La novel·la policíaca, retrospectiva nord-americana
Lletra de Canvi, febrer 1998, núm. 44
Des dels anys setanta i fins a l'actualitat, han aparegut un seguit de novel.les policíaques influides per la novel·la negra -entesa com a moviment literari nord-americà vigent entre finals dels anys vint i començaments dels seixanta-, amb una característica comuna: la de situar 1'acció de les seves trames en temps pretèrits, que coincideixen amb el període d'activitat de la novel·la negra.
-¿Quién es el asesino?
-La Historia, la guerra sucia. El pasado.
El pasado es el lugar donde
están las causas, es decir, los culpables.
Por eso los culpables insisten
tanto en la inutilidad del pasado.
Quieren un mundo sin culpables, y
cuando resulta imposible, cuando el
pasado resucita la culpa, los culpables
vuelven a matar, vuelven a ser
lo que siempre fueron. Asesinos.
(Manuel Vázquez Montalbán. La muchacha que pudo ser Emmanuelle)
Cinc mirades nostàlgiques
El 1974 Amèrica travessava un mal moment: es començaven a sentir els efectes de la crisi petrolífera, Nixon dimitia per l'escàndol "Watergate" i es retiraven les trapes nord-americanes de Vietnam, després que l'exèrcit més poderós del planeta patís la humiliació d'una derrota inflingida per un de molt inferior numèricament.
Els sectors més progressistes, que havien pres posició contra la guerra, enquadrats en el Moviment per la Pau, es van adonar que era impossible aturar la guerra sense la capitulació dels EUA. Aquesta contradicció i el trauma posterior van originar la necessitat col·lectiva de cercar refugi en una imatge idíl·lica del passat, una suposada època de la innocència, que convertia els EUA en un impol·lut model de virtut.
No és estrany, doncs, que una sèrie d'autors giressin la mirada enrere amb nostàlgia, sobretot als anys quaranta, quan Amèrica se sentia orgullosa, era respectada i havia deslliurat Europa del nazisme. Els anys quaranta representaven també 1'època d'or de la cultura de masses i una font inesgotable de mites del segle XX. La novel·la i el cinema negres eren al cim, Hollywood la fabrica de somnis.
Un crític, guionista posteriorment director de cinema, Andrew Bergman (Nova York, 1945), publicà el 1974 -el mateix any que apareixia el film de Roman Polanski Chinatown, que representava una proposta similar respecte del cinema negre- The Big Kiss-Off of 1944 (El escándalo del 44, Júcar), on un cas de xantatge a una corista de Broadway amb obscurs antecedents en el cinema pornogràfic comprometia la campanya electoral de Roosevelt. La investigació era menada pel detectiu Jack LeVine: jueu, divorciat, malparlat, aficionat al cinema i amb el cap com una bola de billar.
L'any següent, el 1975, Bergman el traslladava a la costa oest, a Hollywood and LeVine (Hollywood y LeVine, Bruguera). Ambientada el 1947, durant les investigacions preliminars de la cacera de bruixes del senador McCarthy, LeVine és contractat per un antic company, el guionista Walter Adrian, que se sent amenaçat. Dies després Adrian és trobat penjat als estudis. LeVine entra en relació amb Humphrey Bogart, Lauren Bacall i un dels inquisidors que més tard es faria famós, Richard Nixon; tira per terra la tesi del suïcidi i descobreix el culpable. S'acaba d'inaugurar el corrent retrospectiu dins la novel·la policíaca nord-americana.
També de 1975 és Hammett (Hammett, Ed. 62), de l'exdetectiu i escriptor Joe Gores (Rochester, 1931). Una proposta molt més agosarada, ja que el protagonista no és un personatge de ficció sinó el pare de la novel·la negra, Samuel Dashiell Hammett. Gores el converteix en personatge literari i el fa coincidir com a detectiu privat a qui un excompany de la Pinkerton -en Vic Atkinson- li demana ajuda, i com a escriptor que intenta tirar endavant el que seria Collita roja. Una obra molt ben documentada i ambientada en el San Francisco de 1928, que donà lloc al film del mateix títol, dirigit per Wim Wenders el 1982 i que aquí és conegut com El hombre de Chinatown.
El 1 977 va aparèixer en escena un nou detectiu privat, Toby Peters -en realitat Tobias Leo Pevsner-, que esdevindria el més prolífic detectiu del corrent retrospectiu. De mitjana edat, taciturn i pessimista, viu a Los Ángeles, comparteix despatx amb un dentista -Shelly-, que sempre està arruïnat i monté terboles relacions amb Anne -la seva exdona- i amb el tinent de la brigada criminal Phil -el seu germà. Obra del crític i historiador de cinema Stuart M. Kaminsky (Chicago, 1934), el detectiu Peters és contínuament contractat per personalitats del món del cinema de Hollywood dels anys quaranta, com Errol Flynn a Bullet for a Star (1977, Disparen sobre Errol Flynn, Júcar); Judy Garland a Murder on the Yellow Brick (1977, Judy, Júcar); els germans Marx a You Bet Your Life (1978, Los hermanos Marx en apuros, Júcar); Howard Hughes i Basil Rathbone a The Howard Hughes Affair (1979); Bela Lugosi i William Faulkner a Never Cross a Vampire (1980, Jamás te acuestes con un vampiro, Sedmay) ; Gary Cooper a High Midnight (1981); Alfred Hitchcock a Catch a Falling Clown (1982); Mae West a Her Done her Wrong (1983); Buster Keaton i Eleanor Roosevelt a The Fala Factor (1984, El factor Fala, Júcar); el boxejador Joe Louis el "Bombarder de Detroit" a Down for the Count (1985, Fora de combat, Ed. 62); John Wayne i Charlie Chaplin a The Man Who Shot Lewis Vance (1986); Albert Einstein a Smart Moves (1986, Movimientos inteligentes, Júcar); Peter Lorre a Think Fast, Mr. Peters (1987); Dashiell Hammett a Buried Caesars (1989); Greta Garbo a Poor Butterfly (1990)... o Clark Gable a Tomorrow is Another Day (1995). Fins a l'extrem que més que una sèrie policíaca sembla una enciclopèdia cinematogràfica.
Jo en els anys vuitanta, H. Paul Jeffers (Phoenixville, 1934) publica Rubout at the Onyx (1981, Jazz gang, Ed. 62), que situa l'acció en el Nova York de 1935 acabada la Prohibició. El detectiu de Jeffers, Harry McNeil, expolicia d'origen irlandès, té el seu despatx al carrer 52, just sobre el club Onyx, és clarinetista aficionat i es relaciona amb el bo i millor del jazz del moment -Art Tatum, Paul Whiteman, George Gershwim...- , i el que comença com una investigació d'un robatori de joies, acaba amb el desmantellament d'una trama nazi en el període de preguerra. Jeffers ha recreat la Nova York dels anys trenta en altres ocasions: el 1939 a Murder on Mike (1984), i altra vegada el 1935 a The Rag Doll Murder (1987).
Un altre autor que s'acosta a les recreacions històrico-policíaques és Max Allan Collins (Muscatine, 1948), conegut sobretot per ser el guionista que relleva el 1977 a Chester Gould al front del còmic Dick Tracy. Publicada el 1984 i protagonitzada pel detectiu Nathan Heller, la novel·la True Detective (Un detective de verdad, Júcar) ostenta el títol de la més llarga narració policíaca en primera persona. Ambientada en el Chicago de 1933, hi apareixen Al Capone, el seu lloctinent Frank Nitti, Eliot Ness i, fins i tot, Ronald Reagan. True Crime (1985) és la continuació de l'anterior, a Chicago el 1934 i 1935, i narra la mort de Dillinger i el rocambolesc intent de segrest per part de la briva del director de I'FBI Edgar Hoover. La serie continua ja en la immediata postguerra a Chicago i Las Vegas amb Neon Mirage (1988) i el recull de contes Dying in the Post-War World (1984-1991).
Max Allan Collins, posseïdor del prestigiós premi Shamus que atorga el Prívate Eye Writers of America, també ha dedicat un cicle a l'insubornable Eliot Ness: The Dark City (1987), Butcher's Dozen (1988) i Murder by Numbers (1993), aquesta darrera amb Ness com a comissari de la seguretat pública al Cleveland de finals dels anys trenta, perseguint els gàngsters Salvatore Lombardi i Angelo Scalise, que s'han fet amb la recaptació de les loteries clandestines dels ghettos negres. Hi apareix de passada el futur escriptor de novel·la negra Chester Himes.
Una mirada paròdica ... i alguns pastitxos
L'aproximació al passat també s'ha fet amb clara intenció paròdica, com és el cas de Dreaming of Baylon: A Private Eye Novel (1977, El detectiu que somiava en Babilònia, Pòrtic) de Richard Brautigan (Tacoma, 1935 - San Francisco, 1984). Ambientada en el San Francisco de 1942 i escrita amb l'estil sec i punxant, el vocabulari fàcil i les frases curtes que caracteritzen Brautigan -autor d'obra no policíaca-, conté un dels detectius més desastrosos de la historia del gènere. C. Card, solter, demòcrata i exlluitador de la brigada Abraham Lincoln a la guerra d'Espanya, que perd els casos més importants a causa d'un estrany defecte: de tant en tant el cap se li'n va a fer un tomb per Babilònia. I això li passa des del 20 de juny de 1933, dia en que va rebre un fort cop de pilota de beisbol al cap. Les coses no li van bé. Va haver de desllogar el despatx, despatxar la secretaria i vendre el cotxe. Ha sobreviscut robant captaires cecs i venent fotos pornogràfiques, i deu diners a tothom. No ha besat ningú des del dia abans de Pearl Harbor i esta bojament enamorat de Nana-dirat, la seva fantasia eròtica a Babilònia. Ara li encarreguen de robar un cos del dipòsit de cadàvers, i el seu principal problema és aconseguir diners per comprar bales per a la pistola.
Fins i tot el detectiu més conegut de la historia de la novel·la negra ha estat "víctima" del pastitx. Per commemorar el centenari del naixement de Raymond Chandler, 1'editor Byron Preiss va encarregar a vint-i-cinc autors policíacs recrear la mítica figura del detectiu Philip Marlowe i situar l'acció entre 1935 i 1959, any de la mort de Chandler. Vint-i-tres d'ells van acomplir la comanda, entre el quals cal destacar Max Allan Collins, Jonath an Valin, Sara Paretsky, Paco Ignacio Taibo II, Roger L. Simon, John Lutz i Stuart M . Kaminsky. El recull de contes es publicà amb el títol de Raymond Chandler's Philip Marlowe (1988, El Philip Marlowe de Raymond Chandler, Plaza & Janés).
Dues mirades crítiques
No és fins a finals dels vuitanta que arriba una nova fornada d'autors més iconoclastes, que no tenen nostàlgia del passat sinó que, just al contrari, fan una crítica del passat com a origen dels mals actuals; i que podrien tenir com a antecedent la Patricia Highsmith de Edith's Journal (1978, El diario de Edith, Alfaguara), que utilitzava la historia recent dels EUA -de la cacera de bruixes al final de la guerra de Vietnam- com a contrapunt de la descomposició d'una família progressista nord-americana.
Walter Mosley (Los Ángeles, 1952), un dels pocs escriptors afroamericans que es dedica a la novel·la policíaca actualment -com Clifford Mason o Gar Anthony Haywood-, és el creador del detectiu privat sense llicencia Easy Rawlins -Ezequiel Rawlins per a la policia-, que va aparèixer per primera vegada a Devil in a Blue Dress (1990, El demonio vestido de azul, Anagrama) i que aconseguí el premi John Creasy a la millor novel·la policíaca el 1991. Rawlins és negre, excombatent i extreballador de la Champion Aircraft d'on acaba de ser acomiadat per un encarregat racista. El contracten per trobar una noia, la Daphne Monet, i agafa la feina perquè necessita els diners per fer front a la hipoteca de casa seva. Som a Watts, Los Angeles, el 1948. A la següent novel·la, A Red Death (1991, Una muerte roja, Anagrama), ens trobem el 1953 en plena cacera de bruixes, Rawlins convertit en propietari "clandestí" d'un bloc d'apartaments, fruit del treball anterior, del qual teòricament només n'és el porter. L'FBI el pressiona amb uns impostos no pagats perquè espiï un jueu supervivent del camps d'extermini nazis i s'infiltri en l'església baptista on ha organitzat una xarxa de beneficència. El 1956, a White Butterbly (1992, Mariposa blanca, Anagrama), Rawlins, casat i pare de família, és obligat per la policia a investigar la mort d'una noia blanca en un barrí negre, després d'una onada d'assassinats de dones negres que havien interessat ben poc a la policia. A Block Betty (1994, Betty la Negra, Anagrama) ja en temps del president J.F. Kennedy -i amb Luther King com a defensor dels drets civils dels negres-, Easy ha estat abandonat per la seva dona Regina, que s'ha endut la petita Edna, i continua fent-se càrrec de Jesús -el nen mexicà que per fi parla- i de Feather, la filla de la "papallona blanca". Ha perdut els negocis immobiliaris i el contracten per trobar Elisabeth Eady, la criada d'uns blancs rics de Beverly Hills, que ha desaparegut, i a qui Easy havia conegut a Houston durant la seva infància.
Les següents novel·les protagonitzades per Rawlins són A Little Yellow Dog (1996) i Gone Fishin' (1997), autèntic flashback en la vida d'Easy que ens transporta al sud del EUA, a Houston (Texas), durant la dècada dels anys trenta, on coneix Raymond Alexander Navrochet, el perillós assassí i fidel amic, més conegut per Mouse.
L'obra de Mosley reflecteix el racisme de la societat americana que va necessitar els negres per lluitar a la guerra mundial, però que un cop acabada els hauria volgut arraconar de nou, i la lluita d'aquests per accedir a 1'american way of life.
Easy Rawlins ha estat interpretat al cinema per Denzel Washington en el film de Carl Franklin Devil in a Blue Dress (1995, El demonio vestido de azul), i Mosley popularitzat per Bill Clinton en considerar-lo un dels seus autors predilectes.
El més interessant -sens dubte- del corrent retrospectiu és James Ellroy (Los Ángeles, 1948), autor que mai serà recomanat per cap president dels EUA. Fill únic d'una mare assassinada el 1958, Ellroy quedà fascinat per un crim similar no resolt de 1947, el d'Elisabeth Short, batejada per la premsa de l'època com la Dàlia Negra, que l'ha obsedit fins o l'extrem de citar-la en la majoria de les seves obres.
Fou justament The Block Dahlia (1987, La Dalia Negra, Ed. B) la primera aproximació retrospectiva que va fer, en recrear en forma de docudrama la investigació d'aquest assassinat per part de dos policies, Lee Branchart i Bucky Bleichert, obsessionats en el cas.
Autor d'un pessimisme radical, digne successor de Jim Thompson, usa el police procedural per donar una visió apocalíptica de la societat de Los Angeles dels anys cinquanta. Els seus personatges, membres del LAPD -el Departament de Policia de L.A.-, són obsessius, ambiciosos, brutals, corruptes, paranoics, assassins, amb una entrega total a la lluita pel poder. Ellroy posa la complexitat i la truculència de les trames i les relacions entre els personatges al servei d'un bombardeig sistemàtic de la nostàlgia i el mite.
A The Block Dahlia la segueixen The Big Nowhere (1989, El gran desierto, Ed. B), una doble investigació el 1950 d'una associació esquerrana de tramoistes i d'un psicòpata que mutila les seves víctimes amb mossegades de mustèlid, en la que intervenen Danny Upshaw, Mal Considine i Buzz Meeks; L.A. Confidential (1990, Los Ángeles Confidencial, Ed. B) obra mestra de la visió corrupta de la dècada dels cinquanta i de les aliances i relacions de tres policies, Jack Vincennes, Bud White i Ed
Exley per dur a terme les seves ambicions, i que magníficament adaptada al cinema per Curtís Hanson amb el mateix títol, fou estrenada el maig de 1997 en el Festival de Cannes; White Jazz (1992, Jazz blanco, Ed. B), una doble investigació -com és habitual en Ellroy- i un trepidant relat subjectiu protagonitzat pel sergent Dave Klein, que clou el quartet de Los Ángeles, veritable fresc de la corrupció, les perversions i l'abús de poder a la dècada dels cinquanta, amb un magnífic personatge secundari i transversal que recorre el quartet i que oficia de príncep de les tenebres, Dudley Smith.
Ellroy prepara una nova trilogia que ja s'ha començat a anomenar Underground USA o trilogia americana, inaugurada amb American Tabloid (1995, América, Ed. B) per desmuntar tota la mitologia que s'ha creat a l'entorn de l'era Kennedy. Des de la preparació de la conquesta del poder el 1958 fins a l'assassinat de Dallas el 1963, desfilen les ambigües relacions de tres individus -tres homes a 1'ombra del poder-, Kemper Boyd, Ward Littell i Peter Bondurant amb el clan Kennedy, la Màfia, I'FBI i la CIA, els gàngsters, els sindicats, l'anticastrisme ... Els propers títols cobriran les etapes 1963-1968 i 1968-1973.
La seva última obra, My Dark Places (1996) és el fruit de la investigació duta a terme per Ellroy, juntament amb el policia jubilat de la brigada criminal del comtat de Los Ángeles, Bill Stoner, a partir del dossier Z-483-362 d'homicidis no resolts sobre l'assassinat de la mare d'Ellroy. Una mirada retrospectiva -i introspectiva- a la pròpia vida i a l'obsessió pel crim, el sexe i la mort, i al passat, marcat per l'alcohol, les drogues i la presó. Un arranjament de comptes amb el passat i la redempció per l'escriptura.
Ellroy, que sempre ha dit que vol reescriure la història dels EUA del segle XX des de la perspectiva del crim, té entre els propers projectes una novel·la sobre la policia de Winsconsin -d'on era originària la seva mare- entre 1932 i 1957, que pensa tenir acabada el 2002.
El corrent retrospectiu
El sector nostàlgic del corrent retrospectiu es caracteritza per la utilització de personatges de l'època relacionats amb la cultura de masses -sigui el cinema, el jazz o la novel·la negra-, que aporten versemblança al relat i una forta càrrega de mitomania. Bergman i Kaminsky, relacionats amb el món del cinema, situen l'acció de les seves obres en el Hollywood dels anys quaranta. Jeffers a Nova York, al voltant del mític club de jazz Onyx i el 1935, quan s'imposà el swing de les big bands. Gores a San Francisco el 1928, al voltant de la figura de Dashiell Hammett i el naixement de l'estil hard boiled: la novel·la negra. Collins a Chicago, els anys trenta, amb personatges que s'han convertit en mites com Al Capone o Eliot Ness. Fins i tot quan Brautigan fa una paròdia del gènere, la situa als anys quaranta, amb un estil i una trama que recorden el ritme i l'estructura dels còmics -una altra de les aportacions americanes a la cultura de masses-. I no cal parlar dels pastitxos sobre Philip Marlowe, el detectiu per excel·lència de la novel·la negra, popularitzat en el cinema per Humphrey Bogart.
El sector crític, en canvi, defuig aquest exercici nostàlgic i fa un retorn al passat per cercar les arrels dels problemes contemporanis. Utilitza també personatges reals però amb la intenció de desmitificar-los. Més proper als propòsits de la novel·la negra, parteix de situacions personals més interioritzades; siguin col·lectives, com la negritud en Mosley que el porta a parlar de racisme; siguin individuals, com l'assassinat de la mare d'Ellroy que el porta a l'obsessió per la Dàlia Negra i per ensenyar-nos la part més fosca, la més corrupta, de la dècada dels cinquanta. Ambdós parteixen de la postguerra mundial, però no per mostrar-nos una Amèrica victoriosa o l'esplendor de la cultura de masses sinó l'acomiadament racista de Rawlins o l'assassinat de la Dàlia Negra. Tant Mosley com Ellroy tenen voluntat de fer evolucionar els seus cicles narratius cap a l'actualitat.
El personatge recurrent és el detectiu privat, això sí, cadascun amb les seves peculiaritats. N'hi ha de negres i sense llicència -Rawlins-, jueus i calbs -Le Vine-, d'ascendència irlandesa -McNeil- o tal vegada centroeuropea -Peters-, sonats i pobres -Card-, literaris -Marlowe- o reals -Hammett-. Tots són herois positius. Demòcrates i antifeixistes, Hammett destacà a la vida real com a defensor dels drets civils; LeVine està fitxat per l'FBI per haver signat en favor de Sacco i Vanzetti el 1927 i per haver contribuït el 1937 al comitè d'ajuda als refugiats espanyols; Card és un exlluitador de les Brigades Internacionals; McNeil en el transcurs d'una investigació desmantella una trama nazi; Rawlins es fa amic d'un jueu comunista al qual té ordre d'espiar... Només els personatges d'Ellroy s'aparten d'aquesta generalitat. Personatges molt més complexos, dotats d'una immensa gamma de registres, son antiherois, policies corruptes i assassins en lluita pel poder. La mateixa encarnació del Mal.
El corrent retrospectiu "recrea" el passat, però, finalment, acaba essent una el·lipsi, perquè del que realment parla és del present. És una invectiva contra el present, tant pels autors que van al passat fugint-ne, com pels que s'hi capbussen cercant-hi l'origen de les situacions que han fet d'aquest present un lloc del qual fugir.
Però mentre el sector nostàlgic havia creat un mirall deformador que convertia el passat en una mena d'arcàdia on cercar refugi, el sector crític l'ha esmicolat a consciència. Ja no hi ha refugi possible. La realitat se'ns presenta absolutament descarnada i l'individu només pot optar per assumir-la i encarar-la.
"La veritat ens fa lliures, encara que faci mal", diu Ellroy.
Un altre autor que s'acosta a les recreacions històrico-policíaques és Max Allan Collins (Muscatine, 1948), conegut sobretot per ser el guionista que relleva el 1977 a Chester Gould al front del còmic Dick Tracy. Publicada el 1984 i protagonitzada pel detectiu Nathan Heller, la novel·la True Detective (Un detective de verdad, Júcar) ostenta el títol de la més llarga narració policíaca en primera persona. Ambientada en el Chicago de 1933, hi apareixen Al Capone, el seu lloctinent Frank Nitti, Eliot Ness i, fins i tot, Ronald Reagan. True Crime (1985) és la continuació de l'anterior, a Chicago el 1934 i 1935, i narra la mort de Dillinger i el rocambolesc intent de segrest per part de la briva del director de I'FBI Edgar Hoover. La serie continua ja en la immediata postguerra a Chicago i Las Vegas amb Neon Mirage (1988) i el recull de contes Dying in the Post-War World (1984-1991).
Max Allan Collins, posseïdor del prestigiós premi Shamus que atorga el Prívate Eye Writers of America, també ha dedicat un cicle a l'insubornable Eliot Ness: The Dark City (1987), Butcher's Dozen (1988) i Murder by Numbers (1993), aquesta darrera amb Ness com a comissari de la seguretat pública al Cleveland de finals dels anys trenta, perseguint els gàngsters Salvatore Lombardi i Angelo Scalise, que s'han fet amb la recaptació de les loteries clandestines dels ghettos negres. Hi apareix de passada el futur escriptor de novel·la negra Chester Himes.
Una mirada paròdica ... i alguns pastitxos
L'aproximació al passat també s'ha fet amb clara intenció paròdica, com és el cas de Dreaming of Baylon: A Private Eye Novel (1977, El detectiu que somiava en Babilònia, Pòrtic) de Richard Brautigan (Tacoma, 1935 - San Francisco, 1984). Ambientada en el San Francisco de 1942 i escrita amb l'estil sec i punxant, el vocabulari fàcil i les frases curtes que caracteritzen Brautigan -autor d'obra no policíaca-, conté un dels detectius més desastrosos de la historia del gènere. C. Card, solter, demòcrata i exlluitador de la brigada Abraham Lincoln a la guerra d'Espanya, que perd els casos més importants a causa d'un estrany defecte: de tant en tant el cap se li'n va a fer un tomb per Babilònia. I això li passa des del 20 de juny de 1933, dia en que va rebre un fort cop de pilota de beisbol al cap. Les coses no li van bé. Va haver de desllogar el despatx, despatxar la secretaria i vendre el cotxe. Ha sobreviscut robant captaires cecs i venent fotos pornogràfiques, i deu diners a tothom. No ha besat ningú des del dia abans de Pearl Harbor i esta bojament enamorat de Nana-dirat, la seva fantasia eròtica a Babilònia. Ara li encarreguen de robar un cos del dipòsit de cadàvers, i el seu principal problema és aconseguir diners per comprar bales per a la pistola.
Fins i tot el detectiu més conegut de la historia de la novel·la negra ha estat "víctima" del pastitx. Per commemorar el centenari del naixement de Raymond Chandler, 1'editor Byron Preiss va encarregar a vint-i-cinc autors policíacs recrear la mítica figura del detectiu Philip Marlowe i situar l'acció entre 1935 i 1959, any de la mort de Chandler. Vint-i-tres d'ells van acomplir la comanda, entre el quals cal destacar Max Allan Collins, Jonath an Valin, Sara Paretsky, Paco Ignacio Taibo II, Roger L. Simon, John Lutz i Stuart M . Kaminsky. El recull de contes es publicà amb el títol de Raymond Chandler's Philip Marlowe (1988, El Philip Marlowe de Raymond Chandler, Plaza & Janés).
Dues mirades crítiques
No és fins a finals dels vuitanta que arriba una nova fornada d'autors més iconoclastes, que no tenen nostàlgia del passat sinó que, just al contrari, fan una crítica del passat com a origen dels mals actuals; i que podrien tenir com a antecedent la Patricia Highsmith de Edith's Journal (1978, El diario de Edith, Alfaguara), que utilitzava la historia recent dels EUA -de la cacera de bruixes al final de la guerra de Vietnam- com a contrapunt de la descomposició d'una família progressista nord-americana.
Walter Mosley (Los Ángeles, 1952), un dels pocs escriptors afroamericans que es dedica a la novel·la policíaca actualment -com Clifford Mason o Gar Anthony Haywood-, és el creador del detectiu privat sense llicencia Easy Rawlins -Ezequiel Rawlins per a la policia-, que va aparèixer per primera vegada a Devil in a Blue Dress (1990, El demonio vestido de azul, Anagrama) i que aconseguí el premi John Creasy a la millor novel·la policíaca el 1991. Rawlins és negre, excombatent i extreballador de la Champion Aircraft d'on acaba de ser acomiadat per un encarregat racista. El contracten per trobar una noia, la Daphne Monet, i agafa la feina perquè necessita els diners per fer front a la hipoteca de casa seva. Som a Watts, Los Angeles, el 1948. A la següent novel·la, A Red Death (1991, Una muerte roja, Anagrama), ens trobem el 1953 en plena cacera de bruixes, Rawlins convertit en propietari "clandestí" d'un bloc d'apartaments, fruit del treball anterior, del qual teòricament només n'és el porter. L'FBI el pressiona amb uns impostos no pagats perquè espiï un jueu supervivent del camps d'extermini nazis i s'infiltri en l'església baptista on ha organitzat una xarxa de beneficència. El 1956, a White Butterbly (1992, Mariposa blanca, Anagrama), Rawlins, casat i pare de família, és obligat per la policia a investigar la mort d'una noia blanca en un barrí negre, després d'una onada d'assassinats de dones negres que havien interessat ben poc a la policia. A Block Betty (1994, Betty la Negra, Anagrama) ja en temps del president J.F. Kennedy -i amb Luther King com a defensor dels drets civils dels negres-, Easy ha estat abandonat per la seva dona Regina, que s'ha endut la petita Edna, i continua fent-se càrrec de Jesús -el nen mexicà que per fi parla- i de Feather, la filla de la "papallona blanca". Ha perdut els negocis immobiliaris i el contracten per trobar Elisabeth Eady, la criada d'uns blancs rics de Beverly Hills, que ha desaparegut, i a qui Easy havia conegut a Houston durant la seva infància.
Les següents novel·les protagonitzades per Rawlins són A Little Yellow Dog (1996) i Gone Fishin' (1997), autèntic flashback en la vida d'Easy que ens transporta al sud del EUA, a Houston (Texas), durant la dècada dels anys trenta, on coneix Raymond Alexander Navrochet, el perillós assassí i fidel amic, més conegut per Mouse.
L'obra de Mosley reflecteix el racisme de la societat americana que va necessitar els negres per lluitar a la guerra mundial, però que un cop acabada els hauria volgut arraconar de nou, i la lluita d'aquests per accedir a 1'american way of life.
Easy Rawlins ha estat interpretat al cinema per Denzel Washington en el film de Carl Franklin Devil in a Blue Dress (1995, El demonio vestido de azul), i Mosley popularitzat per Bill Clinton en considerar-lo un dels seus autors predilectes.
El més interessant -sens dubte- del corrent retrospectiu és James Ellroy (Los Ángeles, 1948), autor que mai serà recomanat per cap president dels EUA. Fill únic d'una mare assassinada el 1958, Ellroy quedà fascinat per un crim similar no resolt de 1947, el d'Elisabeth Short, batejada per la premsa de l'època com la Dàlia Negra, que l'ha obsedit fins o l'extrem de citar-la en la majoria de les seves obres.
Fou justament The Block Dahlia (1987, La Dalia Negra, Ed. B) la primera aproximació retrospectiva que va fer, en recrear en forma de docudrama la investigació d'aquest assassinat per part de dos policies, Lee Branchart i Bucky Bleichert, obsessionats en el cas.
Autor d'un pessimisme radical, digne successor de Jim Thompson, usa el police procedural per donar una visió apocalíptica de la societat de Los Angeles dels anys cinquanta. Els seus personatges, membres del LAPD -el Departament de Policia de L.A.-, són obsessius, ambiciosos, brutals, corruptes, paranoics, assassins, amb una entrega total a la lluita pel poder. Ellroy posa la complexitat i la truculència de les trames i les relacions entre els personatges al servei d'un bombardeig sistemàtic de la nostàlgia i el mite.
A The Block Dahlia la segueixen The Big Nowhere (1989, El gran desierto, Ed. B), una doble investigació el 1950 d'una associació esquerrana de tramoistes i d'un psicòpata que mutila les seves víctimes amb mossegades de mustèlid, en la que intervenen Danny Upshaw, Mal Considine i Buzz Meeks; L.A. Confidential (1990, Los Ángeles Confidencial, Ed. B) obra mestra de la visió corrupta de la dècada dels cinquanta i de les aliances i relacions de tres policies, Jack Vincennes, Bud White i Ed
Exley per dur a terme les seves ambicions, i que magníficament adaptada al cinema per Curtís Hanson amb el mateix títol, fou estrenada el maig de 1997 en el Festival de Cannes; White Jazz (1992, Jazz blanco, Ed. B), una doble investigació -com és habitual en Ellroy- i un trepidant relat subjectiu protagonitzat pel sergent Dave Klein, que clou el quartet de Los Ángeles, veritable fresc de la corrupció, les perversions i l'abús de poder a la dècada dels cinquanta, amb un magnífic personatge secundari i transversal que recorre el quartet i que oficia de príncep de les tenebres, Dudley Smith.
Ellroy prepara una nova trilogia que ja s'ha començat a anomenar Underground USA o trilogia americana, inaugurada amb American Tabloid (1995, América, Ed. B) per desmuntar tota la mitologia que s'ha creat a l'entorn de l'era Kennedy. Des de la preparació de la conquesta del poder el 1958 fins a l'assassinat de Dallas el 1963, desfilen les ambigües relacions de tres individus -tres homes a 1'ombra del poder-, Kemper Boyd, Ward Littell i Peter Bondurant amb el clan Kennedy, la Màfia, I'FBI i la CIA, els gàngsters, els sindicats, l'anticastrisme ... Els propers títols cobriran les etapes 1963-1968 i 1968-1973.
La seva última obra, My Dark Places (1996) és el fruit de la investigació duta a terme per Ellroy, juntament amb el policia jubilat de la brigada criminal del comtat de Los Ángeles, Bill Stoner, a partir del dossier Z-483-362 d'homicidis no resolts sobre l'assassinat de la mare d'Ellroy. Una mirada retrospectiva -i introspectiva- a la pròpia vida i a l'obsessió pel crim, el sexe i la mort, i al passat, marcat per l'alcohol, les drogues i la presó. Un arranjament de comptes amb el passat i la redempció per l'escriptura.
Ellroy, que sempre ha dit que vol reescriure la història dels EUA del segle XX des de la perspectiva del crim, té entre els propers projectes una novel·la sobre la policia de Winsconsin -d'on era originària la seva mare- entre 1932 i 1957, que pensa tenir acabada el 2002.
El corrent retrospectiu
El sector nostàlgic del corrent retrospectiu es caracteritza per la utilització de personatges de l'època relacionats amb la cultura de masses -sigui el cinema, el jazz o la novel·la negra-, que aporten versemblança al relat i una forta càrrega de mitomania. Bergman i Kaminsky, relacionats amb el món del cinema, situen l'acció de les seves obres en el Hollywood dels anys quaranta. Jeffers a Nova York, al voltant del mític club de jazz Onyx i el 1935, quan s'imposà el swing de les big bands. Gores a San Francisco el 1928, al voltant de la figura de Dashiell Hammett i el naixement de l'estil hard boiled: la novel·la negra. Collins a Chicago, els anys trenta, amb personatges que s'han convertit en mites com Al Capone o Eliot Ness. Fins i tot quan Brautigan fa una paròdia del gènere, la situa als anys quaranta, amb un estil i una trama que recorden el ritme i l'estructura dels còmics -una altra de les aportacions americanes a la cultura de masses-. I no cal parlar dels pastitxos sobre Philip Marlowe, el detectiu per excel·lència de la novel·la negra, popularitzat en el cinema per Humphrey Bogart.
El sector crític, en canvi, defuig aquest exercici nostàlgic i fa un retorn al passat per cercar les arrels dels problemes contemporanis. Utilitza també personatges reals però amb la intenció de desmitificar-los. Més proper als propòsits de la novel·la negra, parteix de situacions personals més interioritzades; siguin col·lectives, com la negritud en Mosley que el porta a parlar de racisme; siguin individuals, com l'assassinat de la mare d'Ellroy que el porta a l'obsessió per la Dàlia Negra i per ensenyar-nos la part més fosca, la més corrupta, de la dècada dels cinquanta. Ambdós parteixen de la postguerra mundial, però no per mostrar-nos una Amèrica victoriosa o l'esplendor de la cultura de masses sinó l'acomiadament racista de Rawlins o l'assassinat de la Dàlia Negra. Tant Mosley com Ellroy tenen voluntat de fer evolucionar els seus cicles narratius cap a l'actualitat.
El personatge recurrent és el detectiu privat, això sí, cadascun amb les seves peculiaritats. N'hi ha de negres i sense llicència -Rawlins-, jueus i calbs -Le Vine-, d'ascendència irlandesa -McNeil- o tal vegada centroeuropea -Peters-, sonats i pobres -Card-, literaris -Marlowe- o reals -Hammett-. Tots són herois positius. Demòcrates i antifeixistes, Hammett destacà a la vida real com a defensor dels drets civils; LeVine està fitxat per l'FBI per haver signat en favor de Sacco i Vanzetti el 1927 i per haver contribuït el 1937 al comitè d'ajuda als refugiats espanyols; Card és un exlluitador de les Brigades Internacionals; McNeil en el transcurs d'una investigació desmantella una trama nazi; Rawlins es fa amic d'un jueu comunista al qual té ordre d'espiar... Només els personatges d'Ellroy s'aparten d'aquesta generalitat. Personatges molt més complexos, dotats d'una immensa gamma de registres, son antiherois, policies corruptes i assassins en lluita pel poder. La mateixa encarnació del Mal.
El corrent retrospectiu "recrea" el passat, però, finalment, acaba essent una el·lipsi, perquè del que realment parla és del present. És una invectiva contra el present, tant pels autors que van al passat fugint-ne, com pels que s'hi capbussen cercant-hi l'origen de les situacions que han fet d'aquest present un lloc del qual fugir.
Però mentre el sector nostàlgic havia creat un mirall deformador que convertia el passat en una mena d'arcàdia on cercar refugi, el sector crític l'ha esmicolat a consciència. Ja no hi ha refugi possible. La realitat se'ns presenta absolutament descarnada i l'individu només pot optar per assumir-la i encarar-la.
"La veritat ens fa lliures, encara que faci mal", diu Ellroy.
