21.8.82

UNA LITERATURA PER A LA TRANSICIÓ

Regió 7, 21 d'agost de 1982







A finals de la dècada dels 70, i enmig de la transició política, va reaparèixer amb força la novel·la negra. Tal i com la novel·la negra té els seus orígens en el "crack" dels anys 30, resorgia ara amb la crisi dels anys 70 i s'establia un pont entre les dues crisis econòmiques d'aquest segle. La literatura negra donava una perspectiva històrica al desencís actual, era el realisme urbà portat al límit. La violència, la corrupció eren els elements principals.

Arreu, les editorials es llançaren a editar col·leccions específiques sobre el tema ("Novela Negra" de "Libro Amigo" de Bruguera), fascicles ("El Círculo del Crimen" de Bruguera), reapareixen col·leccions exhaurides ("La Cua de Palla" d'Edicions 62), naixia una revista especialitzada ("Gimlet" Revista policiaca y de misterio), inclús aquesta propicià la creació d'un club ("Círculo Negro Gimlet" Asociación de Amigos del Cine y la Novela Policiaca). El cinema va fer la resta: els "revivals" dels clàssics del tema (Bogart...) i l'aparició de noves pel·lícules basades en novel·les negres ("El cartero siempre llama dos veces", "Fuego en el cuerpo",...).

També hi hagué intents de crear novel·la policiaca pròpia, amb personatges tipus (el "Pepe Carvalho" del Manuel Vázquez Montalbán), una revelació (Andreu Martín), inclús algún filòsof es va llençar a l'aventura ("Caronte aguarda" de Fernando Savater). L'escriure novel·la policiaca s'havia convertit en una necessària revàlida per als autors del país.

I arribà el dia que mentre "allò negre" iniciava la davallada, ressorgia "allò romàntic". Després del realisme ferotge que representava la novel·la negra, es necessitava una literatura d'evasió fora del camp de la raó, que ens allunyés de l'entorn habitual, encara que només fos per unes hores. Va començar bàsicament per les reedicions dels llibres clàssics d'aventures (Robert L. Stevenson, Jules Verne, H. Melville, J. Conrad, J. London...), però ja no destinats al públic adolescent sinó al adult, els llibres dels viatgers romàntics per Espanya (Richard Ford, Borrows) i els llibres de viatges extraordinaris ("Viaje al centro de África en busca del doctor Livingstone", "El viaje del Challenger", "Humboldt y el cosmos",...).

Però la cosa no quedà aquí, i es va anar més lluny, a la mateixa font dels romàntics: l'època medieval. Com diu Ugo Dèttore: "Pel Romanticisme, l'Època Medieval apareixia com un miratge, com un món ideal en el qual la vida, dominada pel sentiment de Déu, conserva encara la irracional espontaneïtat nadiua de llurs impulsos". [1]

En aquest punt, la primera novel·la del filòsof Umberto Eco "Il nome della rosa" seria el punt d'inflexió "d'allò negre" a "allò medieval". L'acció es desenvolupa al 1327, en una abadia del nord d'Itàlia just al costat de França, on es cometen set homicidis en els set dies que ens narra Eco. Homicidis misteriosos en el clima no menys misteriós de l'abadia, però al mateix temps amb una descripció acuradíssima de la vida socio-cultural del 1300.

Hem entrat ja de ple a la novel·la medieval. Es ben significatiu que últimament, tres premis de la literatura catalana s'han atorgat a novel·les de tema medieval: El Premi Sant Jordi 1981 a Vicenç Villatoro per "Evangeli gris" (la Girona jueva del segle XIV), el Premi Prudenci Bertrana 1981 a Lluís Racionero per "Cercamón" (la Cerdanya dels segles X, XI i XIII), el Premi de la Crítica 1982 a Joan Perucho per "Les aventures del cavaller Kosmas".



[1]. Gonzalo Porto-Bompiani. Diccionario Literario, I. Montaner y Simón S.A. Barcelona, 1967, pàg. 482.