https://fima.ub.edu/edl/ca/la-passio-segons-salamandra
18 març 2022
Pierre Lemaitre. Diccionario apasionado de la novela negra.
Traducción del francés de José Antonio Soriano Marco. Barcelona: Salamandra,
2022. (Narrativa). ISBN: 978-84-18363-88-7
La traducció d’aquest llibre era esperada d’ençà que el
2020 el va publicar Plon a França dins la col·lecció «Dictionnaire amoureux» per encàrrec de l’editor Jean-Claude Simoën. Que un autor
conegut i reconegut com Pierre Lemaitre —guanyador del Premi Goncourt 2013—,
àmpliament traduït tant en català com en castellà amb obres com Recursos inhumans o la sèrie del
comissari Camille Verhœven, tregui un diccionari on aboca la seva passió de
lector del gènere paga la pena.
Poques vegades els lectors tenim la oportunitat de saber
quines son les lectures preferides dels escriptors que llegim o quina opinió
els ha merescut tal o qual autor, i un diccionari com aquest es converteix en
una veritable guia de lectura on el lector reafirmarà opinions (o no), o
l’esperonarà a descobrir novel·les i autors que tal vegada no hauria sabut mai
de la seva existència. Un tipus d’obra subjectiva que té sentit per la
rellevància de l’autor, la d’algú que ha dedicat anys a la lectura i a la escriptura
de novel·la negra i que sap de què parla.
Pierre Lemaitre en aquesta destacable obra comparteix i
desgrana passions lectores: assenyala autors, novel·les, personatges, algunes
pel·lícules i sèries televisives i termes destacats. Ja a la introducció
remarca que hi haurà «oblits imperdonables, injustícies
fragants, valoracions discutibles», ja que es tracta
d’un diccionari personal del què li agrada, on ni tan sols hi cap tot el què li
agrada. També és inevitable que hi apareguin algunes fòbies —la novel·la negra
nòrdica, la persona de John Grisham—; ressalti obres manifestament mal escrites
—Fantômas—; reconeix valoracions equivocades en un primer moment —El soterrani, de Sandrine Collette—;
l’avorriment provocat per personatges que d’antuvi el van interessar —Kay
Scarpetta, de la Patricia Cornwell— i, sobretot, la passió per l’obra d’un munt
d’escriptors. Potser l’únic que se li podria retreure és el no haver aprofitat
l’entrada dedicada a la novel·la The Ax,
de Donald E. Westlake, per admetre el deute que té Recursos inhumans amb la novel·la de l’autor nord-americà.
Ara bé, dit això i que les notes de lectura de Lemaitre
son realment estimulants, a vegades divertides i sempre intel·ligents, anem a
centrar-nos en aquesta edició en concret. D’entrada sorprèn la diferència de
paginació de l’edició espanyola respecte de la francesa. No estem parlant de
cinquanta pàgines amunt o avall... estem parlant de tres-centes pàgines menys!
Confrontem índexs: dues-centes quaranta-cinc entrades a l’edició francesa i cent
noranta-cinc a la espanyola, un vint per cent menys. Sense cap nota aclaridora.
La història de la traducció de novel·la negra i policíaca
al llarg del segle xx és,
malauradament, plena d’incomptables maltractes i mutilacions. Al ser
publicacions a baix preu destinades a un públic popular s’havia de retallar
costos, a vegades amb la desaparició de capítols sencers; un fet que ha
desvirtuat algunes obres mestres. Ara, en ple segle xxi, quan aquesta literatura s’ha revalorat les darreres
dècades, sorprèn que una editorial com Salamandra —del grup Penguin Random
House— es responsabilitzi d’una mala praxi editorial que pensàvem havia quedat
enrere.
La primera justificació que podria donar l’editorial —que
no en dona cap— és que, sent una obra creada per al públic francès, calia
adaptar-la als coneixements del lector de parla castellana, eliminant les
entrades d’autors francesos no publicats a Espanya o molt centrades en temes
culturals francesos. Una qüestió que, per exemple, ni els va passar pel cap a
Mondadori a l’hora editar-lo l’any passat a Itàlia com Il giallo secondo me: dizionario d'autore dalla a alla z. Com dèiem, si aquesta fos la
justificació costaria d’entendre, sobretot perquè s’han mantingut entrades
d’autors no publicats a Espanya mentre se n‘ha eliminat d’altres que podem
trobar en castellà, com per exemple Marcus Malte —suposem perquè aquí Alea li
va publicar una novel·la amb el mateix títol original, Garden of Love—; doa —autor
junt amb Dominique Manotti de La
honorable sociedad editada per El Aleph—,
o les entrades dedicades a Un nommé Louis
Beretti, sobre la novel·la de gàngsters de Donald Henderson Clarke amb
edició a Bruguera com Un hombre llamado
Louis Beretti; a Combats de coqs,
novel·la del gran Charles Willeford que va publicar Sajalín com Gallo de pelea, i fins i tot a La cinquième femme, una de les millors
novel·les de la sèrie Wallander de Henning Mankell, editada per Tusquets. S’han
mantingut les entrades dedicades a la col·lecció “Série Noire” de Gallimard o
al Premi Goncourt, però han desaparegut les destinades a l’editorial
Gallmeister —actualment una de les més interessants del panorama francès—; a la
llibreria parisenca l’Amour du Noir; al premi Quai des Orfèvres o al gran
dissenyador de cobertes Jean-Claude Claeys.
Sembla agosarat per part de Salamandra eliminar entrades
d’autors i títols d’un diccionari perquè avui no siguin al nostre mercat, en un
món editorial que és en constant moviment. Alguns que son presents al
diccionari, com Franck Bouysse, hi acaben d’entrar, altres hi podrien aparèixer
demà qui sap si gràcies a editors seduïts per la lectura de determinada entrada
d’aquest diccionari. Per acabar, trobem a faltar una nota aclaridora que
previngui al lector que és davant una obra mutilada, l’autoria de la «selecció» i una explicació
dels criteris emprats per decidir quines entrades s’eliminen, i tampoc estaria
malament explicar perquè s’han exclòs les cinc pàgines de bibliografia que
podrien donar pistes no tan sols de quines novel·les llegeix Lemaitre, sinó
també de quins assaigs.
És una veritable llàstima que la passió per la novel·la
negra de Pierre Lemaitre no s’hagi vist corresposta amb l’edició de Salamandra,
que promociona l’amputat diccionari amb la frase «una visión
completa, absolutamente personal y muy divertida del género negro, por uno de
los escritores europeos más prestigiosos y populares».
