Avui / cultura, 5 de novembre de 1998
En poc de més de dos segles d’existència, el cos de policia s’ha convertit en un dels pilars fonamentals de l’Estat modern, el seu braç armat que garanteix l’ordre social i que comparteix amb l’exèrcit el monopoli de l’exercici de la violència. Amb antecedents en el París de voltants de 1660 durant el regnat de Lluís XIV, sembla que l’organització definitiva de la policia moderna es deu al barceloní Antoni de Sartine, que ocupà el càrrec de lloctinent de la policia de París entre 1759 i 1775.
Semblava lògic que si un gènere literari parlava de violència i el seu nom feia referencia a les forces de l’ordre —la novel·la policíaca—, prengués com a protagonista indiscutible la figura del policia i, malgrat tot, va ser desplaçat des de bon començament pel detectiu privat. Personatges com Sherlock Holmes o Hercule Poirot, de gran brillantor deductiva i intel·lectual, sempre anaven un pas per davant de la policia, però ajudant-la, deslligats de l’Estat però compartint amb ell la mateixa visió social.
Amb l’arribada de la novel·la negra, que l’especialista Xavier Coma defineix com la «contemplació testimonial o crítica de la societat capitalista des de la perspectiva del fenomen del crim», va continuar la preponderància del detectiu, ara, però, amb una visió social molt més crítica. «La policia garanteix l’ordre. Jo em limito a descobrir el desordre», diu Pepe Carvalho a El Quinteto de Buenos Aires.
La bòfia era una de les institucions més criticades, una de les que en sortia més mal parada, per la corrupció i el lligam amb el món dels gàngsters i, finalment, pel fet de ser l’instrument de repressió d’una clase sobre l’altre; o, com escriu Rodolfo Peña en un assaig sobre Leonardo Sciascia: «Si la policia roba, extorsiona, colpeja, segresta o mata, no fa més que confirmar les seves deformacions i vicis d’origen, i així està bé. El que està prohibit és aliar-se amb la massa, identificar-se socialment amb ella, perquè llavors perdria la seva raó de ser».
Però, malgrat no ser la protagonsita per excel·lència, la bòfia ocupa el seu lloc dins la novel·la negra. Un lloc que ha anat variant amb el temps com la societat mateixa. El protagonisme policial començà a introduir-se en l’època del maccarthysme com apología de les forces de l’ordre, amb l’excepció de bona part de l’obra de William P. McGivern, dedicada a la denuncia de la venalitat policial, i derivà amb Ed McBain i el cicle sobre la comissaria del districte 87 cap a una novel·la entre el procediment policial i el relat de costums, a l’estil de la posterior sèrie televisiva Canción triste de Hill Street.
Durant les dècades dels seixanta i setanta van aparèixer les primeres sèries dedicades a policies pertanyents a grups ètnics minoritaris, que posaven al descobert el racisme de la societat americana i la contradicció d’aplicar la llei dels WASP. D’entre aquests grups, destaquen els afroamericans: els salvatges Taüt Ed Johnson i Enterramorts Jones, de Chester Himes, en un Harlem que no es regeix per la llei dels blancs; Virgil Tibbs, el policia de color de Pasadena creat per John Ball, més conegut en la seva versió cinematogràfica interpretada per Sidney Poitiers; Lee Hayes, el policia negre de Nova York d’Ed Lacy, i Faroah Love, el detectiu de policia de George Baxt que afegia la seva condició d’homosexual a la de pertànyer a la minoría afroamericana.
D’altres minories són representades en la novel·la policial, com el sergent de Beverly Hills d’origen japonés Masao Masuto, nascut de la ploma de Howard Fast amb el pseudònim d’E.V. Cunningham; Isaac Sidel, el solitari policia jueu del Bronx, del magnífic Jerome Charyn; el policia mexicà de Denver Gabriel Wagen, creat per Rex Burns, i els policies navajo Joe Leaphorn i Jim Chee, ideats per Tony Hillerman.
Són diferents tipus de policia, de diverses ètnies, que viuen la contradicció de formar part d’uns cossos policials que, segons un informe presentat el juliol passat per Human Rights Watch, «disparen injustificadament, donen pallisses brutals, realitzen escanyaments fatals i donen un tracte físic innecessàriament rude». Una brutalitat de la qual són les principals víctimes els negres i els hispans.
Més recentment hi ha un retorn al més pur police procedural per part d’autors que han donat el protagonisme de les seves obres a policies, per necessitat de crear personatges més implicats, psicològicament complexos i contradictoris, com el sergent Lloyd Hopkins, protagonista d’una trilogía escrita per James Ellroy, o pel coneixement directe del procediment policial: sigui per la pròpia experiència anterior com a policies, com Joseph Wambaugh, sigui per l’apropament al treball de policia des d’altres àmbits professionals, com per exemple el periodisme de successos. Aquest és el cas de Michael Connelly, el creador del detectiu del LAPD Harry Bosch.
Marlowe policia
Poc es podien pensar els chandlerians, que només accepten Humphrey Bogart en el paper cinematogràfic del detectiu Philip Marlowe, que un film tan blasmat per ells com fou El largo adiós, de Robert Altman, pogués ser la porta d’accés al coneixement de l’obra de Raymond Chandler per a un jove estudiant universitari que més tard iniciaría una brillant i prometedora carrera literaria seguint les petjades del mestre.
En efecte, Michael Connelly (Filadèlfia, 1956) en la seva època d’estudiant universitari a Florida va veure el film d’Altman i el va entusiasmar. El film el va dur a interesar-se per la seva base literaria i per tota l’obra de Chandler —de la qual destaca La hermana pequeña— i va prendre la decisió d’especialitzar-se en periodismo com a via per aprendre a escriure i esdevenir autor de novel·les policíaques.
Tretze anys com a periodista de successos li van reportar una nominació al Pulitzer i a poder treballar en el prestigiós Los Angeles Times —en el seu camí d’acostar-se a L.A., el territori de Chandler—, i també li van fornir de tota mena d’arguments per a les seves novel·les protagonitzades pel detectiu del departament de policia de Los Angeles, Harry Bosch, que, segons Connelly, «volia que fos una barreja dels detectius de les novel·les que més m’han agradat. Crec que el Philip Marlowe modern no seria un detectiu privat en el Los Angeles d’avui dia. Seria un policia amb el mateix codi moral que tenia Philip Marlowe. Seria un inadaptat dins del sistema».
Harry Bosch, coiot solitari
Bosch es diu Hieronymus, nom que li va posar la seva mare per la semblança de la ciutat de Los Angeles amb els quadres del pintor holandés del segle XVI, però es fa dir Harry. Fill d’una prostituta assassinada al Hollywood Boulevard, passà la infantesa en diferents institucions fins que tingué l’edat d’anar a l’exèrcit i ser enviat a Vietnam, on s’especialitzà en la voladura dels túnels subterranis construïts per les forces del Viet-cong.
Traumatitzat per la guerra, de retorn als Estats Units va ingressar a la Divisió d’Homicidis i Atracaments de la seu central del LAPD i ara, enfrontat amb els seus caps, treballa a la Divisió de Hollywood, després de ser degradat per haver disparat contra un home desarmat, que posteriorment es va demostrar que era un serial killer.
Viu en una casa a dalt d’un penya-segat a Mulholland, que ba poder comprar amb els diners que li va comportar la utilització del seu nom en una sèrie televisiva de temàtica policial. És un animal solitari, com el coiot que veu els vespres des del balcó, com el bebedor del quadre Noctàmbuls, d’Edward Hooper, que tant li agrada, a les nits es relaxa amb unes cerveses i escoltant jazz.
Harry Bosch va aparèixer per primera vegada el 1992 a El eco negro, obra que va guanyar l’any següent el reputat premi Edgar a la millor primera novel·la, que atorga el Mystery Writers of America.
Un dels temes predilectes de Michael Connelly és la confrontació entre el passat i el present. A diferencia, però, de Walter Mosley o James Ellroy, que situen l’acció de les seves obres en el passat, els personatges de Connelly són visitats pel passat.
A El eco negro el passat és representat pels records de la guerra de Vietnam, pel propi trauma de Bosch, per la lleialtat d’aquest a un antic Company trobat mort amb una sobredosi d’heroïna i per la corrupció que prové de la retirada. I tot plegat amb una visió insòlita i ben subterrània de la ciutat de Los Angeles.
A la següent novel·la, Hielo negro (1993), ens parla del passat de la pressumpta víctima, un policia de narcòtics corrupte que tothom creu que s’ha suïcidat, i ens porta cap a la recerca de la veritat a Mèxic i en la infantesa del policia.
Aquests dos títols, que inicien la sèrie i que foren publicats l’any passat per Ediciones B a la col·lecció de butxaca VIB, havien de ser continuats per The Concrete Blonde (1994), The Last Coyote (1995) i Truck Music (1997) però, vet aquí que ara l’editorial, seguint el seu habitual sentit de l’oportunitat, ha decidit publicar el darrer títol —Pasaje al paraíso— en gran format a la col·lecció La Trama, i ha deixat per a millor ocasió la publicació de dos títols intermedis, necessaris per entendre la evolució del personatge.
A Pasaje al paraíso, la investigació d’un cadàver trobat en el maleter d’un Rolls, porta Harry Bosch a Las Vegas, on retroba Eleanor Wish, personatge que ja apareix a El eco negro.
Per al proper any està anunciada la publicació als Estats Units d’una nova entrega de les aventures de Harry Bosch, que durà per títol Angels Flight.
Fora de la sèrie Bosch, Michael Connelly ha publicat fins ara dues novel·les més, que li serveixen per desintoxicar-se del personatge El poeta i Blood Work.
El poeta (1996) és protagonitzada pel periodista de successos de Denver Jack McEvoy. El germà bessó de Jack, Sean McEvoy, un policia íntegre, és trobat mort dins del seu cotxe amb una nota que diu: «Fora de l’espai, fora del temps». La investigació policial ho declara suïcidi i tanquen el cas. Jack, que no pot aceptar aquesta mort, inicia una investigació pel seu compte i s’adona que la mort del seu germà s’inscriu en un reguitzell de presumptes suïcidis de policies en diferents Estats de Nord-amèrica, sempre amb una nota de comiat extreta d’entre els poemes d’Edgar Allan Poe. L’FBI s’encarrega del cas i relega Jack a la perifèria de la investigació, encara que ell sempre va un pas endavant de la policia federal en la trepidant persecució del serial killer de policies.
El poeta és la cinquena novel·la de Connelly, però moltes circumstàncies fan pensar que podria tractar-se d’una obra anterior al cicle Bosch. De fet, Jack McEvoy, periodista de successos com el mateix Connelly, sembla Harry Bosch abans d’ingressar a la policia. També hi fan presencia altres constants com els túnels, els falsos suïcidis o la casa al penya-segat de Mulholland. Un particular homenatge al fundador de la novel·la policíaca per mitjà de la seva poesia.
Blood Work (1998), com moltes altres obres de Connelly, té l’origen en un fet real i reflexiona sobre el sentiment de culpa dels supervivents. Protagonitzada per l’agent de l’fbi Terry McCaleb, que es troba en fase de recuperació d’un transplantament de cor. McCaleb coneix Graciela, la germana de Glory, una noia de fou assassinada, crim del qual la policia no n’ha pogut trobat el culpable. Quan Graciella li diu que el cor que batega en el pit de Terry és el de la seva germana, Terry surt a la recerca de l’assassí i abandona l’angoixa mortal que suposa el fet que algú hagués de morir perquè ell se salvés.
Cal parar atenció en l’obra d’aquest Raymond Chandler dels noranta, una valenta aposta per la posada al dia del corrent police procedural, amb uns personatges amb un codi ètic més proper al dels protagonistas de la novel·la negra clàssica que no pas al dels superherois de l’actual thriller nord-americà, allò que Jean-Patrick Manchette anomenava la novel·la nihilista-reaccionària.
