Avui / cultura, 25 de juny de 1998
En la novel·la policíaca clàssica el delicte era considerat una pertorbació de l’ordre i el detectiu l’encarregat de restablir-lo al descubrir el criminal. Tot i així, ben aviat va aparèixer una nova figura que, sense arribar a fer seva la teoría que Thomas de Quincey desenvolupava a L’assassinat considerat com una de les belles arts («si comences per permetre’t un assassinat, aviat et semblarà que robar no té importancia; després del robatori, et donaràs a la beguda, i deixaràs d’anar a missa els diumenges i festes de guardar, i acabaràs per faltar a la bona educació i deixar per demà allò que pots fer avui»), si que qüestionava un aspecte de l’ordre social fonamental per al capitalisme com és el dret a la propietat, i ho feia tal i com proposava De Quincey, suprimint tot judici moral davant l’acció criminal i només contemplar-la des d’un punt de vista esteticoformal: el lladre de guant blanc.
El primer antecedent a tenir en compte és Raffles, ideat per E.W. Hormung (1866-1921), cunyat d’Arthur Conan Doyle. Aquest lladre va donar pas, pocs anys després, al més cèlebre lladre de ficció de la historia de la novel·la policíaca: Arsène Lupin.
Creació de Maurice Leblanc (1864-1941), Lupin és un lladre simpàtic i els robatoris que comet són disculpats pel mestratge que hi empra. Fins i tot una de les seves millors novel·les, 813, va donar nom a l’associació francesa d’amics de la literatura policíaca.
Més recentment, altres lladres s’han fet un nom en el panorama literari criminal, encara que cap d’ells a l’estil clàssic. El robatori es torna més realista i, sovint, porta a l’assassinat; els criminals s’organitzen en bandes per planificar atracaments i la lluita de clases hi és més present. Parker i, sobretot, Dormunder, ambdós concebuts per Donald E. Westlake, en podrien ser els més representatius. L’un en el vessant més realista, l’altre en el vessant paròdic.
Ara bé, si trobeu un lladre d’una ética profesional que no li permet anar més enllà en el món del delicte, i a qui de cop i volta li volen encolomar un mort —i mai millor dit—; que passa de delinqüent a víctima d’una injusticia i s’ha de convertir en detectiu ell mateix per trobar el veritable assassí, tot i que per guanyar temps i lliurar-se de la presó inmediata hagi de sucar un policia corrupte que sempre l’estalona i que de pasada s’emporta una bona picossada… Heu trobat Bernie Rhodenbarr: delinqüent, víctima i detectiu.
Amb aquest senzill esquema, Lawrence Block ha construït les variacions que es materialitzen en la sèrie del lladre de guant blanc Bernard Grimes Rhodenbarr, un divertimento cultural a mig camí entre la novel·la policíaca i la comèdia humorística.
Encara que la sèrie es desenvolupa a Nova York, Block la comença a Los Angeles, al Magic Hotel de Hollywood, mentre escrivia una novel·la protagonitzada per Matt Scudder. Rhodenbarr li capgirà la història i finalment fou publicada amb el títol Los ladrones no pueden elegir, el 1977, el mateix any que Ed Koch arribava a l’alcaldia de Nova York. Des de llavors, el seu humor corrossiu i destructor de l’ordre establert es mantindria en les successives aparicions.
Bernie Rhodenbarr, culte, refinat i intel·ligent, i a qui no se li resisteix cap pany, viu a l’Upper West Side, a la cantonada del carrer 71 amb la West End, i treballa a l’East Side, cosa que agraeixen infinitament els seus veïns, en especial la velleta senyora Hesch, que sovint el convida a prendre cafè a casa seva.
Després d’El ladrón en el armario (1978), la vida de Bernie fa un tomb considerable. Client habitual —com a bon bibliòfil que és— de la llibreria de vell Barnegat Books, situada al carrer 11 Est entre Broadway i University Place —al Greenwich Village—, la compra al senyor Litzaner quan aquest decideix anar-se’n a viure a Florida.
Així, a partir d’El ladrón que citaba a Kipling (1979) el diletant Rhodenbarr comparteix la doble professió de llibreter de dia i lladre de nit; coneix Carolyn Kaiser, que es convertirá en fixa a la sèrie, i cada nou títol girarà entorn d’un fet cultural, com El ladrón que leía a Spinoza (1981) o El ladrón que pintaba como Mondrian (1983).
Els personatges recurrents, a més del mateix Bernie, són Carolyn Kaiser i Ray Kirschmann. Carolyn és lesbiana, baixeta i fa de perruquera de gossos a la Casa del Caniche, situada molt a prop de la llibreria de Bernie. Li encanten els martinis i viu a Arbor Count amb els seus dos gats: l’Archie Goodwin —un birmà que porta el nom de l’ajudant de Nero Wolfe, el personatge creat per Rex Stout— i l’Ubi —d’ubiqüitat.
L’altre personatge, en Ray Kirschmann, és el policia aprofitat i venal. Canós, panxut i amb un allargat nas d’àguila, sempre aconsegueix endur-se’n un feix sense moure ni un dit —de fet, perquè no mou ni un dit—, i és que «el fill de la senyora Rhodenbarr» —que és com anomena a Bernie— és a les seves mans.
L’estructura de la sèrie és molt simple, i els finals són al més pur estil del whodunit, amb tots els implicats reunits en una sala, on Bernie descobreix el culpable. Però la gràcia no és en l’estructura, sinó en els elements culturals amb els quals Lawrence Block fa l’ullet al lector i que són decisius per a l’interès de cada novel·la. Les transgressions que proposa Block són més de caire cultural que social: la desmitificació de l’art, de la bibliofilia, del col·leccionisme —sigui per mitjà de la falsificació d’una moneda de cinc centaus d’un valor incalculable, la falsificació del poema narratiu de Kipling, La rendición del fuerte Bucklow, o les diferents còpies de la Composició en color, de 1942, de Piet Mondrian— són en el seu punt de mira.
La sèrie, que ara publica Plaza & Janés a la col·lecció Jets, continuarà amb The burglar Who Traded Ted Williams (1994), The Burglar Who Thought He Was Bogart (1995) i The Burglar in the Library (1997). La sèrie sobre Bernie Rhodenbarr és una bona adaptació de la novel·la d’enigma a l’actualitat, a base de diàlegs intel·ligents i divertits i una excel·lent lectura per a temps de vacances.
Bernie Rhodenbarr és un lladre trapella, Lawrence Block un mestre.
Block en bloc
Nascut el 24 de juny de 1938 a Buffalo, Nova York, Block va començar a publicar relats eròtics als dinou anys i fent de negre per a altres escriptors. Es calcula que porta publicats entre 70 i 80 títols i que ha fet servir més de 20 pseudònims, entre els quals destaquen els de Chip Harrison i Paul Kavanagh.
Admirador de Ross Thomas, Elmore Leonard, Walter Mosley i, sobretot, Donald Westlake, amb el qual ha escrit un parell d’obres en col·laboració: A Girl Called Honey i So Willing. També va completar la novel·la inacabada de William Irish Enmig de la nit.
A més del cicle sobre el trapella Rhodenbarr, anteriorment havia creat la sèrie sobre l’espia que patia d’insomni Evan Turner, i el 1976 inicià la més reeixida: la de l’exalcohòlic detectiu Matt Scudder.
Matt Scudder, un policia de Nova York amb quinze anys d’antiguitat en el cos, mata accidentalment Estrellita Rivera, una nena de set anys. Reconegut innocent, el sentiment de culpa el fa abandonar la policia, allunyar-se de la dona i els fills i instal·lar-se en un hotel de mala mort del carrer 57, on ofega la desesperació en alcohol.
La sèrie sobre Scudder —convertit ara ja en detectiu privat— narra els casos pels quals és contractat, la lluita amb l’alcohol, les reunions d’Alcohòlics Anònims i la lenta redempció personal amb ajuda d’Elaine, una call girl de qui està enamorat. Per ara la sèrie consta de 14 títols, alguns traduïts al castellà com Los pecados de nuestros ancestros, Timepo para crear, tiempo para matar, Cuchilladas en la oscuridad, Ocho millones de maneras de morir i Un paseo entre las tumbas.
Lawrence Block en qui quantitat i qualitat van juntes, va rebre el 1994 el prestigiós Grand Master Award pel conjunt de la seva obra, després d’haver estat guardonat amb 4 Edgars, 4 Shamus, el Nero Wolfe, el Marlowe, el Maltese Falcon al Japó i el Société a França.
