Serra d'Or, 769, gener 2024
Les col·leccions, és a dir, el
conjunt de llibres publicats per un mateix editor i que responen a uns criteris
comuns, han tingut una importància cabdal en la difusió de la novel·la
policíaca al llarg del segle xx. Dirigides a públics populars,
amb uniformitat en la presentació i afinitat en els continguts, apareixen a
Europa a començaments del segle passat per donar a conèixer majoritàriament els
autors anglesos de la Golden Age, i
en son paradigmàtiques la francesa «Le Masque» (1927) de la Librairie des Champs-Élysées, la italiana «I Libri Gialli» (1929) de Mondadori o l’espanyola sèrie
groga de la «Biblioteca Oro» (1933) de Molino. En pocs anys, quioscos i
llibreries d’arreu s’omplien de novel·les de crims a baix preu, amb cobertes
fàcilment identificables i històries plenes d’intriga i misteri.
En català, vam
haver d’esperar a la fundació d’Edicions 62. Som els anys seixanta i per a Catalunya
representa, en ple franquisme, una dècada de desenvolupament econòmic, un cert
alleugeriment de la repressió de la llengua i l’arribada d’un munt d’estímuls
culturals i artístics de fora. És en aquest moment quan Josep Benet dona la
idea a Max Cahner de fer una col·lecció de novel·la policíaca i decideixen que
Manuel de Pedrolo és la persona idònia per a dirigir-la. Aquest en proposa el
nom i n’estableix la selecció d’obres.
Així neix el
1963 «La Cua de Palla», que representa un dels projectes més interessants del
panorama de la publicació catalana del moment, amb l’objectiu de donar a
conèixer el bo i millor de la literatura del gènere, augmentar la base lectora
i esperonar la creació en català de novel·la policíaca. La idea de Pedrolo és
fer una col·lecció de butxaca amb una acuradíssima selecció de textos que va
des dels grans clàssics nord-americans fins als europeus més rigorosament
contemporanis, amb unes modernes cobertes d’impacte en groc i negre dissenyades
per Jordi Fornas, i una nòmina de traductors que inclou una bona representació d’escriptors
catalans del moment.
La selecció de
Pedrolo, més en la línia de la francesa «Série Noire» (1945) de Gallimard que
no pas de les col·leccions clàssiques abans esmentades, deixa encara espai per a
l’aparició d’altres dues a la cerca del lector popular. L’una, «Enjòlit»
d’Aymà, que Joan B. Cendrós dedica a la novel·la d’espies amb la sèrie James
Bond com a eix central. L’altra, «L’interrogant» de Molino, editorial que publica
Agatha Christie en castellà des de 1934 i que ara s’anima a publicar-ne quatre
en català. Malgrat tot, les experiències seran de curta volada, «Enjòlit»
durarà tres anys i publicarà setze títols, mentre que «La Cua de Palla» plegarà
el 1970, amb setanta-un i sense haver acomplert els seus objectius, arran dels
diversos problemes econòmics de l’editorial.
Passarà tota
una dècada abans no tornem a veure una col·lecció en català, ara, tanmateix, en
altres circumstàncies. Franco ha mort, s’ha restablert la democràcia i hi ha
autogovern, ha desaparegut la censura, es viu un moment dolç de l’edició en
català i la novel·la negra està de moda. Així, el 1981 Edicions 62 treu les
«Seleccions de la Cua de Palla», tot un intent de recuperar els millors títols
de de la primera època, fins que el 1985 Josep Maria Castellet n’encarrega la
direcció a l’especialista Xavier Coma, que la decanta cap a l’edició dels grans
autors nord-americans de novel·la negra i cada cinquanta hi publica un assaig
sobre el gènere. La col·lecció es convertirà en exemplar, editarà obres que no
han estat traduïdes al castellà, competirà d’igual a igual amb les col·leccions
de la resta d’Espanya i en serà la més longeva i coherent de les publicades, amb
un total de cent-seixanta quatre títols fins el 1996.
També neix «La
Negra» d’Edicions de La Magrana el 1986, l’altre gran projecte de la dècada. Dirigida
per Àlex Broch, que aviat serà substituït per Jaume Fuster, per publicar-hi
novel·la policíaca europea i donar sortida a la creixent afició dels autors
catalans pel gènere, fet que en la pràctica la converteix en complementària de
les «Seleccions», i arriba fins el 1998 amb seixanta-dues obres. La segona part
de la dècada dels vuitanta encara en veurem d’altres dedicades a un sol autor,
com la sèrie Agatha Christie dins «Nova Terra» de La Llar del Llibre i «Àrea
Simenon» d’Àrea, i també se’n publicaran diverses de juvenils com «La Maleïda»
de Pirene, «La Teranyina» de Cruïlla i dues de novel·les interactives que no prosperen:
«Barcelona, màxima discreció» de Timun Mas i «El Laberint de Paper» d’Empúries.
Aquest moment
dolç arriba fins mitjan dècada dels noranta, quan les col·leccions cauen en
barrina a Edicions 62. El 1996 tanca «Seleccions de la Cua de Palla», Xavier
Coma se’n va i ara els títols seran publicats dins la col·lecció de butxaca «El
Cangur» com a sèrie Cua de Palla, que aviat plegarà; «El Balancí» crea la sèrie
Policíac, amb un sol títol, i «Thriller Clàssic» publica dues obres de la sèrie
James Bond. «La Negra» de La Magrana encara aguantarà dos anys més i també tancarà.
Per altra banda, Columna/Proa en publica una de nova dedicada a «Agatha
Christie» i, entre les juvenils, La Galera es fa càrrec de donar continuïtat a «La
Maleïda» per a competir amb la nova «Gran Angular: Misteri» de Cruïlla.
El nou segle
s’inicia sota el signe dels revivals,
degut al nou interès per la novel·la negra. Edicions 62 intentarà dues vegades
reviure la seva emblemàtica col·lecció amb «La Nova Cua de Palla» el 2006 i «labutxaca/Cua
de Palla» el 2009 però no se’n surt. Per altra banda, La Magrana que ha passat
a mans del grup RBA recupera «La Negra» el 2009, però lluny del projecte
original hi publica sense ordre ni concert i amb canvis de disseny, fins que el
grup ven el segell La Magrana a Penguin Random House.
La veritable
represa vindrà a la segona dècada, amb nous projectes com l’encapçalat per Àlex
Martín Escribà a «crims.cat», que publica des de 2012 Alrevés i que ara n’ha
pres el relleu Clandestina, amb una bona selecció d’autors catalans, europeus del
sud i alguna recuperació nord-americana. L’han seguit «Llibres del Delicte» del
periodista Marc Moreno que publica únicament escriptors catalans, com també fan
diverses editorials comarcals com l’extinta gironina Curbet a «Polar»; la
lleidatana Pagès a «Lo Marraco Negre», dirigida en els inicis per Sebastià
Bennasar; o la novella «Falciot Negre» de la maresmenca Voliana, sota el
comandament de Salvador Balcells.
És d’interès
destacar també la «Biblioteca Andreu Martín» d’Efadós, un l’intent de publicar
grans clàssics internacionals absents al mercat català i recuperar títols
emblemàtics d’autors catalans, amb magnífiques cobertes de Sagar; el projecte
no obstant desapareix després de nou títols publicats. I ja entrant a la
tercera dècada sorgeixen la sèrie «Univers Noir», un segell del grup
Enciclopèdia on s’hi publiquen sense ànima títols d’autors internacionals i
locals; «Delictes Juvenils» de Llibres del Delicte amb autors del país, i
l’excèntrica «Biblioteca Clandestina» que recupera títols clàssics
internacionals de finals del segle xix
i començaments del xx.
A la vista d’aquest panorama de
seixanta anys de llums i ombres, se’n poden desprendre algunes reflexions. Una
primera, que històricament existeix un important dèficit de traduccions al
català dels grans clàssics anglesos, més enllà d’Arthur Conan Doyle, Agatha
Christie o G.K. Chesterton. També, que ha estat minsa la recepció d’obres
produïdes els darrers cinquanta anys a Europa i als Estats Units —per citar
només els grans productors—, tret de les d’alguns autors de molt èxit i,
sempre, fora de col·lecció. Tant en un cas com en l’altre el lector s’ha vist
empès a llegir-les en castellà.
És clar que s’ha d’afavorir la
creació i difusió vernacles, però en aquests moments bona part de les
col·leccions viuen a casa nostra una mena d’autarquia literària que, crec, fa
un flac favor als lectors i al gènere. Deslligades del què passa al món,
semblen més interessades en poder dir que en català tenim de tot, amb un bon
equilibri territorial i de paritat de gènere, que no pas en la voluntat
d’oferir la millor literatura, d’aquí i de fora. De moment, tirades curtes,
sobreproducció de títols... Massa palla i amb ben poca cua i continuïtat.
