Serra d’Or, 460, abril 1998
"Quan Pedrolo dirigia 'La Cua de Palla',
la compràvem perquè la dirigia ell,
encara que molts dels autors ens eren desconeguts".
Andreu Martín
Últimament s'ha parlat de la conveniència o no de les col·leccions específiques de novel·la policíaca. Els nostres editors diuen que els lectors els reclamen autors determinats més que no pas col·leccions especialitzades, i que per això es decanten, cada vegada més, per publicar els autors de gènere en col·leccions generalistes. És una opinió.
Aquesta opinió, però, no és compartida arreu. A França, per exemple, impera la col·lecció. Val a dir que hi tenen tradició. [1] "Le Masque" de Librairie des Champs-Elysées data de 1927, la "Série Noire" de Gallimard de 1945, i encara gaudeixen de molt bona salut. Actualment n'hi ha un munt, entre les quals cal destacar "Rivages/Noir" i "Rivages/Thriller", "Seuil Policiers", "Fleuve Noir", "Les Grands Détectives 10/18", "La Noire", "Calmann-Lévy Crime", "Chemins Nocturnes"... És evident que hi ha afecció, lectors i un entorn propici que va més enllà de les modes: estudis, obres de consulta i de divulgació, revistes especialitzades --la imprescindible "Polar" de François Guérif-- i fanzins, associacions --813, Les Amis de la Littérature Policière--, festivals, exposicions, premis i una bona crítica especialitzada.
A Espanya, en canvi, no hi ha tradició. Passat el boom dels anys vuitanta, amb la consegüent desaparició de totes les col·leccions que n'havien sorgit, els editors han preferit publicar autors concrets sense embolicar-se en projectes de col·leccions que impliquen continuïtat i línia editorial. Hi ha excepcions, honroses excepcions, que arriben sempre menades per petites editorials com "Círculo Hueco" de Thassàlia, "Mano Negra" de Virus, "Grandes Detectives" de Península o "Los Libros de la Medianoche" de Vosa. Sense crítica especialitzada, ni associacions, ni revistes, i amb la sola referència de la Semana Negra de Gijón que el juliol vinent celebrarà l'onzena edició gràcies a l'entusiasme de Paco Ignacio Taibo II, l'olfacte del lector ha de ser allò que el guiï per entre la selva editorial. Es pot trobar Walter Mosley a Anagrama, Lawrence Block a Plaza & Janés i a Emecé, James Ellroy a Ediciones B, Chester Himes a Mondadori...
Com es pot veure, dos models ben diferents. En el cas francès, un gran conjunt d'afeccionats sosté grans col·leccions entorn en fet polar. [2] En el cas espanyol, bons autors que s'inclouen en col·leccions generalistes, sovint de best sellers o de butxaca, obviant l'adscripció policíaca.
A Catalunya hi ha una certa afecció que fa que esporàdicament s'organitzin actes al voltant del gènere. L'any passat, l'exposició "El Mes Negre" del Patronat de Cultura de Mataró al gener, la Setmana Negra de l'Ateneu Popular de Nou Barris a començaments de juny i el cicle de xerrades "Escenaris Negres" de la Xarxa de Biblioteques Populars a la tardor. Aquesta afecció, però, només la canalitza en aquests moments la històrica "La Cua de Palla" d'Edicions 62 --nascuda el 1963, refundada el 1981--, ja que "La Negra" de La Magrana ha desaparegut després de deu anys d'activitat i seixanta-un títols publicats.
Pel que fa als autors de gènere en les col·leccions generals en català, tot i les declaracions d'intenció per part dels editors, es poden comptar amb els dits de les mans. I, si no, on són els James Ellroy i la trilogia del sergent Hopkins o el quartet de Los Angeles; Jerome Charyn amb la sèrie d'Isaac Sidel que inaugurà en una habitació de l'hotel Majestic de Barcelona o les novel·les del sicari Holden; Lawrence Block i les sèries del detectiu exalcohòlic Matt Scudder o del lladre trapella Bernie Rhodenbarr; Marc Behm i la seva obra mestra The Eye of the Beholder; Elmore Leonard, de qui cada dia es porten noves històries al cinema --les darreres, Out of Sight per Steve Soderbergh i Rum Punch per Quentin Tarantino--; Ross Thomas o Andrew Vachss? O, si parlem d'autors europeus, els anglesos Dan Kavanagh --pseudònim policíac de Julian Barnes i pare literari del detectiu Duffy-- i Robin Cook --no té res a veure amb l'homònim escriptor nord-americà de thrillers mèdics--; i els alemanys -Ky, Hansjörg Martin o Jakob Arjouni, el creador del detectiu d'origen turc Kemal Kayankaya; l'italià Pino Cacucci o els francesos Jean-Hugues Oppel o Didier Dantec?
Els nostres editors arrisquen poc amb els autors apareguts els darrers trenta anys del que ja es comença a anomenar la narrativa neopoliciaca, i els lectors només podran reclamar autors determinats si tenen la possibilitat de conèixer-los.
Es podria arguïr que el mercat català no pot absorbir un ventall d'autors com aquest si no es donen unes condicions que ho facilitin. I és veritat. No existeix cap història de la novel·la policíaca en català. I tampoc cap diari ni revista reserva una secció fixa a la crítica d'aquest gènere. Manca una crítica mínimament especialitzada que ens estalviï de llegir frases del tipus: "es tracta d'alguna cosa més que una simple novel·la de gènere, i encotillar-la en una col·lecció especialitzada seria limitar-la injustament" quan es parla d'una novel·la de gènere de Sara Paretsky o, "si sou un d'aquells lectors que es van allunyar del gènere negre, cansats de cues de palla tallades invariablement pel mateix patró..." per cantar les excel·lències de l'última novel·la d'Assumpta Margenat. La veritat, fan un flac favor.
Publiquin molt o publiquin poc, les col·leccions asseguren una presència regular de narrativa policíaca i, si la col·lecció arrela, actua de "marca de qualitat". Sempre és més fàcil promoure una línia editorial que no cada autor, però per aconseguir això cal un director, un especialista que seleccioni autors i títols, que cerqui els autors més representatius de cada corrent. Per això mateix cal un nou director per a "La Cua de Palla" que tingui el mateix prestigi que els anteriors i que faci acabar aquests inicis marcats per tot tipus de vacil·lacions i d'errors.
"La Cua de Palla" primer deixà de ser col·lecció per integrar-se a "El Cangur" com a sèrie. Després vingué la qüestió de la numeració: els dos primers títols --Parany per a una noia de Sébastien Japrisot i Fora de combat de Stuart M. Kaminsky-- seguiren la numeració d'"El Cangur", i a partir del tercer títol es retornà a la de "Seleccions de la Cua de Palla". Finalment van fer aparició un seguit incomprensible d'errades, [3] a les quals els lectors estàvem ben poc acostumats i que, ara per ara, encara subsisteixen.
Aquesta nova etapa de "La Cua de Palla" s'ha caracteritzat per la pèrdua de la periodicitat mensual i per l'obertura cap a l'àmbit de la novel·la policíaca europea i nord-americana --l'anterior estava dedicada exclusivament a la novel·la negra. S'ha continuat publicant novel·la negra en bona mesura i s'hi ha introduït novel·la policíaca de diversa extracció, però dos anys després d'encetar aquesta nova etapa no s'acaba de veure quina serà la línia editorial a seguir.
Pulp Fiction
Una de les novetats d'aquesta etapa és la publicació de contes i relats de Hammett i de Chandler que originalment havien aparegut en els pulp magazines --revistes barates anomenades així per la baixa qualitat del paper, fet de pasta--, i que són l'origen de la novel·la negra.
De Raymond Chandler (Chicago, 1888 - La Jolla, 1959) n'han aparegut tres narracions. L'acusador (núm. 165) és un dels seus primers relats i el primer del qual quedà plenament satisfet. Publicat a "Black Mask" l'octubre de 1934, tot i que originàriament era protagonitzat per un detectiu innominat, Chandler en reculls posteriors li atorgà el nom del seu més cèlebre detectiu, Philip Marlowe. A L'acusador Marlowe rep una demanda d'ajut per part de Lou Harger, a qui la policia ha tancat el casino fa un mes, perquè l'acompanyi a un casino de la competència on ha anat a parar una de les ruletes trucades que tenia, i així guanyar una fortuna en una nit. Un relat en què ja es troba algun passatge que l'autor havia d'incloure posteriorment a la primera novel·la, La gran dormida.
Els altres dos relats provenen de "Dime Detective", publicats el gener i el març de 1938 respectivament. Vent roig (núm. 170) és una història de xantatges que comença amb el detectiu John Dalmas prenent una copa en un bar. Només hi són ell, el cambrer i un borratxo. Un home entra a buscar una noia. No hi és i, quan surt, el borratxo li engega dos trets i fuig. La descripció del tiroteig és en la línia del millor Chandler, del Chandler que ha creat escola amb la seva ironia: "Abans no va caure el paio moreno va passar ben bé una setmana. Va ensopegar, li va caure el barret i poc després va tocar de cara a terra. Va fer tant d'escàndol i hi va posar tant dramatisme que li haurien pogut donar un premi d'interpretació". D'aquesta història, ja n'havíem pogut veure una adaptació televisiva, protagonitzada per Philip Marlowe --aquí emesa per TVE1 el 1990--, que interpretava Powers Booter. El rei groc (núm. 168) és protagonitzat per Steve Grayce, el detectiu de nit de l'hotel Carlton, que es veu obligat a fer fora un conegut trompetista de jazz --el Rei Leopardi--, acció que li costa la feina, i que serà la introducció de la nova etapa de Grayce com a detectiu privat, a partir d'una sèrie d'indicis que reuneix a l'habitació de Leopardi, el qual és objecte de xantatge.
Dashiell Hammett (St. Mary's County, 1894 - Nova York, 1961) hi és present amb un volum que recull dos contes, protagonitzats per l'agent de la Continental, La Ferradura d'Or; El Noi Sense Nom (núm. 167), apareguts a "Black Mask" el novembre de 1924 i el març de 1925 respectivament, fet que els converteix en els textos més primerencs de l'estil hard boiled publicats per "La Cua de Palla". La Ferradura d'Or i El Noi Sense Nom són dues trepidants històries ambientades l'una a Tijuana i l'altra a Boston, que només tenen un problema, el de la traducció, [4] a càrrec de Francina Jordà. Columna fa uns anys inicià la publicació de reculls de contes de Hammett en català, però la tallà vistos els baixos nivells de venda assolits. És d'agrair, doncs, que Edicions 62 la reprengui, això sí, si té més cura de les traduccions. Hammett s'ho mereix.
Whodunit
Però realment el que representa un canvi respecte de l'etapa anterior, i potser de tota la col·lecció, és la inclusió d'El cas James Joyce (núm. 166) de la nord-americana Amanda Cross (Nova Jersey, 1926). Pseudònim de la professora d'Humanitats Carolyn G. Heilbrun, i autora d'assaigs sobre Christopher Isherwood i sobre el llenguatge femení i l'autonomia de les seves expressions culturals --Reinventing Womanhood, Wrtiting a Woman's Life o Hamlet's Mother and Other Women, entre d'altres. Des de 1963, i com Amanda Cross, publica novel·la policíaca amb personatge fix, Kate Fansler, alter ego de la mateixa Heilbrun.
A El cas James Joyce Fansler passa un estiu en una casa de pagès a Nova Anglaterra, ordenant la correspondència de l'editor nord-americà de Joyce, i el lloc serà l'escenari d'un assassinat, amb una tediosa trama al vell estil anglès --el whodunit--, uns personatges sofisticats i insuportables i alguna (?) espurna d'humor Wodehouse.
Raymond Chandler, a la petita obra mestra que és l'article "The Simple Art of Murder", dedicava sarcàtiques paraules al whodunit, i més encara als importadors nord-americans del gènere: "És possible que els anglesos no siguin els millors escriptors del món, però són sense comparació possible els millors escriptors avorrits del món." Paraules que es poden aplicar a l'obra d'Amanda Cross. Un pur anacronisme, ja al moment de la publicació original, el 1967, que només podia tenir d'innovador que aquesta nova Miss Marple fos del Women's Lib i prengués martinis en lloc del te de les cinc. És una atzagaiada incloure-la a la col·lecció. O no?
Terror urbà
La figura del serial killer, arribada aquests darrers anys en forma d'allau cinematogràfica nord-americana, ha estat reinterpretada amb molta fortuna per dos grans autors barcelonins, Andreu Martín amb El hombre de la navaja (1992) i Manuel Vázquez Montalbán amb El estrangulador (1994). Dues propostes diferents i ben interessants entorn del crim considerat com una de les belles arts seriades.
"La Cua de Palla", que ara obre eventualment les portes als autors locals, presenta la versió catalana d'Andreu Martín, L'home que tenia raor (núm. 169), amb la qual va obtenir el 1993 el Premi Hammett, atorgat per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs (AIEP).
L'home que tenia raor presenta una visió paradoxal de l'assassí en sèrie, l'assassí coral, amb una àcida crítica de la societat que l'engendra i una estructura circular que encaixa en un final sorprenent. Una novel·la molt recomanable d'un escriptor amb ofici, admirador d'Ed McBain i sovint conreador del corrent police procedural, encara que ell mateix denomina el conjunt de la seva obra com de "terror urbà".
Andreu Martín (Barcelona, 1949), polifacètic autor que començà com a guionista de còmics a la desapareguda editorial Bruguera, a partir de 1979 publicà les primeres novel·les, Aprende y calla i El señor Capone no está en casa. Alterna la novel·la policíaca --en català i en castellà-- amb la novel·la infantil i juvenil --dintre la qual destaca la sèrie protagonitzada pel detectiu Flanagan, coescrita amb Jaume Ribera--, els guions de còmics, televisió i cinema i teatre. Ha vist portades al cinema dues obres: Fanny Pelopaja (1984) de Vicente Aranda sobre la novel·la Prótesis --considerada la seva millor novel·la-- i Barcelona Connection (1987) de Miquel Iglesias, sobre un guió propi que posteriorment novel·là. També ha dirigit el film Sauna (1989) sobre la novel·la de Maria Jaén.
Considerat el millor escriptor actual en català de novel·la policíaca, publicà gran part de la seva obra a "La Negra" de La Magrana i, després del pas per Columna --Jutge i part (1996)--, passà a Edicions 62, on publica ara a "La Cua de Palla", amb què s'ha convertit en el segon escriptor català que hi accedeix, després de Manuel de Pedrolo. Traduït a diverses llengües, ha estat el primer autor de l'Estat espanyol publicat a la prestigiosa col·lecció "Série Noire" de Gallimard. Felicitats!
_____
[1]. Només cal veure el magnífic repertori en dos volums de Pierre Caillens L'argus du Roman Policier (Libourne: L'Anonce-Bouquins, 1996). Un catàleg de les més de vuit-centes col·leccions aparegudes a França des de començaments de segle. Una joia per a col·leccionistes.
[2]. Mot encunyat a França la dècada dels setanta per a designar la nova novel·la policíaca influïda per la novel·la negra i, per extensió, la novel·la criminal en el seu conjunt.
[3]. Ja al primer títol, Parany per a una noia, s'informava a la contraportada que la primera edició en català havia estat publicada el 1981 dins la col·lecció "Seleccions de la Cua de Palla", oblidant que fou el títol que inaugurà "La Cua de Palla" el 1963. En el segon títol, Fora de combat, se'ns informa a la coberta posterior que Stuart M. Kaminsky va néixer el 1943, quan en realitat nasqué el 1934. En el tercer títol, L'acusador, a la coberta posterior se'ns diu que Chandler va néixer el 1896, quan en realitat ho féu el 1888, i va morir a La Jolla, no a La Joya, tal com el "normalitzador" ha deixat el nom de la ciutat californiana. Els següents títols de Chandler reincideixen en els mateixos errors.
[4]. A La Ferradura d'Or Francina Jordà demostra tenir força problemes amb la traducció de termes de begudes i drogues: canvia el mescal --aiguardent fet de iuca-- per la mescalina --alcaloide aïllat del peiot, d'efectes al·lucinàgens--, l'opi per l'haixix i un xut de cocaïna per una ratlla.
[5]. Literalment who done it ("qui ho ha fet"). Novel·la policíaca clàssica, també anomenada "novel·la enigma" o "novel·la-problema", en la qual el crim és plantejat com una qüestió aïllada, una pertorbació de l'ordre que cal restablir, sense veure'n cap implicació social. El crim acostuma a cometre's en llocs tancats i la descoberta del criminal, per part del protagonista que sovint actua com a detectiu afeccionat, retorna l'ordre. Finalment el criminal és lliurat a la policia, tot i que el suïcidi seria la forma més elegant de desaparèixer.
A Espanya, en canvi, no hi ha tradició. Passat el boom dels anys vuitanta, amb la consegüent desaparició de totes les col·leccions que n'havien sorgit, els editors han preferit publicar autors concrets sense embolicar-se en projectes de col·leccions que impliquen continuïtat i línia editorial. Hi ha excepcions, honroses excepcions, que arriben sempre menades per petites editorials com "Círculo Hueco" de Thassàlia, "Mano Negra" de Virus, "Grandes Detectives" de Península o "Los Libros de la Medianoche" de Vosa. Sense crítica especialitzada, ni associacions, ni revistes, i amb la sola referència de la Semana Negra de Gijón que el juliol vinent celebrarà l'onzena edició gràcies a l'entusiasme de Paco Ignacio Taibo II, l'olfacte del lector ha de ser allò que el guiï per entre la selva editorial. Es pot trobar Walter Mosley a Anagrama, Lawrence Block a Plaza & Janés i a Emecé, James Ellroy a Ediciones B, Chester Himes a Mondadori...
Com es pot veure, dos models ben diferents. En el cas francès, un gran conjunt d'afeccionats sosté grans col·leccions entorn en fet polar. [2] En el cas espanyol, bons autors que s'inclouen en col·leccions generalistes, sovint de best sellers o de butxaca, obviant l'adscripció policíaca.
A Catalunya hi ha una certa afecció que fa que esporàdicament s'organitzin actes al voltant del gènere. L'any passat, l'exposició "El Mes Negre" del Patronat de Cultura de Mataró al gener, la Setmana Negra de l'Ateneu Popular de Nou Barris a començaments de juny i el cicle de xerrades "Escenaris Negres" de la Xarxa de Biblioteques Populars a la tardor. Aquesta afecció, però, només la canalitza en aquests moments la històrica "La Cua de Palla" d'Edicions 62 --nascuda el 1963, refundada el 1981--, ja que "La Negra" de La Magrana ha desaparegut després de deu anys d'activitat i seixanta-un títols publicats.
Pel que fa als autors de gènere en les col·leccions generals en català, tot i les declaracions d'intenció per part dels editors, es poden comptar amb els dits de les mans. I, si no, on són els James Ellroy i la trilogia del sergent Hopkins o el quartet de Los Angeles; Jerome Charyn amb la sèrie d'Isaac Sidel que inaugurà en una habitació de l'hotel Majestic de Barcelona o les novel·les del sicari Holden; Lawrence Block i les sèries del detectiu exalcohòlic Matt Scudder o del lladre trapella Bernie Rhodenbarr; Marc Behm i la seva obra mestra The Eye of the Beholder; Elmore Leonard, de qui cada dia es porten noves històries al cinema --les darreres, Out of Sight per Steve Soderbergh i Rum Punch per Quentin Tarantino--; Ross Thomas o Andrew Vachss? O, si parlem d'autors europeus, els anglesos Dan Kavanagh --pseudònim policíac de Julian Barnes i pare literari del detectiu Duffy-- i Robin Cook --no té res a veure amb l'homònim escriptor nord-americà de thrillers mèdics--; i els alemanys -Ky, Hansjörg Martin o Jakob Arjouni, el creador del detectiu d'origen turc Kemal Kayankaya; l'italià Pino Cacucci o els francesos Jean-Hugues Oppel o Didier Dantec?
Els nostres editors arrisquen poc amb els autors apareguts els darrers trenta anys del que ja es comença a anomenar la narrativa neopoliciaca, i els lectors només podran reclamar autors determinats si tenen la possibilitat de conèixer-los.
Es podria arguïr que el mercat català no pot absorbir un ventall d'autors com aquest si no es donen unes condicions que ho facilitin. I és veritat. No existeix cap història de la novel·la policíaca en català. I tampoc cap diari ni revista reserva una secció fixa a la crítica d'aquest gènere. Manca una crítica mínimament especialitzada que ens estalviï de llegir frases del tipus: "es tracta d'alguna cosa més que una simple novel·la de gènere, i encotillar-la en una col·lecció especialitzada seria limitar-la injustament" quan es parla d'una novel·la de gènere de Sara Paretsky o, "si sou un d'aquells lectors que es van allunyar del gènere negre, cansats de cues de palla tallades invariablement pel mateix patró..." per cantar les excel·lències de l'última novel·la d'Assumpta Margenat. La veritat, fan un flac favor.
Publiquin molt o publiquin poc, les col·leccions asseguren una presència regular de narrativa policíaca i, si la col·lecció arrela, actua de "marca de qualitat". Sempre és més fàcil promoure una línia editorial que no cada autor, però per aconseguir això cal un director, un especialista que seleccioni autors i títols, que cerqui els autors més representatius de cada corrent. Per això mateix cal un nou director per a "La Cua de Palla" que tingui el mateix prestigi que els anteriors i que faci acabar aquests inicis marcats per tot tipus de vacil·lacions i d'errors.
"La Cua de Palla" primer deixà de ser col·lecció per integrar-se a "El Cangur" com a sèrie. Després vingué la qüestió de la numeració: els dos primers títols --Parany per a una noia de Sébastien Japrisot i Fora de combat de Stuart M. Kaminsky-- seguiren la numeració d'"El Cangur", i a partir del tercer títol es retornà a la de "Seleccions de la Cua de Palla". Finalment van fer aparició un seguit incomprensible d'errades, [3] a les quals els lectors estàvem ben poc acostumats i que, ara per ara, encara subsisteixen.
Aquesta nova etapa de "La Cua de Palla" s'ha caracteritzat per la pèrdua de la periodicitat mensual i per l'obertura cap a l'àmbit de la novel·la policíaca europea i nord-americana --l'anterior estava dedicada exclusivament a la novel·la negra. S'ha continuat publicant novel·la negra en bona mesura i s'hi ha introduït novel·la policíaca de diversa extracció, però dos anys després d'encetar aquesta nova etapa no s'acaba de veure quina serà la línia editorial a seguir.
Pulp Fiction
Una de les novetats d'aquesta etapa és la publicació de contes i relats de Hammett i de Chandler que originalment havien aparegut en els pulp magazines --revistes barates anomenades així per la baixa qualitat del paper, fet de pasta--, i que són l'origen de la novel·la negra.
De Raymond Chandler (Chicago, 1888 - La Jolla, 1959) n'han aparegut tres narracions. L'acusador (núm. 165) és un dels seus primers relats i el primer del qual quedà plenament satisfet. Publicat a "Black Mask" l'octubre de 1934, tot i que originàriament era protagonitzat per un detectiu innominat, Chandler en reculls posteriors li atorgà el nom del seu més cèlebre detectiu, Philip Marlowe. A L'acusador Marlowe rep una demanda d'ajut per part de Lou Harger, a qui la policia ha tancat el casino fa un mes, perquè l'acompanyi a un casino de la competència on ha anat a parar una de les ruletes trucades que tenia, i així guanyar una fortuna en una nit. Un relat en què ja es troba algun passatge que l'autor havia d'incloure posteriorment a la primera novel·la, La gran dormida.
Els altres dos relats provenen de "Dime Detective", publicats el gener i el març de 1938 respectivament. Vent roig (núm. 170) és una història de xantatges que comença amb el detectiu John Dalmas prenent una copa en un bar. Només hi són ell, el cambrer i un borratxo. Un home entra a buscar una noia. No hi és i, quan surt, el borratxo li engega dos trets i fuig. La descripció del tiroteig és en la línia del millor Chandler, del Chandler que ha creat escola amb la seva ironia: "Abans no va caure el paio moreno va passar ben bé una setmana. Va ensopegar, li va caure el barret i poc després va tocar de cara a terra. Va fer tant d'escàndol i hi va posar tant dramatisme que li haurien pogut donar un premi d'interpretació". D'aquesta història, ja n'havíem pogut veure una adaptació televisiva, protagonitzada per Philip Marlowe --aquí emesa per TVE1 el 1990--, que interpretava Powers Booter. El rei groc (núm. 168) és protagonitzat per Steve Grayce, el detectiu de nit de l'hotel Carlton, que es veu obligat a fer fora un conegut trompetista de jazz --el Rei Leopardi--, acció que li costa la feina, i que serà la introducció de la nova etapa de Grayce com a detectiu privat, a partir d'una sèrie d'indicis que reuneix a l'habitació de Leopardi, el qual és objecte de xantatge.
Dashiell Hammett (St. Mary's County, 1894 - Nova York, 1961) hi és present amb un volum que recull dos contes, protagonitzats per l'agent de la Continental, La Ferradura d'Or; El Noi Sense Nom (núm. 167), apareguts a "Black Mask" el novembre de 1924 i el març de 1925 respectivament, fet que els converteix en els textos més primerencs de l'estil hard boiled publicats per "La Cua de Palla". La Ferradura d'Or i El Noi Sense Nom són dues trepidants històries ambientades l'una a Tijuana i l'altra a Boston, que només tenen un problema, el de la traducció, [4] a càrrec de Francina Jordà. Columna fa uns anys inicià la publicació de reculls de contes de Hammett en català, però la tallà vistos els baixos nivells de venda assolits. És d'agrair, doncs, que Edicions 62 la reprengui, això sí, si té més cura de les traduccions. Hammett s'ho mereix.
Whodunit
Però realment el que representa un canvi respecte de l'etapa anterior, i potser de tota la col·lecció, és la inclusió d'El cas James Joyce (núm. 166) de la nord-americana Amanda Cross (Nova Jersey, 1926). Pseudònim de la professora d'Humanitats Carolyn G. Heilbrun, i autora d'assaigs sobre Christopher Isherwood i sobre el llenguatge femení i l'autonomia de les seves expressions culturals --Reinventing Womanhood, Wrtiting a Woman's Life o Hamlet's Mother and Other Women, entre d'altres. Des de 1963, i com Amanda Cross, publica novel·la policíaca amb personatge fix, Kate Fansler, alter ego de la mateixa Heilbrun.
A El cas James Joyce Fansler passa un estiu en una casa de pagès a Nova Anglaterra, ordenant la correspondència de l'editor nord-americà de Joyce, i el lloc serà l'escenari d'un assassinat, amb una tediosa trama al vell estil anglès --el whodunit--, uns personatges sofisticats i insuportables i alguna (?) espurna d'humor Wodehouse.
Raymond Chandler, a la petita obra mestra que és l'article "The Simple Art of Murder", dedicava sarcàtiques paraules al whodunit, i més encara als importadors nord-americans del gènere: "És possible que els anglesos no siguin els millors escriptors del món, però són sense comparació possible els millors escriptors avorrits del món." Paraules que es poden aplicar a l'obra d'Amanda Cross. Un pur anacronisme, ja al moment de la publicació original, el 1967, que només podia tenir d'innovador que aquesta nova Miss Marple fos del Women's Lib i prengués martinis en lloc del te de les cinc. És una atzagaiada incloure-la a la col·lecció. O no?
Terror urbà
La figura del serial killer, arribada aquests darrers anys en forma d'allau cinematogràfica nord-americana, ha estat reinterpretada amb molta fortuna per dos grans autors barcelonins, Andreu Martín amb El hombre de la navaja (1992) i Manuel Vázquez Montalbán amb El estrangulador (1994). Dues propostes diferents i ben interessants entorn del crim considerat com una de les belles arts seriades.
"La Cua de Palla", que ara obre eventualment les portes als autors locals, presenta la versió catalana d'Andreu Martín, L'home que tenia raor (núm. 169), amb la qual va obtenir el 1993 el Premi Hammett, atorgat per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs (AIEP).
L'home que tenia raor presenta una visió paradoxal de l'assassí en sèrie, l'assassí coral, amb una àcida crítica de la societat que l'engendra i una estructura circular que encaixa en un final sorprenent. Una novel·la molt recomanable d'un escriptor amb ofici, admirador d'Ed McBain i sovint conreador del corrent police procedural, encara que ell mateix denomina el conjunt de la seva obra com de "terror urbà".
Andreu Martín (Barcelona, 1949), polifacètic autor que començà com a guionista de còmics a la desapareguda editorial Bruguera, a partir de 1979 publicà les primeres novel·les, Aprende y calla i El señor Capone no está en casa. Alterna la novel·la policíaca --en català i en castellà-- amb la novel·la infantil i juvenil --dintre la qual destaca la sèrie protagonitzada pel detectiu Flanagan, coescrita amb Jaume Ribera--, els guions de còmics, televisió i cinema i teatre. Ha vist portades al cinema dues obres: Fanny Pelopaja (1984) de Vicente Aranda sobre la novel·la Prótesis --considerada la seva millor novel·la-- i Barcelona Connection (1987) de Miquel Iglesias, sobre un guió propi que posteriorment novel·là. També ha dirigit el film Sauna (1989) sobre la novel·la de Maria Jaén.
Considerat el millor escriptor actual en català de novel·la policíaca, publicà gran part de la seva obra a "La Negra" de La Magrana i, després del pas per Columna --Jutge i part (1996)--, passà a Edicions 62, on publica ara a "La Cua de Palla", amb què s'ha convertit en el segon escriptor català que hi accedeix, després de Manuel de Pedrolo. Traduït a diverses llengües, ha estat el primer autor de l'Estat espanyol publicat a la prestigiosa col·lecció "Série Noire" de Gallimard. Felicitats!
_____
[1]. Només cal veure el magnífic repertori en dos volums de Pierre Caillens L'argus du Roman Policier (Libourne: L'Anonce-Bouquins, 1996). Un catàleg de les més de vuit-centes col·leccions aparegudes a França des de començaments de segle. Una joia per a col·leccionistes.
[2]. Mot encunyat a França la dècada dels setanta per a designar la nova novel·la policíaca influïda per la novel·la negra i, per extensió, la novel·la criminal en el seu conjunt.
[3]. Ja al primer títol, Parany per a una noia, s'informava a la contraportada que la primera edició en català havia estat publicada el 1981 dins la col·lecció "Seleccions de la Cua de Palla", oblidant que fou el títol que inaugurà "La Cua de Palla" el 1963. En el segon títol, Fora de combat, se'ns informa a la coberta posterior que Stuart M. Kaminsky va néixer el 1943, quan en realitat nasqué el 1934. En el tercer títol, L'acusador, a la coberta posterior se'ns diu que Chandler va néixer el 1896, quan en realitat ho féu el 1888, i va morir a La Jolla, no a La Joya, tal com el "normalitzador" ha deixat el nom de la ciutat californiana. Els següents títols de Chandler reincideixen en els mateixos errors.
[4]. A La Ferradura d'Or Francina Jordà demostra tenir força problemes amb la traducció de termes de begudes i drogues: canvia el mescal --aiguardent fet de iuca-- per la mescalina --alcaloide aïllat del peiot, d'efectes al·lucinàgens--, l'opi per l'haixix i un xut de cocaïna per una ratlla.
[5]. Literalment who done it ("qui ho ha fet"). Novel·la policíaca clàssica, també anomenada "novel·la enigma" o "novel·la-problema", en la qual el crim és plantejat com una qüestió aïllada, una pertorbació de l'ordre que cal restablir, sense veure'n cap implicació social. El crim acostuma a cometre's en llocs tancats i la descoberta del criminal, per part del protagonista que sovint actua com a detectiu afeccionat, retorna l'ordre. Finalment el criminal és lliurat a la policia, tot i que el suïcidi seria la forma més elegant de desaparèixer.
