Avui / Cultura, 25 de març de 1999
No han llegit més d’una vegada a la premsa frases de l’estil de «és necessària la dignificació del gènere», o la variant «obra que transcendeix decididament el gènere», referides al gènere policíac?
Jo sempre que les llegeixo m’imagino el rebombori que originarien unes declaracions similars referides a la poesia, posem per cas. De seguida sortiria una munió de veus que ens dirien que no cal dignificar la poesia, que la poesia és poesia —és a dir, follia—, i que si de cas hi ha bona poesia i poesia dolenta. Elemental, estimat Watson!
També hi ha novel·la policíaca bona, adotzenada i francament dolenta. Què hi ha, doncs, d’estrany?
Però què és el gènere?
Jorge Luis Borges —de qui commemorem aquest any el centenari— va ser un gran aficionat a la narrativa policíaca i va crear el 1945, junt amb Adolfo Bioy Casares, la mítica col·lecció El Séptimo Círculo per a l’editorial Emecé.
En una magnífica lliçó impartida a la Universitat de Belgrano dedicada al conte policíac, Borges recordava l’Estètica de Benedetto Croce, en què el filòsof italià s’expressava així: «Afirmar que un llibre és una novel·la, una al·legoria o un tractat d’estètica té, més o menys, el mateix valor que dir que té les tapes grogues i que podem trobar-lo en el tercer prestatge a l’esquerra». Una pura convenció.
Borges anava més enllà i manifestava que «els gèneres depenen, potser, menys dels textos que de la manera en què són llegits. El fet estètic requereix la conjunció del lector i del text i només llavors existeix». Continuava l’escriptor argentí analitzant la figura d’Edgar Allan Poe en el doble vessant de creador del relat policíac i de creador del lector de ficcions policíaques. Així doncs, les regles del joc —del gènere policíac— les va establir Poe.
Però el que es podria considerar una convenció entorn del crim literari, alguns troben que és un gènere rígid, encarcarat. Particularment no ho veig així. Sempre m’ha costat trobar semblances entre l’obra d’Agatha Christie i la de Dashiell Hammett, entre la d’Andreu Martín i la de Conan Doyle o entre la de Georges Simenon i la de James Cain. De la mateixa manera que em costa de trobar-ne entre un poema de Gabrielle D’Annunzio i un de Pere Quart, per citar dos poetes sotmesos voluntàriament a l’esclavatge de la mètrica.
Deia Jean-Patrick Manchette que la novel·la policíaca era una branca de la literatura consagrada al Mal. Al Mal des del punt de vista literari, s’entén.
Ara que acabem el segle, si ens posem a pensar en la literatura produïda aquests darrers cent anys, seria difícil de parlar-ne sense nombrar una branca d’aquesta literatura consagrada al Mal, sense anomenar un moviment literari de la transcendència de la novel·la negra.
Des dels anys vint, amb l’aparició dels primers relats negres de Carroll John Daly i Dashiell Hammett, aquesta literatura crítica i realista ha estat el millor reflex de l’evolució de la nostra societat. Una literatura que ha parlat de les passions humanes —com abans ho havien fet la tragèdia grega o el teatre de Shakespeare—; ha parlat de recorreguts iniciàtics i de la recerca de la veritat —com la novel·la de cavalleries o el cicle artúric— i ha posat al descobert i denunciat els racons més foscos de les relacions de poder que governen la societat que ens ha tocat viure, com cap altra literatura no ho ha fet. Una excel·lent literatura encara que no compti amb la benedicció de Harold Bloom al seu Cànon occidental.
Complicitats
L’afició a la novel·la policíaca es basa, com l’afició a la resta de gèneres i a la literatura en si, en un fet tan diàfan com és la complicitat entre el lector i l’autor, i aquesta relació no caldrà dignificar-la mai. I si no que ho preguntin a Joan de Sagarra, que ha fet una crida als seus lectors per refer la col·lecció d’obres de Georges Simenon que havia tingut. De moment ofereix per un Maigret en meublé, del 1951, les obres completes de Baltasar Porcel. Iniciativa a la qual s’afegirà, de ben segur, un altre bon amant de la literatura policíaca, Joan Marsé.
