10 anys de detectiu singular
Regió 7, 4 de setembre de 1982
Pepe Carvalho apareix per primera vegada en una novel·la experimental de Manuel Vázquez Montalbán, Yo maté a Kennedy (1972), com a agent de la CIA. Més tard, el mateix personatge reciclat, és el protagonista d’un seguit de novel·les de sèrie negra encara obert: Tatuaje (1975), La soledad del manager (1978), Los mares del Sur (1979) i Asesinato en el Comité Central (1981). Tant Tatuaje com Asesinato en el Comité Central han estat portades al cinema, la primera per Bigas Luna l’any 1977 i la segona per Vicente Aranda el 1981.
Carvalho, investigador privat d’origen gallec, uneix la tradició dels Marlowe, Spade, Archer… amb el testimoni del post-franquisme barceloní. Ex militant comunista, ex agent de la CIA a la qual va pertànyer quatre anys, gourmet, amant passiu. La seva vida es mou en una constant recerca. «Baixar al port cercant relax entre tedioses esperes i tediosos casos d’investigació subcriminal o pujar al Tibidabo cercant el seu cau de Vallvidrera, des d’on es contempla una ciutat més vella, més sàvia, més cínica, inasequible per a l’esperança de cap jovent, present o futur».
Des de fa més de vuit anys manté relacions amb Charo, una prostituta que va pasar de fixa al Venezuela a call girl establerta pel seu compte en un sobreàtic d’una casa nova construïda al cor del Barri Xinès, i que va conèixer davant de l’aparador d’una botiga de maletes un dia de borratxera. Charo treballa a partir de les set de la tarda amb clientela fixa, i no li agrada que l’estorbin a la feina. És gelosa i li agrada el xampany esbravat.
Carvalho té el seu despatx profesional a les Rambles, no massa gran, de parets verdes i mobles anys quaranta. Està fart de casos d’adulteri i d’adolescents que s’escapen de casa, i de tant en tant se n’hi presenta algun d’interessant: aquell del mort amb un tatuatge a l’esquena que deia «he nacido para revolucionar el infierno», i que va haver d’anar a Amsterdam per aclarir-lo; aquell altre del mànager «tant difícil, que entre tots el mataren i ell tot sol es va morir»; després va venir el de l’home de negocis que volia anar als mars del Sud i va morir a ganivetades a un barri perifèric, i l’últim important, el del secretari general del Partit Comunista que va morir en una reunió del Comité Central, i que va resoldre a Madrid. No es pot queixar!
Al despatx hi fa vida Biscuter, vell company de presó, escanyolit, ros, nerviós condemnat a la calvicie, exerceix d’ajudant-secretari-cuiner. A la mateixa escala hi ha un escultor i una academia de ball. A la vora, una perruqueria. Un 850 coupé roig l’ajuda a unir aquest món amb el de la zona alta, perquè Carvalho viu en una torre de Vallvidrera, amb un bon celler i una llar de foc, per on va passant inevitablement i invariable, la resta de la seva biblioteca. Li queden uns dos mil llibres, i a llibre diari en té per encendre el foc uns sis anys. Els dies que se sent sol, va a veure el seu amic d’ulleres d’estudiant de la Sorbonne, Enric Fuster, veí i gestor —li fa la declaració de renda—, natural de Morella. Es munten uns bons àpats.
Carvalho té un confident a la Barcelona Sud, Bromuro, enllustrador de professió, ex combatent de la División Azul a les ordres del general Muñoz Grandes, nostàlgic, pre-ecologista obsessionat amb l’adulteració dels aliments. A la Barcelona Alta hi té a Teresa Marsé, mestressa d’una boutique, separada, amant esporàdica, relacionada amb el «tot Barcelona». A Carvalho li agrada menjar bé, tant si cuina ell, com si ho fa Biscuter, com si se’n van a un restaurant. Els bons dinars els sol acabar amb un marc de champagne doble, beu blanc de blancs entre hores i reserva l’orujo gelat pels moments de depressió, com a bon gallec. Client habitual de la xarcuteria del carrer Ferran i dels millors restaurants de Barcelona. Quan ha de comprar condons, sempre hi va a La Pajarita del carrer Riera Baixa. Qüestió de principis.
Li hauria agradat poder endur-se’n al llit a la Lauren Bacall i la Faye Dunaway, però no s’hi capfica. La seva obsessió és arraconar una quantitat suficient de diners a la Caixa d’Estalvis, per retirar-se i poder viure dels rèdits, però se n’adona que el seu propòsit és imposible. Maleïda crisi!
A Pepe Carvalho se’l pot veure alguns dies, a altes hores de la nit pel Districte Vè, cansat, passejant els més de quaranta anys, pagats els deutes i enterrats els morts, resignat a què algun dia el Vázquez Montalbán vagi, i el mati. Pepe Carvalho no espera tenir un happy end.
