Avui / Cultura, 8 d’abril de 1999
Del controvertit Barry Gifford (Chicago, 1946), autor d’obres com Puerto trópico, Gente nocturna, La historia de Sailor y Lula, Perdita Durango o Baby Cat-Face, així com d’una recent biografia novel·lada sobre el seu pare, El padre fantasma, un gàngster que regentava una licorería i que va morir quan Barry tenia dotze anys; en sabiem la seva faceta d’editor, que va crear el segell Black Lizard per fer justicia a l’obra de Jim Thompson i treure-la de l’ostracisme a què estaba sotmesa aleshores als eua. Coneixem així mateix la relació de Gifford amb el cinema. Algunes de les seves novel·les han estat portades a la pantalla, com Corazón salvaje de David Lynch o Perdita Durango d’Álex de la Iglesia, i havia col·laborat amb Lynch en el guió de Carretera perdida.
En aquesta relació constant entre la literatura i el cinema ha preparat altres guions, entre ells l’adaptació de A la carretera de Jack Kerouac per a Francis Ford Coppola, i és a punt de dirigir al seu primer llargmetratge. Així mateix, després de publicar The Sinaloa Story, situada a la frontera texano-mexicana, treballa en una altra novel·la sobre el viatge d’una mare i el seu fill pel Sud Profund a la década dels cinquanta.
Ara ens arriba Pendez-moi haut et court… et autres chroniques sur les film noir, versió francesa, publicada per Rivages / Cahiers du Cinéma, del recull d’un centenar d’articles que conformen una particular paeejada pel cinema negre, la majoria publicats a la revista Mystery Scene de San Francisco. Gifford no intenta fer una antología ni una selección dels millors films negres, sinó que, a través de la seva mirada —de les cròniques—, veiem un conjunt de films que, junts, constitueixen un panorama molt aproximat del que és el film noir.
Lluny de l’anàlisi freda i acadèmica del crític, els articles de Gifford traspuen sensacions, de la mateixa manera que un amic quan t’explica una pel·lícula magnifica una seqüència, s’atura en el fet, inclou elements personals; i crea una complicitat amb el lector que el fa sentir que comparteix una mateixa experiència amb l’autor. El comentari que fa sobre l’irrealisme de Senda tenebrosaes prou explícit: «Els films no són fets per ser realistes. La realitat resideix en les emocions generades per la visió de la pel·lícula».
Aquest és l’esperit general del llibre. Cròniques apassionades, personals, fetes d’impressions i salpebrades de comentaris puntuals que mostren el seu gran amor pel cinema negre: una rèplica que li agrada d’Edward G. Robinson a Cayo Largo; un gest de Bogart al llegar un diari que el titlla de «gos rabiós» a El último refugio; l’incongruència del fort accent de Chicago que tenen dos actors en una història situada a Seattle; la comparació de la dominant mare de Kerouac amb la de James Cagney a Al rojo vivo, etc.
Fill de la seva época, la nostra, Gifford continua a cavall entre la literatura i el cinema, dos mons que sempre ha estimat i que ha abordat des de multitud d’aspectes. Un d’ells, des d’aquestes cròniques.
