Del policial clásico al post-neopolicial: la estética del crimen en la narrativa mexicana, 1940-2020 és un assaig acadèmic que destaca per la seva ambició teòrica i historiogràfica i ofereix un ampli recorregut pels vuitanta anys d’aquesta narrativa, adreçat tant a especialistes com a lectors interessats, que permet entendre els esdeveniments contemporanis de Mèxic, farcits de violència, corrupció, desigualtats de tota mena i narcotràfic. De fet, la primera part de l’assaig prové de la seva tesi doctoral, mentre que la segona la genera el desenvolupament del seu àmbit d’investigació i dona com a resultat una obra fonamental per entendre l’evolució de la novel·la criminal mexicana.
La primera part, dedicada a la història de la novel·la policial mexicana, consta de cinc capítols i arranca amb una breu síntesi del naixement de la novel·la d’intriga a mitjan segle XIX als Estats Units amb Edgar Allan Poe i a la Gran Bretanya amb Arthur Conan Doyle, i els aspectes històrics i socials de la dècada dels anys trenta del segle XX, que van donar pas al hardboiled de Dashiell Hammett i Raymond Chandler. Passa després a presentar l’evolució cronològica d’aquestes ficcions a Mèxic, relacionant-les amb el context sociopolític i cultural que les ha anat marcant: des dels pioners que s’apropien del model anglosaxó del policial clàssic (1940-1960), Pepe Martínez de la Vega, María Elvira Bermúdez, Rodolfo Usigli o Antonio Helú; el gènere negre (1969-1979) i El complot mongol (Libros del Asteriode, 2013), de Rafael Bernal, com a obra fundacional; el neopolicial (1980-2000) amb la sèrie del detectiu Belascoarán Shayne (Reino de Cordelia, 2023) de Paco Ignacio Taibo II, i les primeres novel·les d’escriptors com Martín Solares, Juan Hernández Luna i Rafael Ramírez Heredia; la narconovel·la ‒subgènere del neopolicial‒ (de 1990 fins ara), amb Élmer Mendoza com a capdavanter i Gabriel Trujillo Muñoz, Bernardo Fernández «BEF», Eduardo Antonio Parra o Antonio Solares, i el postneopolicial ‒aportació teòrica de l’autora‒ (de 2000 fins ara), on la investigació deixa de ser l’eix central, i que es caracteritza per la fragmentació narrativa, el protagonisme del delinqüent, la diversificació d’espais més enllà de Ciutat de Mèxic, i per històries més dures on la denúncia queda implícita.
Continua aquesta part amb tres capítols que analitzen en profunditat obres molt representatives com son Días de combate (Planeta, 2004), de Paco Ignacio Taibo II, que inaugura el neopolicial a Mèxic ‒capítol on el lector europeu trobarà a faltar paral·lelismes amb el moviment del néo-polar francès creat per Jean-Patrick Manchette, aparegut en la mateixa època‒; La Mara (Alfaguara, 2004), de Rafael Ramírez Heredia, i Yodo (Ediciones B, 2003), de Juan Hernández Luna, ambdues representatives del postneopolicial.
La segona part, també composta de cinc capítols, està dedicada a la contribució de les autores a la narrativa criminal, que omple una notable absència en estudis anteriors sobre el gènere. Carpio Manickam posa en relleu les veus femenines en la configuració d’una nova estètica del crim, amb un recorregut de la dona mexicana pel panorama social, polític i cultural pel segle XX; en l’àmbit literari i en el gènere policial. A partir d’aquí, en els següents capítols l’autora n’examina les seves aportacions: les pioneres del policial clàssic (1940-1960), amb María Elvira Bermúdez i Margos de Villanueva; el policial mexicà (1970-1990) i novel·listes com Rosa Margot Ochoa ‒Corrientes secretas (Alfabeto, 1980)‒, Ana María Maqueo, i el gènere negre de Carmen Boullosa ‒La Milagrosa (Era, 1994)‒.
Tanmateix, serà amb l’arribada del segle XXI que un grup d’autores utilitzen la narrativa criminal per abordar temes tradicionalment marginats, com la violència de gènere, els feminicidis, la prostitució forçada, la pedofília o la cosificació de la dona. Així, l’autora analitza en els dos últims capítols obres de Myriam Laurini ‒Qué raro que me llamen Guadalupe (Punto de Encuentro, 2000)‒; Susana Pagano ‒Trajinar de un muerto (Océano México, 2001)‒; Liliana Blum ‒El monstruo pentápodo (Tusquets, 2017)‒; Ana Ivonne Reyes Chiquete ‒Muerte caracol (Educal, 2010)‒; Cristina Rivera Garza ‒La muerte me da (Tusquets, 2008)‒; Orfa Alarcón ‒Perra brava (Planeta México, 2010)‒ o Malú Huacuja del Toro ‒Crueldad en subasta (Amazon, 2017)‒, que són llegides des d’una perspectiva feminista i on destaca tant la radicalitat dels seus plantejaments temàtics com la innovació formal de les obres, que les situa en el postneopolicial. Per altra banda, l’autora enumera un bon elenc d’altres escriptores d’interès, en l’obra de les quals no pot aprofundir, però on el lector por espigolar-hi bones lectures (com Temporada de huracanes, de Fernanda Melchor (Random House, 2017)).
En definitiva, dues parts que bé hauria valgut la pena refondre per donar una veritable visió de conjunt de la novel·la criminal mexicana d’aquests darrers vuitanta anys, amb una tardana però molt interessant arribada de noves veus femenines que fan una punyent radiografia de la realitat social i política, amb una narrativa ben allunyada de l’actual cànon del gènere anglosaxó dominat pel thriller.
