Avui / Cultura, 29 d’abril de 1999
«Fins aviat, amigo. No et diré adéu. Ja t’ho vaig dir quan volia dir alguna cosa. Ho vaig dir quan era trist i solitari i definitiu». Així s’acomiadava Philip Marlowe de Terry Lennox a El llarg adéu, l’obra mestra de Raymond Chandler (Chicago, 1888 – La Jolla, 1959), el seu testament literari i una reflexió sobre l’amistat traïda en un to marcadament crepuscular.
N’han sortit moltes coses d’El llarg adéu: el títol de la primera novel·la de l’argentí Osvaldo Soriano, extret de les últimes pàgines del llibre, Triste, solitario y final (1973); una apreciable adaptació cinematográfica interpretada per Elliott Gould i realitzada per Robert Altman el 1973 que, sense ser fidel al text, és absolutament lleial a l’esperit de Chandler; un esplèndid homenatge de Timothy Harris titulat Good Night and Goodbye (1979), protagonitzat per Thomas Kyd, un detectiu que, com Marlowe, té nom de dramaturg anglès del segle XVI; la introducció i moda d’un còctel —«un gimlet de debó és meitat de ginebra i meitat de suc de llimona de Rose i res més. Fa quedar malament el martini»—, fins a l’extrem que dos locals de copes barcelonins en porten el nom. Gimlet, igualment, va ser el títol d’una revista especialitzada en novel·la policíaca i de misteri de començaments dels vuitanta que dirigía Manuel Vázquez Montalbán.
Linda Loring també surt d’El llarg adéu, una bonica milionària que coneix Marlowe al bar Víctor tot prenent un gimlet. Cap al final de la novel·la, Linda aconsegueix una fita que ben poques dones, almenys relacionades amb un cas, havien assolit fins llavors: endur-se’n Marlowe al llit. Linda li fa una oferta de matrimoni que el detectiu declina, «no duraría ni sis mesos». El comiat, però, deixa com un nus de plom a l’estòmac de Marlowe. Ell té 42 anys, ella 36.
La novel·la va ser publicada el 1953. L’any següent va morir la dona de Chandler, Cissy, i ja mai més no es va recuperar de la pèrdua. A l’espai de temps que va de la mort de Cissy a la propia, el 26 de març de 1959, Chandler l’anomenava la vida póstuma, i en aquesta vida póstuma va escriure una novel·la, Playback, i en va deixar una altra de començada, El misteri de Poodle Springs.
Obres de la «vida pòstuma»
Playback és una novel·la menor de la sèrie Marlowe de 1958, que Edicions 62 va publicar l’any passat, basada en un guió del mateix Chandler de 1947 que mai no es va arribar a filmar. De fet, del guió de Playback n’hi ha dos esborranys: l’un a l’Arxiu Raymond Chandler de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles; l’altre el va descubrir el novel·lista i guionista John Sacret Young entaforat en els arxius dels estudis Universal, datat el 1948 i que aquí va publicar Plaza & Janés el 1986 a la col·lecció «Gran Reno Policial».
A la novel·la Playback, del guió només en va aprofitar el títol i algunes situacions; va refer la trama per poder introduir-hi el detectiu Philip Marlowe —que en el guió no hi apareixia—, i en l’operació se li va colar Linda Loring. Una Linda Loring ja divorciada del seu marit que, novament, feia proposicions de matrimoni a Marlowe, aquesta vegada des de París. La novel·la acaba amb un Marlowe enamorat escoltant música de violins després de la trucada de Linda, la noia dels vuit milions de dòlars. Un final prou obert perquè pogués pasar qualsevol cosa.
La novel·la que restà inacabada, El misteri de Poodle Springs, en poder dels hereus i editors de Chandler, va ser donada al cap dels anys al conegut escriptor de novel·la policíaca Robert B. Parker —el creador de la sèrie del detectiu Spencer— perquè l’acabés.
Robert B. Parker tenia a les mans un títol, uns primers capítols escrits per Chandler, un bon coneixement de Philip Marlowe i de l’obra de Raymond Chandler —no en va havia fet una tesi sobre els detectius privats en l’obra de Hammett, Chandler i Macdonald—, i el misògin Philip Marlowe —en el fons un neoromàntic—, enlluernat per la perfecta avinença sexual amb Linda, casat i instal·lat a Palm Springs. Així comença El misteri de Poodle Springs.
Un dels que més insistí a fer casar Marlowe fou un altre escriptor policíac, Maurice Guinness, amic de Chandler. Ben aviat, però, apareixen els problemes que albirava Marlowe a El llarg adéu —«la independencia m’ha fet malbé. A tu t’han fet malbé, no gaire, els diners»—, i Chandler a la seva correspondencia amb Guinness —«[Marlowe és] un home solitari, pobre, perillós i, malgrat tot això, simpàtic, i sembla que res d’això casa amb el matrimoni»—. Marlowe, un esperit solitari com és, encaixa malament en l’ambient de luxe i relacions socials de Palm Springs —bé, de Poodle Springs—. Al final Philip i Linda troben la solució salomónica.
La novel·la fou publicada el 1989, l’any després del centenari de Chandler —encara que Edicions 62 des de fa un parell d’anys s’entesta a fer-lo néixer el 1896— i de l’aparició del volum d’homenatge col·lectiu El Philip Marlowe de Raymond Chandler, escrit per una vintena d’autors policíacs que recreaven la figura del cèlebre detectiu.
Ara, deu anys després, arriba a les nostres pantalles Poodle Springs (1998), l’adaptació cinematográfica realitzada per Bob Rafelson per a la televisió per cable hbo, i interpretada per James Caan en el paper de Philip Marlowe i Dina Meyer en el de Linda, que ja no es diu Linda, ara és Laura. Un bon guió del dramaturg Tom Stoppard, i l’equip de producció de la sèrie televisiva Fallen Angels —que aquí va emetre Canal+ fa tres anys— han donat com a resultat un producte de gran qualitat.
El Philip Marlowe que fins ara havia estat interpretat per Dick Powell, Humphrey Bogart, George Montgomery, James Garner, Elliott Gould i Robert Mitchum; ara amplia la llista amb un James Caan envellit i panxut, enamorat i casat. No ha tingut tanta sort Linda Loring, que no apareix a El largo adiós, de Robert Altman, ni en el guió de Playback, i quan finalment té paper a Poodle Springs, li canvien el nom. Encara hi ha qui diu que Chandler era misogin!
En una cartellera dominada per abominables remakes de cinema negre com Playback, de Brian Helgeland, o Gloria, de Sydney Lumet, Poodle Springs és un saludable retorn al cinema negre crepuscular a l’estil d’Al caer el sol, de Robert Benton. Benvinguda!
