Normalització i mercat
Serra d’Or, 433, gener 1996
La mateixa “Cua de Palla”,
que esperaba la “lectura” despreocupada,
“de quiosc”, era una col·lecció extraordinàriament “culta”:
elogiablement “culta”, diria jo
Joan Fuster
L’aventura del llibre català, 1972.
El 1963 apareixia "La Cua de Palla", col·lecció sobre el tema del crim dirigida per Manuel de Pedrolo i editada per Edicions 62, i que arribà a publicar 71 títols fins a 1970. "La Cua de Palla" fou la primera col·lecció especialitzada en novel·la policíaca en llengua catalana, i també fou la primera col·lecció literària d'Edicions 62.
"Va dirigida a tothom: a aquells qui cerquen només la simple distracció al final d'una jornada de treball i a aquells altres que es complauen en un estil sense defecte o en la perfecta estructura d'una obra.
"La "sèrie especial" agrupa obres d'autors importants i de característiques fora del normal, tant per extensió com per intencionalitat o trama argumental. També dins aquesta sèrie, trobareu, per primera vegada a "La Cua de Palla", algunes obres d'espionatge".
La idea de Pedrolo anava pel camí de la normalització lingüística, per mitjà d'una literatura de gènere, el policíac, que històricament ha tingut adeptes arreu del món des de fa anys.
"'La Cua de Palla' va néixer amb unes intencions ben concretes: facilitar al lector català habitual una mena de literatura que fins aleshores havia hagut de llegir sempre en castellà (o, de vegades, en francès o en anglès) i proporcionar als nombrosos addictes del gènere poc preocupats per la llengua una oportunitat de practicar la nostra i, eventualment, d'interessar-s'hi, a l'hora de llegir altres llibres. Dues raons, com es pot veure, estretament relacionades i prou lloables." [1]
Volia, també, dignificar el gènere, és a dir, fer una col·lecció triada, amb autors consagrats o novells però amb suficients valors literaris per a tenir-los en compte, i oferir una visió panoràmica del millor del gènere.
"Des de bon començament ens vam proposar d'aconseguir aquelles dues finalitats esmentades a través d'un programa d'obres literàriament dignes i tan representatives com fos possible del gènere. De fet, ens feia gràcia una mena d'antologia que, a la llarga, podia donar una idea força completa de totes les modalitats, des de la novel·la de suspens fins a la d'acció, passant per la d'atmosfera, la d'espionatge, la psicològica, etc. No hi posàvem límits." [2]
Pel camí de la normalització, també intentava promoure la producció autòctona, i aquesta fita no es va poder aconseguir. Dels 71 títols de la col·lecció, només dos corresponien a un autor català, i aquest era Pedrolo mateix.
Se'n feu un bon llançament publicitari, s'encertà en el disseny de les cobertes, de Jordi Fornas, i el primer any n'aparegueren sis títols: dos de Sébastien Japrisot, i un respectivament de Terry Stewart, Dashiell Hammett, Margaret Millar i Fred Kassak.
Les traduccions foren encarregades a escriptors de la talla de Maria-Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó, Rafael Tasis, Ramon Folch i Camarasa, Josep Vallverdú, Maurici Serahima, Joan Oliver..., i Pedrolo mateix, amb la intenció de crear models de llenguatge narratiu, però absolutament normatius des del punt de vista gramatical. S'havia de crear un llenguatge nou, ja que no hi havia tradició de literatura de gènere a Catalunya. Josep Vallverdú ho exposava en una entrevista al diari "Avui": "Vaig començar a raig. Abans, però, havia meditat i havia escrit un curt assaig sobre la inexistència de llenguatge de carrer en la societat catalana actual. Calia utilitzar un llenguatge viu i descarat que necessàriament calia que fos un poc artificial." [3]
A partir de 1964 començaren els problemes amb la censura. El penjat de Saint Pholien de Georges Simenon i El carter sempre truca dues vegades de James M. Cain sofriren supressions. Els seguiren Els culpables tenen por de James Hadley Chase i Meinard Stam, ara difunt de Nicholas Freeling durant 1966, Ritual de la sang d'Ed McBain el 1967, i Trucada per al mort de John Le Carré, Enquesta de Milton K. Ozaki i Retrat en fum de Bill Ballinger el 1968.
"'La Cua de Palla' editava els millors clàssics de sèrie negra: restava molt a l'aguait de les novetats que s'anaven produint en un gènere especialment prolífic i multiforme. Un cop d'ull als primers títols ho confirma a bastament: a la vora de les obres i els autors més coneguts (...), la col·lecció arriscava per autors més joves, rigorosament contemporanis, com és el cas de Sébastien Japrisot, Margaret Millar, Fred Kassak, Stanley Ellin i, fins i tot, Friedrich Dürrenmatt, poc conegut per les seves obres de suspens." [4]
L'aparició de títols fou irregular. Dels 6 del primer any es passà a 18 el 1964, 10 el 1965, 12 el 1966, i a partir d'aquí el lent descens fins al final: 11 el 1967, 8 el 1968, 2 el 1969 i 4 el 1970.
La publicació es tallà vistos els insuficients nivells de venda obtinguts fins en aquell moment, i fins i tot va fer-se'n una liquidació a 25 i a 50 pessetes el títol. Manuel de Pedrolo reflexionà públicament sobre els motius en un article a "Serra d'Or". [5]
Els autors amb més títols publicats foren: 12 de Georges Simenon, 4 de Dashiell Hammett i de John Le Carré, 3 de James Hadley Chase, Sébastien Japrisot, Margaret Millar i Pierre Véry, i 2 de James M. Cain, Raymond Chandler, Friedrich Dürrenmatt, Ed McBain, Ross Macdonald i Manuel de Pedrolo.
Eren els anys setanta i s'ecolaven els últims temps d'una de les dictadures més llargues d'Europa. Finalment el general Franco morí el 1975, i al cap de pocs anys començà un autèntic boom de la sèrie negra, producte d'unes noves cotes de llibertat, que propicià l'aparició de noves col·leccions sobre el gènere en llengua castellana, i fins i tot d'una revista especialitzada, "Gimlet".
Durant els anys vuitanta la novel·la negra va sortir a la llum. S'analitzava en universitats d'estiu o era producte de setmanes especialitzades a Gijón. Ricardo Muñoz Suay reconeixia el 1982, en un seminari sobre novel·la policíaca que se celebrà a Sitges dins la Universidad Menéndez Pelayo, que "La Cua de Palla" s'havia anticipat en més de deu anys a aquest boom.
L'abril de 1981, Edicions 62 llançava una nova col·lecció amb l'amibu nom de "Seleccions de la Cua de Palla", sense que se sabés al començament si havia de ser una selecció de l'anterior o un nou començament. [6]
La intenció de l'esditorial era aprofitar els títols més negres de l'antiga "La Cua de Palla", atesa la demanda de novel·la negra que hi havia en el mercat. La nova col·lecció apareixia dirigida per Manuel de Pedrolo, encara que més des d'una direcció honorífica que real. S'hi publicaren títols clàssics, com La clau de vidre de Hammett, El carter sempre truca dues vegades de Cain, La mort t'assenyala de Macdonald, o que havien funcionat en la primera època. Amb nova numeració, noves cobertes dissenyades per Jordi Fornas mateix, amb el mateix sistema de fotos "cremades" estampades en negre damunt el groc viu de les cobertes, la col·lecció fou ben rebuda tant pels antics lectors de "La Cua de Palla" com pels nous adeptes, com pels crítics. [7]
En alguns casos hi va haver un curiós aprofitament de les planxes de la col·lecció original. És el cas del número 28, Un assassinat, noi d'Alan Hunter, corresponent al número 53 de "La Cua de Palla". En la traducció de Marta Martín editada el 1967, en parlar dels cigarrets de marihuana són anomenats "porres". A la traducció de 1983 calia posar al dia la paraula, i hom canvià les "porres" pels "porros", i se'n ressent la tipografia, més prima, d'una o diverses línies, per tal d'adequar el femení "porres" al masculí "porros". [8]
A partir del número 33 es traslladà la menció del traductor, de la contraportada i amb una tipografia més petita, a la portada, i s'incorporà a la coberta posterior el codi de barres.
Xavier Coma, especialista en novel·la negra, fou nomenat director de la col·lecció: "L'èxit va motivar que 'Seleccions' tirés endavant i que calgués plantejar un sistema de tria de nous títols. Llavors Josep Maria Castellet, director literari d'Edicions 62, em va cridar per oferir-me aquesta comesa." [9]
I van començar a editar alguns títols nous, no traduïts en l'etapa anterior, com La llarga nit del dissabte (núm. 34), L'afer N'Gustro (núm. 36), Trets per totes bandes (núm. 41), Cop mestre (núm. 43), La llista d'Adrian Messenger (núm. 45), L'home soterrat (núm. 48) i Parany als aiguamolls (núm. 49). En el número 50 ja apareixia Xavier Coma com a director de la col·lecció, inaugurant un nou costum de publicar assaig al voltant del fet de la novel·la negra amb el Diccionari de la novel·la negra nord-americana.
Coma i Castellet acordaren dedicar la col·lecció, únicament i exclusiva, a la novel·la negra, publicant títols del període més clàssic, i eventualment títols que fan veure la influència de la novel·la negra clàssica sobre la policíaca actual. [10]
Tot i que no s'havia descartat la possibilitat d'incorporar novel·les procedents d'altres països i hi havia la porta oberta a obres escrites originalment en català, l'aparició de la col·lecció "La Negra", d'Edicions de la Magrana, dirigida per Jaume Fuster el 1986, va decantar definitivament "Seleccions de la Cua de Palla" cap a la novel·la negra nord-americana.
"'La Negra' no sorgeix solament com una col·lecció amb què es pretén articular i cohesionar tota una sèrie de projectes esparsos dels autors catalans que fins ara no tenien al mercat editorial català una col·lecció pròpia i específica del gènere, sinó que, a més, 'La Negra' sorgeix també per la voluntat de cobrir un espai narratiu que en aquest moment és voluntàriament exclòs dels criteris d'edició que configuren una col·lecció com 'Seleccions de la Cua de Palla', que, amb un criteri ben legítim, defineix el gènere negre com a específicament americà." [11]
"Seleccions de la Cua de Palla" es dedicava a la novel·la negra nord-americana i "La Negra" cobria la producció europea i catalana del gènere policíac, tot i no renunciar a editar alguns títols "negres" de Ross Macdonald o de Chester Himes. Dues col·leccions complementàries que, juntes, s'assemblen molt al projecte inicial de Pedrolo de l'any 1963. S'havia arribat a la normalitat.
"Seleccions de la Cua de Palla" venia una mitjana de tres mil exemplars de cada títol, amb un públic fidel, i competia d'igual a igual amb col·leccions en castellà sorgides arran del boom. Col·leccions com "Novela Negra" de Bruguera, dirigida per Juan Carlos Martini, i més tard "Etiqueta Negra" de Júcar, dirigida per Paco Ignacio Taibo II, "Alfa 7" de Laia, "Cosecha Roja", "SerieB" i "Libro amigo Policiaca" d'Ediciones B, "Crimen & Cia" de Versal, "DestinoSuspense" de Destino i "Black" de Plaza & Janés, dirigida per Coma mateix, en són les més representatives.
Xavier Coma, seguint el costum que havia inaugurat en el número 50, publicà en el número 100 el Diccionari del cinema negre, [12] i "Seleccions de la Cua de Palla" donava a conèixer títols inèdits en català i sovint fins i tot en castellà a Espanya. A poc a poc les col·leccions especialitzades en llengua castellana començaren a desaparèixer, i "Seleccions" es convertí en la col·lecció de novel·la negra amb més títols publicats a l'Estat. [13] I no solament publicava novel·la, sinó que, com escriví Xavier Coma: "L'ànim cultural de "Seleccions" es tradueix en el fet que els números 50, 100 i 150 no hagin integrat novel·les, sinó obres d'anàlisi i documentació. (...) No cal subratllar que no hi ha precedents d'aquest fet en les col·leccions de narrativa sobre el crim. Però, a més a més, gràcies a un text situat a la contraportada, cada número de "Seleccions de la Cua de Palla" forneix informació especialitzada sobre l'autor de la novel·la corresponent, com també el títol americà i l'any de publicació original de l'obra, coses que van faltar des del primer moment a la mítica "Série Noire" de Gallimard.
Actualment "Seleccions de la Cua de Palla" disposa d'un públic fidel, que es calcula en prop d'un 70 per cent de lector col·leccionista, i també té el seu rànquing de vendes. Els títols més venuts han estat La dama del llac de Chandler, El carter sempre truca dues vegades de Cain i La clau de vidre de Hammett. Els autors que més exemplars han venut són Dashiell Hammett amb quatre títols i 73.000 exemplars, Raymond Chandler amb dos títols i 64.000 exemplars, Sébastien Japrisot amb tres títols i 61.700 exemplars i James M. Cain amb quatre títols i 61.000 exemplars. [15]
La fusió de l'editorial Empúries amb Edicions 62 i la reestructuració del sector editorial, que es va agrupant al llarg dels noranta, té unes conseqüències immediates en la col·lecció. El mes de juny de 1995 es trenca una tradició inalterada des del començament: el títol del mes no surt. Just quan hauria hagut d'aparèixer, surt a la premsa la notícia que Xavier Coma abandona la direcció de la col·lecció i es reorienten els criteris de selecció, que torna als plantejaments inicials de "La Cua de Palla" de Manuel de Pedrolo: la col·lecció oberta a autors de novel·la policíaca d'altres països i eventualment catalans. [16] La selecció de títols nous, la farà un comitè editorial.
Aquesta situació fa que de cara a 1996 s'obri una tercera etapa per a la col·lecció, després de la de Manuel de Pedrolo des de la fundació de "La Cua de Palla" el 1963 i fins a la seva desaparició el 1970 i el retorn amb el nom de "Seleccions de la Cua de Palla" el 1981, i fins al número 50, en què comença a dirigir-la Xavier Coma i l'orienta cap a la novel·la negra nord-americana, i que ha donat a conèixer els millors autors i títols de l'època clàssica que encara no havien estat traduïts al català.
Llarga vida a "La Cua de Palla".
__________
[1]. Manuel de Pedrolo. Que falla, "la cua de palla"?. "Serra d'Or", 149, febrer 1972, pàg. 108-110.
[2]. Ibídem.
[3]. Lluís Bonada. Josep Vallverdú, el "to" de la novel·la en català. "Avui Lletres", 143, 2-XI-1983, pàg. 4.
[4]. Isidor Cònsul. La novel·la policíaca: (L'eufòria present i la tenacitat d'antany). "Revista de Catalunya", 15 gener 1988, pàgs. 144-148.
[5]. Citat a la nota 1.
[6]. Jordi Canal. "La cua de palla". "Regió 7", 18-IX-1982, pàg. 12.
[7]. Enric Sullà. Elogi de "La Cua de Palla". "Avui Lletres", 143, 2-XI-1983, pàg. 3.
[8]. En alguns casos el canvi és poc reeixit. Vegeu la pàg. 43, línies 38 i següents. En l'edició de 1967 diu: "Us sembla que ha estat ell, qui passà les "porres" a la noia? / Gently arronsà les espatlles. / --Pel que sembla, només podem estar segurs que ella les tenia". En l'edició de 1983: Us sembla que ha estat ell, qui passà els "porros" a la noia? / Gently arronsà les espatlles. / --Pel que sembla, només podem estar segurs que ella les tenia".
[9]. Xavier Coma. "El color negre de "La Cua de Palla", dins Temes i autors de la novel·la negra. Edicions 62, Barcelona, 1994, pàgs. 133-138.
[10]. Lluís Bonada. Xavier Coma: "La novel·la negra nord-americana es va extingir el 1960". "Avui", 20-VII-1989, pàg. 14.
[11]. Àlex Broch. Literatura catalana dels anys vuitanta. Ed. 62, Barcelona, 1991, pàgs. 116-124.
[12]. Rosa Maria Piñol. "La Cua de Palla", centenaria. "La Vanguardia/Cultura", 13-II-1990, pàg. 14. Rosa Mora. "La Cua de Palla" esdevé centenària. "El País/Quadern", 29-III-1990, pàg. 2. Octavi Martí. Un diccionari per descobrir claus, misteris, secrets... "El País/Quadern", 29-III-1990, pàg. 3.
[13]. Jordi Capdevila. Xavier Coma: "La Cua de Palla" és la col·lecció de novel·la negra amb més títols a tot l'Estat. "Avui", 9-VIII-1994.
[14]. Vegeu nota 9.
[15]. Rosa Maria Piñol. "La Cua de Palla" llega a 150 títulos. "La Vanguardia", 13-X-1994, pàg. 44.
[16]. Rosa Maria Piñol. Negra e internacional. "La Vanguardia", 4-VII-1995, pàg. 45.
A partir de 1964 començaren els problemes amb la censura. El penjat de Saint Pholien de Georges Simenon i El carter sempre truca dues vegades de James M. Cain sofriren supressions. Els seguiren Els culpables tenen por de James Hadley Chase i Meinard Stam, ara difunt de Nicholas Freeling durant 1966, Ritual de la sang d'Ed McBain el 1967, i Trucada per al mort de John Le Carré, Enquesta de Milton K. Ozaki i Retrat en fum de Bill Ballinger el 1968.
"'La Cua de Palla' editava els millors clàssics de sèrie negra: restava molt a l'aguait de les novetats que s'anaven produint en un gènere especialment prolífic i multiforme. Un cop d'ull als primers títols ho confirma a bastament: a la vora de les obres i els autors més coneguts (...), la col·lecció arriscava per autors més joves, rigorosament contemporanis, com és el cas de Sébastien Japrisot, Margaret Millar, Fred Kassak, Stanley Ellin i, fins i tot, Friedrich Dürrenmatt, poc conegut per les seves obres de suspens." [4]
L'aparició de títols fou irregular. Dels 6 del primer any es passà a 18 el 1964, 10 el 1965, 12 el 1966, i a partir d'aquí el lent descens fins al final: 11 el 1967, 8 el 1968, 2 el 1969 i 4 el 1970.
La publicació es tallà vistos els insuficients nivells de venda obtinguts fins en aquell moment, i fins i tot va fer-se'n una liquidació a 25 i a 50 pessetes el títol. Manuel de Pedrolo reflexionà públicament sobre els motius en un article a "Serra d'Or". [5]
Els autors amb més títols publicats foren: 12 de Georges Simenon, 4 de Dashiell Hammett i de John Le Carré, 3 de James Hadley Chase, Sébastien Japrisot, Margaret Millar i Pierre Véry, i 2 de James M. Cain, Raymond Chandler, Friedrich Dürrenmatt, Ed McBain, Ross Macdonald i Manuel de Pedrolo.
Eren els anys setanta i s'ecolaven els últims temps d'una de les dictadures més llargues d'Europa. Finalment el general Franco morí el 1975, i al cap de pocs anys començà un autèntic boom de la sèrie negra, producte d'unes noves cotes de llibertat, que propicià l'aparició de noves col·leccions sobre el gènere en llengua castellana, i fins i tot d'una revista especialitzada, "Gimlet".
Durant els anys vuitanta la novel·la negra va sortir a la llum. S'analitzava en universitats d'estiu o era producte de setmanes especialitzades a Gijón. Ricardo Muñoz Suay reconeixia el 1982, en un seminari sobre novel·la policíaca que se celebrà a Sitges dins la Universidad Menéndez Pelayo, que "La Cua de Palla" s'havia anticipat en més de deu anys a aquest boom.
L'abril de 1981, Edicions 62 llançava una nova col·lecció amb l'amibu nom de "Seleccions de la Cua de Palla", sense que se sabés al començament si havia de ser una selecció de l'anterior o un nou començament. [6]
La intenció de l'esditorial era aprofitar els títols més negres de l'antiga "La Cua de Palla", atesa la demanda de novel·la negra que hi havia en el mercat. La nova col·lecció apareixia dirigida per Manuel de Pedrolo, encara que més des d'una direcció honorífica que real. S'hi publicaren títols clàssics, com La clau de vidre de Hammett, El carter sempre truca dues vegades de Cain, La mort t'assenyala de Macdonald, o que havien funcionat en la primera època. Amb nova numeració, noves cobertes dissenyades per Jordi Fornas mateix, amb el mateix sistema de fotos "cremades" estampades en negre damunt el groc viu de les cobertes, la col·lecció fou ben rebuda tant pels antics lectors de "La Cua de Palla" com pels nous adeptes, com pels crítics. [7]
En alguns casos hi va haver un curiós aprofitament de les planxes de la col·lecció original. És el cas del número 28, Un assassinat, noi d'Alan Hunter, corresponent al número 53 de "La Cua de Palla". En la traducció de Marta Martín editada el 1967, en parlar dels cigarrets de marihuana són anomenats "porres". A la traducció de 1983 calia posar al dia la paraula, i hom canvià les "porres" pels "porros", i se'n ressent la tipografia, més prima, d'una o diverses línies, per tal d'adequar el femení "porres" al masculí "porros". [8]
A partir del número 33 es traslladà la menció del traductor, de la contraportada i amb una tipografia més petita, a la portada, i s'incorporà a la coberta posterior el codi de barres.
Xavier Coma, especialista en novel·la negra, fou nomenat director de la col·lecció: "L'èxit va motivar que 'Seleccions' tirés endavant i que calgués plantejar un sistema de tria de nous títols. Llavors Josep Maria Castellet, director literari d'Edicions 62, em va cridar per oferir-me aquesta comesa." [9]
I van començar a editar alguns títols nous, no traduïts en l'etapa anterior, com La llarga nit del dissabte (núm. 34), L'afer N'Gustro (núm. 36), Trets per totes bandes (núm. 41), Cop mestre (núm. 43), La llista d'Adrian Messenger (núm. 45), L'home soterrat (núm. 48) i Parany als aiguamolls (núm. 49). En el número 50 ja apareixia Xavier Coma com a director de la col·lecció, inaugurant un nou costum de publicar assaig al voltant del fet de la novel·la negra amb el Diccionari de la novel·la negra nord-americana.
Coma i Castellet acordaren dedicar la col·lecció, únicament i exclusiva, a la novel·la negra, publicant títols del període més clàssic, i eventualment títols que fan veure la influència de la novel·la negra clàssica sobre la policíaca actual. [10]
Tot i que no s'havia descartat la possibilitat d'incorporar novel·les procedents d'altres països i hi havia la porta oberta a obres escrites originalment en català, l'aparició de la col·lecció "La Negra", d'Edicions de la Magrana, dirigida per Jaume Fuster el 1986, va decantar definitivament "Seleccions de la Cua de Palla" cap a la novel·la negra nord-americana.
"'La Negra' no sorgeix solament com una col·lecció amb què es pretén articular i cohesionar tota una sèrie de projectes esparsos dels autors catalans que fins ara no tenien al mercat editorial català una col·lecció pròpia i específica del gènere, sinó que, a més, 'La Negra' sorgeix també per la voluntat de cobrir un espai narratiu que en aquest moment és voluntàriament exclòs dels criteris d'edició que configuren una col·lecció com 'Seleccions de la Cua de Palla', que, amb un criteri ben legítim, defineix el gènere negre com a específicament americà." [11]
"Seleccions de la Cua de Palla" es dedicava a la novel·la negra nord-americana i "La Negra" cobria la producció europea i catalana del gènere policíac, tot i no renunciar a editar alguns títols "negres" de Ross Macdonald o de Chester Himes. Dues col·leccions complementàries que, juntes, s'assemblen molt al projecte inicial de Pedrolo de l'any 1963. S'havia arribat a la normalitat.
"Seleccions de la Cua de Palla" venia una mitjana de tres mil exemplars de cada títol, amb un públic fidel, i competia d'igual a igual amb col·leccions en castellà sorgides arran del boom. Col·leccions com "Novela Negra" de Bruguera, dirigida per Juan Carlos Martini, i més tard "Etiqueta Negra" de Júcar, dirigida per Paco Ignacio Taibo II, "Alfa 7" de Laia, "Cosecha Roja", "SerieB" i "Libro amigo Policiaca" d'Ediciones B, "Crimen & Cia" de Versal, "DestinoSuspense" de Destino i "Black" de Plaza & Janés, dirigida per Coma mateix, en són les més representatives.
Xavier Coma, seguint el costum que havia inaugurat en el número 50, publicà en el número 100 el Diccionari del cinema negre, [12] i "Seleccions de la Cua de Palla" donava a conèixer títols inèdits en català i sovint fins i tot en castellà a Espanya. A poc a poc les col·leccions especialitzades en llengua castellana començaren a desaparèixer, i "Seleccions" es convertí en la col·lecció de novel·la negra amb més títols publicats a l'Estat. [13] I no solament publicava novel·la, sinó que, com escriví Xavier Coma: "L'ànim cultural de "Seleccions" es tradueix en el fet que els números 50, 100 i 150 no hagin integrat novel·les, sinó obres d'anàlisi i documentació. (...) No cal subratllar que no hi ha precedents d'aquest fet en les col·leccions de narrativa sobre el crim. Però, a més a més, gràcies a un text situat a la contraportada, cada número de "Seleccions de la Cua de Palla" forneix informació especialitzada sobre l'autor de la novel·la corresponent, com també el títol americà i l'any de publicació original de l'obra, coses que van faltar des del primer moment a la mítica "Série Noire" de Gallimard.
Actualment "Seleccions de la Cua de Palla" disposa d'un públic fidel, que es calcula en prop d'un 70 per cent de lector col·leccionista, i també té el seu rànquing de vendes. Els títols més venuts han estat La dama del llac de Chandler, El carter sempre truca dues vegades de Cain i La clau de vidre de Hammett. Els autors que més exemplars han venut són Dashiell Hammett amb quatre títols i 73.000 exemplars, Raymond Chandler amb dos títols i 64.000 exemplars, Sébastien Japrisot amb tres títols i 61.700 exemplars i James M. Cain amb quatre títols i 61.000 exemplars. [15]
La fusió de l'editorial Empúries amb Edicions 62 i la reestructuració del sector editorial, que es va agrupant al llarg dels noranta, té unes conseqüències immediates en la col·lecció. El mes de juny de 1995 es trenca una tradició inalterada des del començament: el títol del mes no surt. Just quan hauria hagut d'aparèixer, surt a la premsa la notícia que Xavier Coma abandona la direcció de la col·lecció i es reorienten els criteris de selecció, que torna als plantejaments inicials de "La Cua de Palla" de Manuel de Pedrolo: la col·lecció oberta a autors de novel·la policíaca d'altres països i eventualment catalans. [16] La selecció de títols nous, la farà un comitè editorial.
Aquesta situació fa que de cara a 1996 s'obri una tercera etapa per a la col·lecció, després de la de Manuel de Pedrolo des de la fundació de "La Cua de Palla" el 1963 i fins a la seva desaparició el 1970 i el retorn amb el nom de "Seleccions de la Cua de Palla" el 1981, i fins al número 50, en què comença a dirigir-la Xavier Coma i l'orienta cap a la novel·la negra nord-americana, i que ha donat a conèixer els millors autors i títols de l'època clàssica que encara no havien estat traduïts al català.
Llarga vida a "La Cua de Palla".
__________
[1]. Manuel de Pedrolo. Que falla, "la cua de palla"?. "Serra d'Or", 149, febrer 1972, pàg. 108-110.
[2]. Ibídem.
[3]. Lluís Bonada. Josep Vallverdú, el "to" de la novel·la en català. "Avui Lletres", 143, 2-XI-1983, pàg. 4.
[4]. Isidor Cònsul. La novel·la policíaca: (L'eufòria present i la tenacitat d'antany). "Revista de Catalunya", 15 gener 1988, pàgs. 144-148.
[5]. Citat a la nota 1.
[6]. Jordi Canal. "La cua de palla". "Regió 7", 18-IX-1982, pàg. 12.
[7]. Enric Sullà. Elogi de "La Cua de Palla". "Avui Lletres", 143, 2-XI-1983, pàg. 3.
[8]. En alguns casos el canvi és poc reeixit. Vegeu la pàg. 43, línies 38 i següents. En l'edició de 1967 diu: "Us sembla que ha estat ell, qui passà les "porres" a la noia? / Gently arronsà les espatlles. / --Pel que sembla, només podem estar segurs que ella les tenia". En l'edició de 1983: Us sembla que ha estat ell, qui passà els "porros" a la noia? / Gently arronsà les espatlles. / --Pel que sembla, només podem estar segurs que ella les tenia".
[9]. Xavier Coma. "El color negre de "La Cua de Palla", dins Temes i autors de la novel·la negra. Edicions 62, Barcelona, 1994, pàgs. 133-138.
[10]. Lluís Bonada. Xavier Coma: "La novel·la negra nord-americana es va extingir el 1960". "Avui", 20-VII-1989, pàg. 14.
[11]. Àlex Broch. Literatura catalana dels anys vuitanta. Ed. 62, Barcelona, 1991, pàgs. 116-124.
[12]. Rosa Maria Piñol. "La Cua de Palla", centenaria. "La Vanguardia/Cultura", 13-II-1990, pàg. 14. Rosa Mora. "La Cua de Palla" esdevé centenària. "El País/Quadern", 29-III-1990, pàg. 2. Octavi Martí. Un diccionari per descobrir claus, misteris, secrets... "El País/Quadern", 29-III-1990, pàg. 3.
[13]. Jordi Capdevila. Xavier Coma: "La Cua de Palla" és la col·lecció de novel·la negra amb més títols a tot l'Estat. "Avui", 9-VIII-1994.
[14]. Vegeu nota 9.
[15]. Rosa Maria Piñol. "La Cua de Palla" llega a 150 títulos. "La Vanguardia", 13-X-1994, pàg. 44.
[16]. Rosa Maria Piñol. Negra e internacional. "La Vanguardia", 4-VII-1995, pàg. 45.
