redondo.

_____________________________

[1] A més d’una gran quantitat d’articles i números monogràfics de revistes, vegeu els següents assajos:

• Besnier, Lionel; Hayes, Adam. L’argot du polar: cadavre exquis de la «Série noire». Illust., Adam Hayes. Paris: Gallimard, 2015.
• C’est l’histoire de la «Série noire»: 1945-2015. Dir., Franck Lhomeau et Alban Cerisier; avec la collaboration de Benoît Tadié, Claude Mesplède, Patrick Raynal et Aurélien Masson; avant-propos d’Antoine Gallimard. Paris: Gallimard, 2015.
• Giraud, Robert; Ditalia, Pierre. L’argot de la «Série noire». «Vol. 1, L’argot des traducteurs». Nantes: Joseph K., 1996.
• Lauterbach, Arlette; Raybaud, Alain. Le livre de cuisine de la «Série noire». Préf., Patrick Raynal. Paris: Gallimard, 1999.
• Lauterbach, Arlette; Raynal, Patrick. Le livre des alcools de la «Série noire». Préf., Jean-Marie Laclavetine; illust., Joëlle Jolivet. Paris: Gallimard, 2001.
• Mesplède, Claude; Schléret, Jean-Jacques. S.N.: voyage au bout de la Noire: inventaire de 732 auteurs et de leurs œuvres publiés en séries Noire et blème, suivi d’une filmographie complète. Paris: Futuropolis, 1982.
• Mesplède, Claude; Schléret, Jean-Jacques. S.N.: voyage au bout de la Noire: inventaire des auteurs et de leurs œuvres publiés en séries Noire et Blème, suivi d’une filmographie complète. Additif-mise à jour 1982-1985. 56 auteurs nouveaux des compléments d’information… Paris: Futuropolis, 1985.
• Mesplède, Claude. Les années «Série noire»: bibliographie critique d’une collection policière. Amiens: Encrage, 1992-2000. 5 vol.
• Mesplède, Claude; Schléret, Jean-Jacques. Les auteurs de la «Série noire», 1945-1995. Éd. rev. et complétée par Claude Mesplède de «Voyage au bout de la Noire». Nantes: Joseph K., 1996.

Més informació

QUI NO ARRISCA, NO PISCA

 

26 setembre 2025

https://fima.ub.edu/edl/ca/qui-no-arrisca-no-pisca

Solanich Sanglas, Irene. Matar impunement: «La Negra», impulsora de la novel·la criminal en català (1986-1998). Barcelona: La Magrana, 2025, 331 p. (Orígens). ISBN 978-84-10009-34-9. 22,90 €.

Al llarg del segle XX Barcelona ha estat, sense cap mena de dubte, l’epicentre editorial de la recepció i divulgació de la novel·la negra i policíaca, tant en català com en castellà. Ho demostra l’aparició de diversos i molt originals projectes editorials per donar a conèixer el bo i millor del gènere, sovint materialitzats en forma de col·leccions, fet que ha despertat darrerament l’interès assagístic per analitzar-ne alguns dels més emblemàtics. Així van néixer estudis com el que vam publicar amb l’Àlex Martín Escribà, La cua de palla: retrat en groc i negre (Clandestina, 2011), o Biblioteca Oro: Editorial Molino y la literatura popular, 1933-1956 (CSIC, 2015) de Fernando Eguidazu Palacios i Antonio González Lejárraga, als quals ara s’afegeix el d’Irene Solanich Sanglas, Matar impunement: «La Negra», impulsora de la novel·la criminal en català (1986-1998), sobre la primera etapa de la col·lecció «La Negra» d’editorial La Magrana.

L’obra de Solanich prové de la seva tesi doctoral, La novel·la criminal a les darreries del segle xx: La Negra (1986–1998), el creixement i consolidació d’un gènere en català, defensada a la Universitat de Vic a començaments de 2023 amb la qualificació d’Excel·lent. L’interès per l’estudi d’aquesta col·lecció rau, sobretot, en el fet que Jaume Fuster va poder dur a terme el projecte original del que hauria volgut Manuel de Pedrolo per a «La cua de palla», un catàleg on es trobessin entre grans noms internacionals, autors catalans. Així, «La Negra» representa el que podríem dir la primera col·lecció de la plena normalitat del gènere a Catalunya.

L’estudi està estructurat en dotze capítols, a més d’una inicial nota de l’autora, la bibliografia i l’annex. Els tres primers són de caràcter introductori, «Per què en diem “negra”» sobre la terminologia del gènere; «Els inicis», amb una molt breu descripció dels naixements de la novel·la policíaca i de la negra, i «La novel·la negra a Catalunya». Després passa a analitzar la col·lecció, des del projecte editorial –«La Magrana, compromís polític i cultural»–; l’evolució –«”La Negra”, novel·la negra catalana i en català»– fins a diversos aspectes concrets –«”La Negra” en xifres», «Les dones de “La Negra”», «Els parlars de la novel·la negra» i «”La Negra” més enllà de les fronteres catalanes»–, per arribar al gruix de l’obra, «Tots els títols, un per un», on analitza els títols publicats.

Tot i això, sorprèn la poca ambició i rigor de l’estudi, del qual l’autora podia haver tret molt més suc i oferir una visió més aprofundida d’aquesta excel·lent col·lecció. La relació amb el cinema –posem per cas–, amb una llista de les versions cinematogràfiques, ja que gran part dels títols traduïts havien estat portats a la pantalla i, fins i tot, tres produccions catalanes tenen com a punt de partida novel·les de la col·lecció. Al capítol «”La Negra” més enllà de les fronteres catalanes» (lingüístiques, s’entén), ens assabentem que el 51 % dels originals catalans han estat traduïts: setze al castellà, set a l’alemany, cinc al francès, quatre a l’anglès, dues al romanès, una al neerlandès, una al portuguès i una al gallec... sense saber quins títols són, ni quines editorials els van publicar. Tampoc hauria estat de més una cronologia dels títols originals publicats i posar una mica d’ordre a la «Borsa de traductors/es i autors/es de les obres de “La Negra” (per ordre alfabètic)» de l’annex, d’on han desaparegut misteriosament els autors estrangers i sortim amb la impressió que Roser Llibre Peral és l’autora de La màscara de Dimitrios; Carme Arenas és autora d’Els milanesos maten en dissabte i ens quedem amb el dubte de si Manuel de Seabra va escriure o traduir Balada de la platja dels gossos.

Finalitza l’estudi amb dos capítols apressats, «Un final que continua» i «Un punt sense final i uns quants agraïments», on Solanich desaprofita la gran oportunitat d’analitzar els efectes de la concentració editorial que ha patit el país i de l’absorció de les editorials independents que publiquen en català per part de grans grups. Tenia a les mans el magnífic paradigma de com un projecte de l’editorial La Magrana com el que va representar la col·lecció «La Negra», creada el 1986 per Carles-Jordi Guardiola, dirigida en els seus inicis per Àlex Broch i continuada fins el 1998 sota el comandament de Jaume Fuster, va acabar malmès[1] a mans d’RBA primer i bandejat per Penguin Random House després.

Per tot l’exposat anteriorment, sembla agosarat fer afirmacions com «”La Negra” (1986-1998), de La Magrana –que més tard tornaria a emprendre l’activitat l’any 2008 sota el segell d’RBA Libros– i que des de l’any 2021 ho fa a Penguin Random House» (p. 53); «També és d’especial rellevància el fet que “La Negra”, iniciada per La Magrana, passada per RBA Libros i ara heretada per Penguin Random House, no ha cessat mai la seva activitat i ha continuat produint literatura negra en català» (p. 112) o «”La Negra”, de La Magrana, és una lluitadora que amb sotracs i adveniments sap ressorgir de les cendres i tornar a mostrar el potencial i la corda que encara li queda» (p. 305). Afirmacions que podrien fer pensar al lector que aquesta col·lecció gaudeix encara de bona salut; però la veritat és que Penguin Random House no sembla tenir cap interès a fer reviure la col·lecció, i el fet que publiqui algunes novel·les negres d’autors catalans o que reediti alguns títols que en provenen, no els converteix en «La Negra».

La funció de l’assagista és la de ser rigorós i no necessàriament complaent, una bona manera de demostrar la seva independència. «Qui no arrisca, no pisca», que diria en Jaume Fuster.

_______________

[1] Martín Escribà, Àlex; Canal i Artigas, Jordi. «Cap on va, “La Negra”?: la desfeta d’una experiència literària». Revista de Catalunya, 281 (gener-març 2013), p. 165-172.

Més informació

LA NOVEL·LA NEGRA FRANCESA

 

7 de març 2025

https://fima.ub.edu/edl/ca/la-novella-negra-francesa

Levet, Natacha. Le roman noir, une histoire française. Paris: PUF, 2024. 413 p. ISBN 978-2-13-084198-2.

Des del 2020, el festival Quais du Polar celebrat a Lió atorga el premi Claude Mesplède a un llibre de no-ficció sobre novel·la negra que contribueixi a millorar-ne el coneixement en forma d’assaig, obra històrica, correspondència, document, investigació, traducció, edició d’obres completes o inèdites, així com noves traduccions o fins i tot obres acadèmiques i universitàries. El 2024, el guardó va recaure en aquesta obra de Natacha Levet, professora i investigadora de la Universitat de Llemotges, especialista en novel·la negra francesa i altres ficcions criminals i membre del Centre d’Investigació sobre Literatures Populars i Cultures Mediàtiques.

Qui sol defugir l’assaig acadèmic per feixuc, aniria errat si ho fes en aquest cas. L’obra de Natacha Levet és un apassionant estudi de lectura plaent i al mateix temps rigorós i molt ben documentat. El llibre està estructurat en quatre grans apartats que contenen catorze capítols, a més de la introducció, les conclusions, els agraïments, les notes, l’índex de noms i la bibliografia.

El gènere negre neix a França d’una certa idea del hardboiled nord-americà perquè, com diu Uri Eisenzweig,[1] un gènere literari es constitueix quan és conscient de si mateix, és a dir, és identificat pels autors, editors, crítics i lectors. L’aparició el 1945 de la col·lecció «Série Noire» de Gallimard, dirigida per Marcel Duhamel, seria el punt en què la consciència pren nom, però el terme «roman noir» no s’imposarà fins a la dècada següent, juntament amb el de «film noir», donat el caràcter multimediàtic del gènere. Ara bé, la utilització de l’adjectiu «noir» s’empra a França en literatura des dels anys trenta, aplicat a novel·les franceses i nord-americanes amb visions desencantades i pessimistes de la humanitat, amb els seus excessos i violències. Així, autors com Léo Malet, Jean Meckert (Jean Amila) o Georges Simenon publiquen en el període d’entreguerres obres que s’hi poden inscriure.

De fet, l’autora en cerca les arrels en la novel·la realista francesa del segle XIX amb Honoré de Balzac o Victor Hugo, autors que Didier Daeninckx, Patrick Raynal o Jean-Bernard Pouy reivindiquen (i de seguida em ve al cap el magnífic film noir que Fritz Lang fa amb La bèstia humana de Zola). Analitza l’obra de Georges Simenon, que transgredeix les fronteres genèriques, no tria ni el camí de l’enigma ni el de l’acció pura del hardboiled, i apareix al mateix temps que els primers autors nord-americans de novel·la negra, fet que el converteix en un cas a part. També la novel·la social i proletària, on s’hi poden enquadrar Jean Meckert, Léo Malet, Frédéric Dard, André Héléna o Albert Simonin. Així, la novel·la negra francesa tindrà múltiples orígens més enllà de les reescriptures locals del hardboiled.

Levet assenyala el període entre 1945 i 1968 como l’edat d’or de la novel·la negra francesa i ressegueix els autors del país que publiquen a la «Série Noire», els primers sota pseudònim cap als anys quaranta; després, als inicis dels cinquanta ja amb el nom veritable. L’arribada dels primers èxits amb No toqueu la guita!, d’Albert Simonin (La Magrana, 1989), o Du rififi chez les hommes, d’Auguste Le Breton (Folio, 1999). Després vindrà el període 1968-1989, marcat pel naixement i arrelament del néo-polar, una generació d’autors gairebé tots nascuts després de 1945 –excepte Jean-Patrick Manchette, Jean-Pierre Bastid i Jean Vautrin–, marcats pel Maig del 68, l’oposició a la guerra d’Algèria i el pensament d’esquerres; portantveus de les denúncies socials, les desigualtats, la violència institucional, les injustícies i el racisme. Finalment, analitza l’evolució de la novel·la negra francesa del període 1990-2023, que es caracteritza per una feminització del gènere, amb un increment notable tant d’escriptores com de lectores, així com de la introducció de la política i la història en les trames de la novel·la negra recent.

Un llibre indispensable per veure l’evolució de la novel·la negra francesa i com a poc a poc s’ha anat deslligant de la nord-americana per trobar el seu propi camí i ser un autèntic reflex de la realitat francesa.

______________

[1]Eisenzweig, Uri (dir.). Autopsies du roman policier. Paris: Union Générale d’Éditions, 1983. (10/18; 1590).

Més informació

LES COL·LECCIONS, MASSA PALLA

 Serra d'Or, 769, gener 2024

Les col·leccions, és a dir, el conjunt de llibres publicats per un mateix editor i que responen a uns criteris comuns, han tingut una importància cabdal en la difusió de la novel·la policíaca al llarg del segle xx. Dirigides a públics populars, amb uniformitat en la presentació i afinitat en els continguts, apareixen a Europa a començaments del segle passat per donar a conèixer majoritàriament els autors anglesos de la Golden Age, i en son paradigmàtiques la francesa «Le Masque» (1927) de la Librairie des Champs-Élysées, la italiana «I Libri Gialli» (1929) de Mondadori o l’espanyola sèrie groga de la «Biblioteca Oro» (1933) de Molino. En pocs anys, quioscos i llibreries d’arreu s’omplien de novel·les de crims a baix preu, amb cobertes fàcilment identificables i històries plenes d’intriga i misteri.

En català, vam haver d’esperar a la fundació d’Edicions 62. Som els anys seixanta i per a Catalunya representa, en ple franquisme, una dècada de desenvolupament econòmic, un cert alleugeriment de la repressió de la llengua i l’arribada d’un munt d’estímuls culturals i artístics de fora. És en aquest moment quan Josep Benet dona la idea a Max Cahner de fer una col·lecció de novel·la policíaca i decideixen que Manuel de Pedrolo és la persona idònia per a dirigir-la. Aquest en proposa el nom i n’estableix la selecció d’obres.

Així neix el 1963 «La Cua de Palla», que representa un dels projectes més interessants del panorama de la publicació catalana del moment, amb l’objectiu de donar a conèixer el bo i millor de la literatura del gènere, augmentar la base lectora i esperonar la creació en català de novel·la policíaca. La idea de Pedrolo és fer una col·lecció de butxaca amb una acuradíssima selecció de textos que va des dels grans clàssics nord-americans fins als europeus més rigorosament contemporanis, amb unes modernes cobertes d’impacte en groc i negre dissenyades per Jordi Fornas, i una nòmina de traductors que inclou una bona representació d’escriptors catalans del moment.

La selecció de Pedrolo, més en la línia de la francesa «Série Noire» (1945) de Gallimard que no pas de les col·leccions clàssiques abans esmentades, deixa encara espai per a l’aparició d’altres dues a la cerca del lector popular. L’una, «Enjòlit» d’Aymà, que Joan B. Cendrós dedica a la novel·la d’espies amb la sèrie James Bond com a eix central. L’altra, «L’interrogant» de Molino, editorial que publica Agatha Christie en castellà des de 1934 i que ara s’anima a publicar-ne quatre en català. Malgrat tot, les experiències seran de curta volada, «Enjòlit» durarà tres anys i publicarà setze títols, mentre que «La Cua de Palla» plegarà el 1970, amb setanta-un i sense haver acomplert els seus objectius, arran dels diversos problemes econòmics de l’editorial.

Passarà tota una dècada abans no tornem a veure una col·lecció en català, ara, tanmateix, en altres circumstàncies. Franco ha mort, s’ha restablert la democràcia i hi ha autogovern, ha desaparegut la censura, es viu un moment dolç de l’edició en català i la novel·la negra està de moda. Així, el 1981 Edicions 62 treu les «Seleccions de la Cua de Palla», tot un intent de recuperar els millors títols de de la primera època, fins que el 1985 Josep Maria Castellet n’encarrega la direcció a l’especialista Xavier Coma, que la decanta cap a l’edició dels grans autors nord-americans de novel·la negra i cada cinquanta hi publica un assaig sobre el gènere. La col·lecció es convertirà en exemplar, editarà obres que no han estat traduïdes al castellà, competirà d’igual a igual amb les col·leccions de la resta d’Espanya i en serà la més longeva i coherent de les publicades, amb un total de cent-seixanta quatre títols fins el 1996.

També neix «La Negra» d’Edicions de La Magrana el 1986, l’altre gran projecte de la dècada. Dirigida per Àlex Broch, que aviat serà substituït per Jaume Fuster, per publicar-hi novel·la policíaca europea i donar sortida a la creixent afició dels autors catalans pel gènere, fet que en la pràctica la converteix en complementària de les «Seleccions», i arriba fins el 1998 amb seixanta-dues obres. La segona part de la dècada dels vuitanta encara en veurem d’altres dedicades a un sol autor, com la sèrie Agatha Christie dins «Nova Terra» de La Llar del Llibre i «Àrea Simenon» d’Àrea, i també se’n publicaran diverses de juvenils com «La Maleïda» de Pirene, «La Teranyina» de Cruïlla i dues de novel·les interactives que no prosperen: «Barcelona, màxima discreció» de Timun Mas i «El Laberint de Paper» d’Empúries.

Aquest moment dolç arriba fins mitjan dècada dels noranta, quan les col·leccions cauen en barrina a Edicions 62. El 1996 tanca «Seleccions de la Cua de Palla», Xavier Coma se’n va i ara els títols seran publicats dins la col·lecció de butxaca «El Cangur» com a sèrie Cua de Palla, que aviat plegarà; «El Balancí» crea la sèrie Policíac, amb un sol títol, i «Thriller Clàssic» publica dues obres de la sèrie James Bond. «La Negra» de La Magrana encara aguantarà dos anys més i també tancarà. Per altra banda, Columna/Proa en publica una de nova dedicada a «Agatha Christie» i, entre les juvenils, La Galera es fa càrrec de donar continuïtat a «La Maleïda» per a competir amb la nova «Gran Angular: Misteri» de Cruïlla.

El nou segle s’inicia sota el signe dels revivals, degut al nou interès per la novel·la negra. Edicions 62 intentarà dues vegades reviure la seva emblemàtica col·lecció amb «La Nova Cua de Palla» el 2006 i «labutxaca/Cua de Palla» el 2009 però no se’n surt. Per altra banda, La Magrana que ha passat a mans del grup RBA recupera «La Negra» el 2009, però lluny del projecte original hi publica sense ordre ni concert i amb canvis de disseny, fins que el grup ven el segell La Magrana a Penguin Random House.

La veritable represa vindrà a la segona dècada, amb nous projectes com l’encapçalat per Àlex Martín Escribà a «crims.cat», que publica des de 2012 Alrevés i que ara n’ha pres el relleu Clandestina, amb una bona selecció d’autors catalans, europeus del sud i alguna recuperació nord-americana. L’han seguit «Llibres del Delicte» del periodista Marc Moreno que publica únicament escriptors catalans, com també fan diverses editorials comarcals com l’extinta gironina Curbet a «Polar»; la lleidatana Pagès a «Lo Marraco Negre», dirigida en els inicis per Sebastià Bennasar; o la novella «Falciot Negre» de la maresmenca Voliana, sota el comandament de Salvador Balcells.

És d’interès destacar també la «Biblioteca Andreu Martín» d’Efadós, un l’intent de publicar grans clàssics internacionals absents al mercat català i recuperar títols emblemàtics d’autors catalans, amb magnífiques cobertes de Sagar; el projecte no obstant desapareix després de nou títols publicats. I ja entrant a la tercera dècada sorgeixen la sèrie «Univers Noir», un segell del grup Enciclopèdia on s’hi publiquen sense ànima títols d’autors internacionals i locals; «Delictes Juvenils» de Llibres del Delicte amb autors del país, i l’excèntrica «Biblioteca Clandestina» que recupera títols clàssics internacionals de finals del segle xix i començaments del xx.

A la vista d’aquest panorama de seixanta anys de llums i ombres, se’n poden desprendre algunes reflexions. Una primera, que històricament existeix un important dèficit de traduccions al català dels grans clàssics anglesos, més enllà d’Arthur Conan Doyle, Agatha Christie o G.K. Chesterton. També, que ha estat minsa la recepció d’obres produïdes els darrers cinquanta anys a Europa i als Estats Units —per citar només els grans productors—, tret de les d’alguns autors de molt èxit i, sempre, fora de col·lecció. Tant en un cas com en l’altre el lector s’ha vist empès a llegir-les en castellà.

És clar que s’ha d’afavorir la creació i difusió vernacles, però en aquests moments bona part de les col·leccions viuen a casa nostra una mena d’autarquia literària que, crec, fa un flac favor als lectors i al gènere. Deslligades del què passa al món, semblen més interessades en poder dir que en català tenim de tot, amb un bon equilibri territorial i de paritat de gènere, que no pas en la voluntat d’oferir la millor literatura, d’aquí i de fora. De moment, tirades curtes, sobreproducció de títols... Massa palla i amb ben poca cua i continuïtat.

Més informació

"EL CUERPO DEL DELITO"

 

11 octubre 2023

https://fima.ub.edu/edl/ca/el-cuerpo-del-delito

Rivero Grandoso, Javier (coord.). El cuerpo del delito: estudios sobre el género criminal. Fermín Domínguez Santana, Alberto García-Aguilar y Javier Rivero Grandoso (eds.). Arganda del Rey: Verbum, 2023. 234 p. (Ensayo). ISBN: 978-84-1337-957-9. 24,90 €.

Coordinat per Javier Rivero Grandoso, director de la Cátedra Cultural de Género Criminal que la Universidad de La Laguna dedica des de 2021 al malaguanyat escriptor canari de novel·la negra Antonio Lozano (1956-2019), El cuerpo del delito —com l’anterior volum Disecciones del género criminal (Verbum, 2021)— es presenta com un recopilatori d’estudis literaris amb la intenció d’investigar i difondre aquest gènere narratiu, que sembla que comença a desvetllar l’interès dels cercles acadèmics.

El volum, editat per Verbum i finançat pel Cabildo de Gran Canaria, aplega algunes de les comunicacions del VII Seminario Internacional Tenerife Noir de Investigación en el Género Negro, col·laboració universitària anual dins el festival atlàntic de gènere negre Tenerife Noir, i es presenta amb una introducció del coordinador, «Sobre novelas policiales», on exposa la voluntat i continguts de l’obra que s’articula en quatre apartats.

El primer recull cinc estudis centrats en obres literàries produïdes a Espanya i Llatinoamèrica: Sergio García García aprofundeix en la interessant relació de la poesia a la sèrie Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán; Rocío Peñalta Catalán analitza la novel·la Desprendimiento de rutina de Pablo Aranda (Arguval, 2003) com a paròdia de les novel·les de detectius; Lucia Filipova estudia la sèrie de Teresa Solana dedicada als bessons Borja i Eduard Masdéu des del punt de vista de la novel·la picaresca; Alba Diz Villanueva investiga les obres ambientades als marges, a la perifèria de Buenos Aires, i contraposa les villas miseria que apareixen a La mala de Demian Konfino (Ciccus, 2017) i Santería de Leonardo Oyola (Negro Absoluto, 2008), amb el country de Betibú de Claudia Piñeiro (Alfaguara, 2021) (on podria haver afegit Retrato de familia con muerta del també argentí Raúl Argemí [Roca, 2008]); i Natalia Oberli realitza una lectura criminal de Son de almendra de Mayra Montero (Círculo de Lectores, 2007).

El segon apartat està dedicat a les arts audiovisuals i s’hi presenten tres estudis sobre cinema i sèries de televisió. Paula Cabrera Castro analitza la confluència del director de cinema mexicà Arturo Ripstein amb la guionista Paz Alicia Garciadiego —ambdós amb idèntica visió sòrdida de la vida—, al melodrama noir La perdición de los hombres; un bon treball que només desmereix el desconeixement del concepte noir per part de l’autora: «Desde el principio, sabemos quiénes son los asesinos, subvirtiendo uno de los grandes leitmotivs del noir, que es el descubrimiento de los actantes del crimen»[1] (p. 106). Isabel Castells Molina estudia el film Ensayo de un crimen de Luis Buñuel tant des del punt de vista dels elements que conté de cinema negre com dels de l’humor. Finalment, José Antonio Pérez Bowie explora la sèrie televisiva El caso a la qual aplica el concepte de flexinarrativa, concepte encunyat per Robin Nelson.[2]

Les relacions del cinema i la literatura són el tema del tercer apartat, format per tres treballs. Raquel Ortiz García estudia el pas de la novel·la al guió literari de Las flores no sangran, de l’autor canari Alexis Ravelo (Alrevés, 2018). A continuació, Julio Peñate Rivero analitza la novel·la paròdica Triste, solitario y final de l’argentí Osvaldo Soriano (Seix Barral, 2010) i la seva relació amb el cinema, amb l’estructura en seqüències de l’obra i l’aparició de multitud de personatges cinematogràfics a l’argument —Philip Marlowe, Stan Laurel, Dick van Dyke, John Wayne, Charles Chaplin...—, i tanca aquest apartat una investigació a càrrec de Ludovico Longhi sobre el film político-policíac Investigación sobre un ciudadano libre de toda sospecha amb el qual Elio Petri va obtenir el 1970 un gran èxit tant de crítica com de públic.

Finalitza el volum amb un apartat dedicat a dos estudis teatrals. El primer, d’Alejandro Coello Hernández, centrat en la relació del canari Claudio de la Torre, com a autor i director d’escena, amb el teatre policíac dels anys cinquanta. L’últim estudi, d’Óscar Fernández Poza, fa un recorregut pel teatre policíac català al Raval barceloní del primer terç del segle XX.

En total, tretze estudis l’interès dels quals està directament relacionat amb el coneixement que tingui el lector de l’obra analitzada. És clar que per als integrants de la comunitat acadèmica publicar és fonamental de cara a les acreditacions, avaluacions, contractes i promocions, i així sovinteja l’edició d’actes de congressos, seminaris i reculls d’articles en volums o revistes científiques però, en un macrogènere especialment multiforme com és el criminal, potser seria bo per tal de donar una certa unitat a la compilació presentada, acotar l’abast dels estudis i centrar-los en un autor, corrent, aspecte o temàtica, fet que podria despertar la curiositat del públic més enllà del món universitari, pel fet de tractar-se d’un gènere eminentment popular.

---

[1] La investigació i descobriment de l’assassí és una característica del cinema policíac, no pas primordial en el noir. De fet, hi ha molts films noir nord-americans on l’espectador coneix l’assassí des del començament de la pel·lícula.

[2] Nelson, Robin. TV Drama in Transition: Forms, Values and Cultural Change. London: MacMillan, 1997.

Més informació

NOVEL·LA POLICÍACA ESPANYOLA: NI INTRIGA NI NEGRA

 

19 de desembre 2022

https://fima.ub.edu/edl/ca/novella-policiaca-espanyola-ni-intriga-ni-negra#_ednref2

Juan Montero Aroca. La novela policíaca española: los grandes nombres. Valencia: Tirant Humanidades, 2022. (Plural). ISBN: 978-84-19226-86-0

 

L’interès assagístic per la novel·la policíaca espanyola arranca a començaments de la dècada dels noranta del segle passat,[1] en bona part des de l’àmbit acadèmic, per tal de donar una visió global d’aquest gènere i veure’n els antecedents, la recepció, les influències, l’evolució i els autors més destacats. Ja en aquell moment, el gran especialista Salvador Vázquez de Parga assenyala que «hasta tiempos muy recientes no han existido novelas policiacas españolas en absoluto porque las novelas que se escribían en España o eran policiacas o eran españolas pero difícilmente ambas cosas a la vez».[2]

Ens arriba ara una nova aportació de la mà de Juan Montero Aroca, de qui ja vam ressenyar en el seu moment La novela negra: un lugar (Estados Unidos) y un tiempo (1920-1965), que divideix l’assaig en onze parts i vint-i-quatre capítols a més d’una introducció i un epíleg. En la introducció l’autor distingeix les diferències entre la novel·la d’intriga i la novel·la negra, que engloba ambdues dins la novel·la policíaca, i ja adverteix que aquest llibre no és una història completa i que només destacarà els grans noms i centrarà l’atenció en la seva vida i obra. També que és una obra subjectiva, la seva selecció, però que «esto no impide que, en ocasiones, haya tenido que incluir algún nombre que, en mi opinión, acaso no debería estar en este libro, pero que viene impuesto por lo que a veces se han llamado sociedades de bombo mutuos o, también, “focas amaestradas de la fraternidad crítica”» (p. 22).

L’autor acota el treball entre els orígens, que situa en poemes del segle xix que parlen de crims, i l’any 2000 i assenyala com antecedent la tardana novel·la gòtica espanyola del segle xix, mentre que n’exclou les publicacions de crims i processos cèlebres i les vides de bandolers. Fins a la vuitena part (capítol xv), «El inicio de la consolidación», Montero desgrana autors i títols del que comunament es consideren antecedents i orígens del gènere a Espanya, que van d’Alarcón i Pérez Galdós a Emilia Pardo Bazán, Joaquín Belda, Wesceslao Fernández Flores o Enrique Jardiel, alguns dels quals es poden adscriure a la novel·la d’humor, i quan arriba a la novel·la popular puntualitza: «cuando se dice popular no se está utilizando la palabra con un sentido que pueda hacerse equivalente a proletario u obrero, ni mucho menos. Aunque desde determinadas concepciones políticas se quiera utilizar la palabra pueblo de modo exclusivo, de manera que pueblo lo integran únicamente quienes esos políticos quieren que así sea, eso nada tiene que ver con la novela popular» (p. 188).

Ja a la vuitena part, «El inicio de la consolidación», i centrats als anys cinquanta, Juan Montero Aroca, jurista de formació, magistrat jubilat i lector de novel·les de gènere per afició, comença ja a fer valoracions més personals. A l’introduir Mario Lacruz, considerat unànimement per la crítica l’autor de la primera novel·la negra espanyola amb El inocente, Montero el té per sobreestimat i opina que: «Cuando se empieza a escribir sobre Mario Lacruz se tiene la sensación, basada simplemente en la apariencia, de que este Autor, con pocas publicaciones en vida, fue uno de los que en España ha sido mejor criticado» (p. 204). Continua amb Tomás Salvador, dedica un capítol a Francisco García Pavón, repassa una sèrie d’autors de diferent interès dels anys cinquanta i seixanta per entrar als setanta a la novena part dedicant un capítol a l’humor d’Eduardo Mendoza i Jorge M. Reverte.

La dècima part la consagra a «La novela del desencanto» amb Manuel Vázquez Montalbán, Francisco González Ledesma i Juan Madrid. Tres autors que considera que no fan novel·la negra sinó política. De la sèrie Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán manifesta: «debe quedar muy patente que en la serie es manifiesto que su Autor está sosteniendo una manera política de entender la sociedad y de reformarla en una dirección determinada; es decir, se trata de presentar del peor modo posible las consecuencias del capitalismo» (p. 271-272) i que «las novelas cumplen una finalidad política y que ésta se contempla desde el comunismo» (p. 280). Mentre que de Juan Madrid, subratlla: «Según el propio Autor la novela negra no busca algún tipo de solución; lo que pretende es “desvela(r) todas las lacras sociales, la explotación y la crueldad del mundo actual, donde el capitalismo y el gangsterismo utilizan los mismos métodos”. Adviértase que esa es su manera de entender la novela negra» (p. 310-311).

La onzena part, «Y, al fin, casi novela negra», la destina a Julián Ibáñez i Andreu Martín, autors que considera que son el més a prop del què ell considera novel·la negra, per acabar amb l’epíleg «La novela policiaca española: Ni enigma ni negra», en el que sintetitza les idees que ha anat desenvolupant al llarg del llibre: la falta d’investigacions deductives d’intriga i la gairebé inexistent novel·la negra perquè molts dels escriptors son d’esquerres i el què fan és novel·la política. Albira un futur prometedor amb alguns autors apareguts als anys noranta com Eugenio Fuentes, Alicia Giménez-Bartlett i Lorenzo Silva, i ja al segle xxi Reyes Calderón i Dolores Redondo: «Empezaron a salir autores que iniciaron caminos propios y diferentes, caminos críticos, sin duda, pero no políticos» (p. 344).

Tota l’obra traspua el capciós tarannà anticomunista de l’autor, com en l’anterior La novela negra: un lugar (Estados Unidos) y un tiempo (1920-1965) i, si allà l’obsessió era Dashiell Hammett, aquí és Manuel Vázquez Montalbán. En definitiva, una obra en forma de manual, il·lustrada, amb prolixes biografies dels autors i resums argumentals, antiacadèmica, sense bibliografia ni índex onomàstic i publicada per una editorial que des de 2014 ocupa el primer lloc com editorial acadèmica més prestigiosa d’Espanya segons l’Scholarly Publishers Indicators del CSIC, amb un comitè científic que compta amb Ramón Cotalero entre altres catedràtics. De totes maneres, l’autor no enganya: «Cada vez que se me ocurre leer —lo que no es frecuente, pero sucede demasiadas veces— uno de esos libros en los que se pretende describir lo que ha sido y lo que es la llamada novela policiaca española me encuentro en una muy difícil situación, tanto que acabo perplejo y no estoy seguro de casi nada. Especialmente no estoy seguro de si he llegado a entender algo» (p. 341).

Perplexitat i no estar segur d’haver entès res, sensacions que el lector compartirà amb l’autor després d’haver llegit aquest llibre.

---

[1]  Valles Calatrava, José R. La novela criminal española. Granada: Universidad, 1991. Vázquez de Parga, Salvador. La novela policiaca en España. Barcelona: Ronsel, 1993. Colmeiro, José F. La novela policiaca española: teoria e historia crítica. Barcelona: Anthropos, 1994. Resina, Joan Ramon. El cadáver en la cocina: la novela criminal en la cultura del desencanto. Barcelona: Anthropos, 1997.

[2] Vázquez de Parga, Salvador. "La novela policíaca española”. Los cuadernos del norte, año n.º 4, n.º 19 (1983), p. 25. 

Més informació