3.10.82

PLAY IT AGAIN, SAM


Regió 7, 2 d’octubre de 1982




Últimament no es pot pas dir que sigui difícil topar-se amb la novel·la negra. A part de les col·leccions dedicades íntegrament a un sol autor, com l’Agatha Christie o Georges Simenon, hi ha múltiples col·leccions especialitzades en sèrie negra d’origen americà, anglès o francès.

Però si de l’autor a més de l’obra us interessa la vida i voleu saber quatre coses sobre el «pare» de la novel·la negra, podeu llegir Pentimento de la seva companya Lillian Hellman, o veure Júlia, la pel·lícula basada en un capítol d’aquest llibre. Buscant més, podeu trobar l’edició francesa del llibre de Richard Layman Dash, la vie de Dashiell Hammett o bé simplement esperar l’estrena de la pel·lícula de Win Wenders, Hammett.

Si sou mitòmans perduts i no teniu cura, cal no oblidar el llibre de Jaume Fuster Tarda, sessió contínua, 3,45, amb una barreja ben interessant d’infantesa i cinema i novel·la negres. El Bogart i la Bacall, la Collita roja, Chandlertown i Hammettville, un cabaret anomenat Casablanca, contínues referències a pel·lícules del Bogart i a les obres mestres de la novel·la criminal, i els somnis d’un infant.

Parlant de cinema, és imprescindible Luces y sombras del cine negro, de José M. Latorre i Javier Coma, un estudi del cinema de gènere lligat a l’evolució social nord-americana, amb anàlisi de les més significatives pel·lícules i bons índexs.

Sobre la novel·la hi ha l’estudi de Javier Coma La novela negra: historia de la aplicación del realismo crítico a la novela policiaca norteamericana, editat per El Viejo Topo, i Los mitos de la novela criminal de Salvador Vázquez de Parga, per a tenir aplegats en un volum tots els personatges-mite de la novel·la criminal, des dels d’Edgar Allan Poe fins als d’ara. Per a no cansar la vista hi ha el llibre d’Onomatopeya La novela policiaca, una explicació de la història de la novel·la policíaca a base de fotografíes convertides en còmic.

En castellà, l’origen de la novel·la negra es pot situar al 1953 amb El inocente de Mario Lacruz, guanyador del Premi Simenon convocat per Luis de Caralt Editor per a novel·les d’intriga. Virgilio Delise, innocent de l’assassinat del qual se l’acusa, la seva mort acaba sent necessària pels qui l’envolten.

L’altre antecedent important de la novel·la criminal en castellà és Francisco García Pavón, creador de Plinio, el cap de la Guardia Municipal de Tomelloso, i del seu col·laborador i vell amic Don Lotario. A destacar Las hermanas coloradas (1969), la millor de la sèrie, des de Historias de Plinio (1968) fins El hospital de los dormidos (1981).

«El Círculo del Crimen» d’Ediciones Sedmay és l’única col·lecció íntegrament dedicada a l’edició de l’obra negra d’autors espanyols. Destacable la guanyadora del Círculo del Crimen 1980, Prótesis d’Andreu Martín, una autèntica novel·la dura per a estòmacs durs. Andreu Martín és l’únic novel·lista espanyol dedicat exclusivament a la sèrie negra. A la vejez, navajazos, La otra gota de agua i Por amor al arte son d’altres obres d’aquest autor.

Manuel Vázquez Montalbán, tot i que agafa una figura ben típica de la sèrie negra, el private eye, desenvolupa en la sèrie Carvalho una visió molt personal, tant del personatge com de l’entorn. Amb Los mares del Sur guanyà el Premio Planeta l’any 1979.

D’altres autors destacables de la sèrie negra en castellà són Eduardo Mendoza amb Misterio de la cripta embrujada i El laberinto de las aceitunas; Jorge Martínez Reverte amb Demasiado para Gálvez, i bona part dels autors que editen a «Novela Cátedra», amb obres que giren al voltant d’un gènere negre més o menys heterodoxe.

I per fer país, la novel·la negra catalana. Rafael Tasis podría ser als origens amb La Biblia valenciana (1955) i Un crim al Paral·lel (1960). El gran conreador de la sèrie negra catalana és, però, Manuel de Pedrolo. A destacar Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968).

Jaume Fuster en De mica en mica s’omple la pica (1972) ens presenta un Enric Vidal sense escrúpols, que fa les mil i una per a guanyar uns diners, molts morts i un llenguatge molt en la línea de «La Cua de Palla». El cas més atípic de l’investigador privat el trobem a La ruta dels cangurs (1980) de Guillem Frontera. Prototipus de l’antiheroi, mallorquí desarrelat de reflexes tardans, que no para de fumar porros, beure whisky amb tònica i odiar Von Karajan.

Hi ha sèrie negra per a tothom, fins i tot per a la mainada: En Felip Marlot (1979) de Joaquim Carbó. Llibre dedicat a Raymond Chandler i Joles Sennell, mestres del gènere. A pesar de bandejar els trets i la violència, deu el seu nom a Philip Marlowe, i en les «Quatre paraules de presentació» l’autor incita la futura lectura de novel·la negra: «Phil Marlowe, el cèlebre personatge d’unes novel·les d’un autor americà molt important que es deia Raymond Chandler, algunes de les quals van aparèixer a la col·lecció «La Cua de Palla» i que algun dia haureu de llegir, quan sigueu grans, si us interessa això que en diuen sèrie negra».

Ja ho hem dit: Play it again, Sam!