Avui / Cultura, 11 de novembre de 1999
Behm? Marc Behm? Segur que aquest nom no li diu res. En canvi si algú li parla del film Charada (1963) de Stanley Donen, amb Cary Grant, Audrey Hepburn, Walter Matthau i James Coburn; o del film dels Beatles Help (1965) de Richard Lester, segur que li sonen. Això si no els ha vist. No són del mateix director, ni tenen una temática similar, ni tan sols hi participen els mateixos actors. Els relaciona justament aquest nom, Marc Behm, el seu guionista.
Marc Behm (Trenton, Nova Jersey, 1925) participà a la Segona Guerra Mundial a Europa. A França va conèixer la que seria la seva dona, i va començar a treballar en el teatre, el doblatge i la televisió. Més tard van venir els guions i des de 1977 la novel·la.
Primer amb La reina de la noche, la història d’una noia nascuda a l’Alemanya dels anys trenta que entra a les SS a la recerca del seu pare. Després va venir un dels seus grans èxits, La mirada del observador (1980). Aquesta vegada és un pare qui cerca la filla. Ell, detectiu privat, abandonat per la dona que, anys després, li fa arribar una fotografia d’un grup escolar amb una nota que diu: «Aquí tens la teva fotuda filla, torracollons! M’hi jugo el que vulguis que ni tan sols la reconeixes, malparit! Que et donin pel cul!». Molts anys després un cas el porta a seguir Joanna Eris, una noia que podría tenir la mateixa edat que la seva filla, que es dedica a matar durant els viatges de noces a tots els homes amb els quals es va casant.
Una novel·la negra absolutament renovadora que transmet l’obsessió del personatge, the Eye, per la seva filla. Una road movie literaria que el porta de punta a punta dels EUA seguint Joanna, fabulant amb el fet que podría ser la seva pròpia filla, i desembrossant-li el camí en una folla fugida cap al no-res. I tot això, des de la distància de l’observador. La mateixa distància que estableix el lector respecte del protagonista. La mirada del observador va donar lloc a una adaptació cinematogràfica de Claude Miller, Mortelle randonée (1983), interpretada per Michel Serrault i Isabelle Adjani, que no ha estat estrenada a Espanya.
Després va venir La doncella de hielo (1982), protagonitzada per tres vampirs que organitzen un cop per aconseguir-se una cripta en condicions, on ja s’albira la delirant literatura de Behm. Un llarg silenci separa aquesta etapa —que aquí fou seguida i publicada per Paco Ignacio Taibo II a la col·lecció «Etiqueta Negra» de Júcar— i la nova etapa que va inaugurar als anys noranta. Un hombre al margen (1990) és l’al·lucinant història del fastiguejat Patrick Nelson, un jove enriquit a causa de la prematura mort dels seus pares en un accident d’aviació, propietari d’un rendible garatge en un suburbi de Los Angeles del qual es fa càrrec Ando Kawamoto, el comptable de la família. Patrick reparteix el seu temps entre els estats onírics fabulant ser un explorador a l’Àfrica negra, i els crims realitzats pel Carnicer, un assassí en sèrie investigat per l’atractiva detectiva Jenny Mund. I per atraure l’interès de Jenny a Patrick no se li acut res més que escampar falses pistes que l’incrimines com el Carnicer.
Novament era Paco Ignacio Taibo II qui seguía el rastre de l’inconstant Behm, aquesta vegada des de la magnífica col·lecció «Círculo Hueco», de la barcelonesa editorial Thassàlia. A Un hombre al margen la van seguir No pretendas saber más (1993), en la línia iniciada amb La doncella de hielo, i Crab (1994). No pretendas saber más i Crab són dues demencials i fantàstiques històries protagonitzades per la lúbrica Lucy, una seductora diablessa encarregada per Llucifer de recollir les ànimes dels qui en un altre moment han fet un pacte amb el dimoni i ja se’ls ha acabat el temps. Si en la primera pel seu camí travessen nimfòmanes i necròfils, transvestits i drogoaddictes, elefants i cocodrils, el Rei dels Rosegadors i un llarg etcétera; en la segona, unes vacances de Lucy a París la posen en contacte amb Crab, el fantasma d’Àtila.
L’obra de Marc Behm, en alguns sentits comparable a la del gran Jerome Charyn, forma un conjunt delirant entre la novel·la negra i la fantàstica, absolutament al marge dels corrents actuals del thriller nord-americà, que la converteixen en imprescindible per comprendre l’evolució d’una literatura que arrenca de la novel·la negra. El fantàstic, la imaginació, la tendresa, l’humor i el moviment en són les seves característiques.
