https://fima.ub.edu/edl/ca/calaix-de-sastre-del-crim
13 setembre 2021
Antonio Lozano. Lo leo muy negro: Travesías por crímenes reales e imaginarios. Barcelona: Destino, 2021. (Imago Mundi; 311). ISBN: 978-84-233-5860-1
Que el gènere negre i policíac gaudeix ara d’una certa
popularitat al nostre país és indubtable, donada la diversitat de títols que es
publiquen cada any —tan originals com traduccions—, també pel reguitzell de
festivals que es dediquen a promoure’l per la geografia espanyola o la
quantitat de sèries que omplen les plataformes televisives. Aquests darrers
anys a la molta ficció s’hi va afegint poc a poc una mica de reflexió, el
necessari assaig. Per aquest camí ens arriba ara Lo leo muy negro: Travesías por crímenes reales e imaginarios,
d’Antonio Lozano. L’autor, periodista col·laborador habitual de revistes
literàries i suplements culturals, escriptor, traductor i actual director de la
col·lecció Serie Negra de rba ens ofereix un recull d’articles,
molts d’ells publicats anteriorment en diversos mitjans (blogs com Lo leo muy negro —del que el llibre pren
el títol— o Negro sobre negro;
revistes com Librújula, Mercurio, clapp...),
que conformen un personal recorregut pel món del crim, tant real com de ficció.
Estructurat en nou capítols, amb una entrada i diversos
articles cadascun, Lo leo muy negro
es un llibre pensat per espigolar-hi lectures més que no pas per fer-ne una
lectura seguida de cap a cap. Hi trobem multitud d’anècdotes com la cerimònia
d’iniciació dels candidats a formar part del Detection Club, d’on ve
l’expressió «aplicar el tercer grau» o la història del Cluedo; retrats d’autors
i personatges clàssics com Truman Capote, Dashiell Hammett, Sherlock Holmes,
Philip Marlowe, James Bond, Simenon o Jim Thompson, i d’altres menys populars
però prou interessants com Leigh Brackett, Jean-Patrick Manchette o Carter, de
Ted Lewis. També cròniques on el lector aprendrà com realitzar un crim perfecte
o què cal fer per tenir èxit en el robatori d’un banc; les ocasions en què la
realitat es torna inversemblant, com la història dels set detectius a sou de la
New York Public Library contractats per a recuperar els milers de llibres que
cada any no són retornats al servei de préstec o la síndrome d’Estocolm entre
altres.
Com veiem, el llibre és producte del treball periodístic
d’Antonio Lozano on hi apareixen també les seves dèries: les sèries
televisives, els assassins en sèrie (reals, literaris i cinematogràfics) o el true crime; però potser sigui en les
cròniques sobre les impressions produïdes per autors entrevistats al llarg dels
anys com James Ellroy, Sue Grafton, John Connolly, Richard Price, Harlan Coben,
Don Winslow, Philip Kerr, Petros Márkaris, D.B. John o Jø Nesbo, on trobem el
més semblant al periodisme de John Williams a Back to the Badlands que s’ha fet mai per aquí. D’igual manera cal
destacar el capítol «Los puntos negros del género negro», sobre el masclisme
del gènere clàssic o les trampes del màrqueting amb etiquetes com la del domestic noir, capítol que malgrat que
es queda curt, cal reconèixer-li la valentia per la falta de costum en el
nostre país de fer crítica i dir les coses pel seu nom, en un entorn acostumat
a tirar-se floretes els uns als altres.
Potser a l’hora de trobar-li pegues, el lector hauria agraït
que la bibliografia hagués estat alfabetitzada en lloc de citada per ordre
d’aparició, o fins i tot al final de cada capítol. Malgrat això, Lo leo muy negro és un fantàstic calaix
de sastre del crim amb misteri inclòs perquè, encara que a l’inici —a la «Nota
del autor»—se’ns informa que «la ausencia de autores españoles en este libro se
debe exclusivamente a que la práctica totalidad de mi educación literaria
criminal se ha producido a través de títulos foráneos» (p. 15), en la introducció
del capítol «Cosecha negra» s’anuncia un apartat, “Tres casos españoles (y uno
latinoamericano)” (p. 256) que, en acabar de llegir el capítol, el lector
s’adona de la seva absència. Decisió editorial? Joc detectivesc de l’autor?
Podria ser pel fet que dos dels autors —Domingo Villar i Ernesto Mallo— els
publica Siruela? I els altres dos? Potser Juan Marsé, que al «Prólogo» (p.17)
Lozano ens assegura «que si perseveran en la lectura de este libro toparán con
un Juan Marsé que refuta indignado estos aires de superioridad de la novela
negra», i després no es torna a trobar cap rastre de l’escriptor a la resta del
llibre. I l’altre? Misteri!
