Paco Ignacio Taibo ii
Avui / Cultura, 14 de gener de 1999
Alguns són els escriptors que, una vegada acabat el cicle del moviment literari que va representar la novel·la negra nord-americana, van agafar d’aquesta l’estructura i els referents mítics, no per fer-ne un calc ni una paròdia, sinó que, partint d’aquestes pautes culturals prèvies, les van reinterpretar i les van aplicar a una nova situació i en un altre context, donant com a resultat obres diverses i ben estimulants que representen un canvi qualitatiu respecte del model referencial.
Aquest podría ser el cas de l’obra policíaca del sicilià Leonardo Sciascia al voltant del món de la Màfia i de la dificultat de l’home contemporani per accedir a la veritat objectiva; del nihilisme guachiste de Jean-Patrick Manchette, considerat el fundador del néo-polar sorgit del Maig francés del 68; del surrealisme tendre i dolorós del Bronx en l’obra de Jerome Charyn o, més pròxim, del cicle del detectiu Pepe Carvalho, de Manuel Vázquez Montalbán, crónica de la transició des de la Rambla barcelonina, però també del desencant planetari del final del mil·leni. També seria el cas de l’obra neopolicial de Paco Ignacio Taibo II.
Nascut a Astúries
Taibo, que prové d’una nissaga d’anarquistes i socialistes asturians, va néixer el 1949 a Gijón. El 1958 emigrà amb la seva familia a Mèxic, on es va formar en les lluites estudiantils de finals dels anys seixanta. Ha estat sindicalista, periodista, profesor de moviment obrer a la Universitat Autònoma Metropolitana de Mèxic D.F., historiador i escriptor de novel·la policíaca. Poc conegut a Espanya, és, juntament amb Laura Esquivel, un dels autors amb més èxits de vendes a Mèxic.
La crónica de successos —la nota roja que en diuen allà— de la prensa del D.F. ocupa el mateix espai que els nostres suplements dominicals, i és atapeïda de crims al·lucinants, perquè al·lucinant és la realitat mexicana, amb un milió i mig de delictes a l’any —el 94% impunes—, un pressupost de lluita contra la delinqüència de mil milions de dòlars, 2.000 empreses de seguretat que facturen 7.000 milions de dòlars l’any, la complexitat de la megalópolis anomenada Mèxic D.F. —una de les ciutats més grans del món—, la corrupció desaforada de tots els estaments de l’administració controlats pel PRI, els potents càrtels del narcotràfic que compren voluntats i vides, i la dantesca brutalitat i criminalitat dels diferents cossos policials que operen al D.F. Això fa que no quedi espai per a històries criminals privades. Ja ho deia Federico Campbell des de la seva columna dedicada a la novel·la negra al periòdic mexicà La Jornada Semanal el 1989: «Vivimos tiempos policiacos, habitamos una novela policiaca».
És en aquesta realitat que cada vegada que Paco Ignacio Taibo II escriu una novel·la mexicana, li surt negra. Autor de 19 novel·les traduïdes a 12 llengües i 25 països, és el creador de la saga del detectiu basc-mexicà-irlandès Héctor Belascoarán Shayne, que inicia el cicle a Días de combate (1976). Belascoarán, un pròsper enginyer d’una important compañía i marit exemplar, a la edat de trenta anys, abandona treball i dona per convertir-se en perseguidor d’un estrangulador que acompaña les seves víctimes amb un missatge signat «Cerevro». Quan finalment el trova cara a cara, li diu que mentre ell matava onze dones, l’Estat havia massacrat centenars de camperols, altres mexicans havien mort d’accident, en baralles, de fam i de fred, de malalties guaribles i alguns, fins i tot, s’havien suicidat.
L’amargura de Belascoarán és comprobar que El Gran Estrangulador és el sistema, però posats a començar per matar Hugo Márquez, l’estrangulador de dones. Belascoarán comparteix despatx solidàriament amb Carlos Vargas —tapicer— i Gilberto Gómez Letras —llauner—, i moltes vegades s’hi afegeix el Gallo Villarreal —enginyer de clavagueres—, en un tercer pis a Artículo 123; fuma Delicados llargs amb filtre i està enamorat d’una innominada noia amb cua de cavall.
Corrupció policial
Belascoarán reapareix a Cosa fácil (1977) i és assassinat per «las puras pinches fuerzas del mal sin rostro», és a dir, pel sistema, a No habrá final feliz (1981). Més tard retorna, en un episodi localitzable cronològicament entre la segona novel·la i la seva mort, a Algunas nubes (1985), en un D.F. immers en plena campanya electoral, en què hi ha possibilitats per a la candidatura del PRD de Cuauhtémoc Cárdenas, i on els estralls del terratrèmol de 1985 estan a la vista.
Taibo II s’entesta en aquest cicle, i de fet en tota la seva obra, a descubrir la corrupción de les diferents policies: secretes, auxiliars, judicials, especials, bancàries, preventives, de trànsit o federals, i el seu punt de mira apunta sempre al cor del poder, al sistema mateix.
Una altra afortunada creació de Taibo II és el personatge del periodista José Daniel Fierro, escriptor de novel·les policíaques i santanòfil del pro, habitant de la Colònia del Valle al D.F. que, conjunturalment, es converteix en xèrif de l’Ajuntament roig de Santa Ana —«el jefe Fierro»— a La vida misma (1987), i que investiga la desaparició de Karen Turner, una jugadora de bàsquet de la Lliga universitària dels EUA que, posteriorment, es trobada a Ciudad Juárez, Chihuahua, sense un ronyó, a La bicicleta de Leonardo (1993). Una història en què conflueixen els dissenys de Leonardo da Vinci; les trafiques d’un agent de la CIA —Jerry Milligan— i d’un diplomàtic búlgar —Christo Mandajsiev— per treure, en plena retirada americana de Vietnam, un Ford Mustang carregat d’heroïna per valor d’uns quants milions de dòlars; i les aventures del pistoler anarquista Ángel del Hierro, anomenat l’Àngel Negre, en una Barcelona dels anys vint dominada pel sinistre baró de Koening i narrada pel petit periodista llibertari Antonio Amador la Pulga.
Enmig encara havia creat un altre personatge, la periodista de 23 anys Olga Lavanderos, a Sintiendo que el campo de batalla… (1989), una novel·la plena de referents a la dura vida quotidiana al D.F. de mitjan de la década dels vuitanta, que ja té seqüela a Que todo es imposible (1995).
Paco Ignacio Taibo II per a l’escriptura de les seves obres parteix d’un fet central que el commou, un fet criminal que l’atrapa i, a partir d’aquí, el pobla de personatges paral·lels, històries secundàries, absurdes; trenca el fil dramàtic de l’argument per deixar-hi transitar lliurement la vida. I en tot aquest procés hi aplica un sentit de l’humor aspre, negre, molt àcid —molt mexicà—, perquè creu que «la literatura és qualsevol cosa menys innocent». A Cuatro manos és potser on porta més lluny les idees literàries, ja que la novel·la està construïda en setze plans narratius.
La Semana Negra de Gijón
Pare i aglutinador del neopolicial llatinoamericà, Paco Ignacio Taibo II és un dinamitzador incansable i ha embarcat tota una generació d’autors a l’aventura del relat policial. I no només en sentit figurat, perquè cada any els embarca i els porta a la Semana Negra de Gijón, de la qual és fundador i director.
Cada mes de juliol, la Semana Negra ocupa durant deu dies el Parque del Inglés, al costat de l’estadi El Molinón, a la ciutat de Gijón. Per aquest gran espai —el festival de novel·la negra més gran d’Europa— desfilen autors xilens i cubans, colombians i peruans, argentins i mexicans, així com espanyols i escriptors consagrats d’arreu del món. Un espai per a la reflexió de l’evolució del gènere junt amb tot tipus de propostes lúdiques.
Expresident de l’AIEP —l’Associació Internacional d’Escriptors Policíacs—, Taibo II ha guanyat tres vegades el premi Hammett. També ha estat director de dues col·leccions importants de novel·la policíaca en castellà: Etiqueta Negra, de Júcar, i Círculo Hueco, de Thassàlia, que, en diferents èpoques, han donat a conèixer el millor del gènere a Espanya.
L’obra policíaca de Paco Ignacio Taibo II ha estat publicada a Espanya per petites editorials com Júcar, Virus, Thassàlia i Txalaparta, i se’l comença a conèixer gràcies a dues obres històriques de recent publicació: Ernesto Guevara, también conocido como el Che (1996) i Arcángeles: doce revolucionarios herejes del siglo XX (1998), totes dues publicades per Planeta.
Si la figura del Che és el mite més universal de l’esquerra, amb tota la càrrega utópica i alliberadora, Arcángeles representa una mena de recuperació del santoral de l’esquerra, per a promoure l’educació sentimental de les noves generacions i refermar l’actual, tan malmesa en aquests temps dominats pel pensament únic, l’economia global i el nou ordre mundial. Històries de perdedors per a una societat on només ven el culte a l’èxit. Taibo II, empedreït bevedor de cola, l’única concessió que fa a l’imperialisme, creu en el valor dels mites i n’elabora de nous per enfrontar-los als que genera el sistema.
«Los niños ricos sueñan con Disneylandia y los niños rojos con la Semana Negra», va declarar a Gijón el juliol passat. N’és una mostra. No us penséssiu pas que Paco Ignacio Taibo II és el nostre home al D.F., és l’amic mexicà.
