Pròleg a No hi ha pitjor fúria a
l'infern, de Charles Williams
(Barcelona: Clandestina,
2025), amb Àlex Martín Escribà
«El cel no coneix la ràbia com la de l’amor convertit en despit,
ni l’infern una fúria com la d’una dona menyspreada».
William Congreve. The Mourning Bride, 1697
Poc sabríem de la vida d’aquest autor si no
fos per l’insòlit i extraordinari llibre que Hernán Migoya li va dedicar el
1999, Charles Williams, la tormenta y la
calma.[1] «Oblit cultural, foscor i
ostracisme», son algunes paraules extretes d’aquest assaig per a referir-se a
l’injust silenci davant la figura i l’obra de l’escriptor i, de fet, en el Diccionari de la novel·la negra
nord-americana[2]
de Xavier Coma la seva biografia ocupa poc més de cinc ratlles, i és que la
vida de Williams havia estat ben poc coneguda fins aleshores.
Charles Williams (San
Angelo, Texas, 13 d’agost de 1909 — Van Nuys, Los Angeles, Califòrnia, 7
d’abril de 1975), val a dir que durant la dècada dels anys trenta s’enrola a la
marina mercant com operador de ràdio, que el duu a navegar arreu del món fins
al 1939, quan o deixa, es casa amb Lasca Foster i es converteix en especialista
de comunicacions de ràdio i electrònica a Texas, Washington i San Francisco.
Amant de la vida a l’aire lliure, la caça, la pesca i la navegació, bona part
de les seves experiències les plasma a la literatura. Comença a escriure
acabada la Segona Guerra Mundial i el 1950 publica un relat curt a Uncensored Detective,[3] ja en plena decadència
dels pulp magazines, però serà des
del 1951 amb la publicació de la primera novel·la que es consagra com a
escriptor. Llavors és quan decideixen amb Lasca anar-se’n a viure al Perú
durant un any. A partir d’aleshores viatgen sense atur: primer, Arizona —on
neix el 1953 la seva filla Alison—, Florida, Califòrnia i el 1960 es trasllada
a Europa —a Lausana— amb la dona i la filla. La nostàlgia de la família pels
Estats Units fa que cinc anys després retornin i s’instal·lin novament a
Califòrnia, on Lasca morirà d’un càncer de pulmó el 1972 després de cinc llargs
anys agònics de malaltia. Deprimit per la mort i amb problemes econòmics,
Williams lloga una pistola i se suïcida al seu apartament de Van Nuys el 1975.
Cal remarcar que al llarg d’anys es va creure que s’havia llevat la vida al
Golf de Mèxic a l’enfonsar l’embarcació on vivia, degut a la brama que havia
fet córrer François Truffaut en el pròleg d’un recull de contes de William
Irish.[4]
Amb la primera novel·la, Hill Girl (1951), editada per «Gold
Medal Books», Charles Williams ven ja la impressionant xifra d’un milió
dos-cents mil exemplars, aconsegueix un gran èxit i en aquest segell de butxaca
de Fawcett hi publicarà la meitat de les seves novel·les. D’un total de
vint-i-dues, el lector n’ha pogut llegir cinc en català a la col·lecció
«Seleccions de la Cua de Palla», dirigida per Xavier Coma. Els títols foren La llarga nit del dissabte, Parany als aiguamolls, Una vela per mortalla, Encallat i El biquini de diamants, on apareixen algunes de les constants en la
seva obra, situada preferentment en petites ciutats de Texas, el món rural o el
mar: l’home en fuita i sempre turmentat per demostrar la seva innocència, la
cobdícia, la luxúria o l’humor; localitzacions i temàtiques que eixamplen els
horitzons de la novel·la dura de l’època. Autor a l’altura d’altres grans
maleïts del gènere negre nord-americà dels anys cinquanta, com David Goodis o
Jim Thompson, l’obra de Charles Williams malgrat cridà l’atenció de reconeguts
cineastes que van adaptar els seus textos com Marcel Ophuls, Claude Sautet,
Orson Welles, François Truffaut o Philip Noyce, va caure en l’oblit.
No hi ha pitjor fúria a l’infern és la quarta novel·la de Williams i
possiblement l’obra mestra. Publicada el febrer de 1953 com Hell Hath No Fury per «Gold Medal Books»
—amb coberta il·lustrada per Barye Phillips—, va tenir diverses reimpressions
al llarg de la dècada i va ser el primer original en butxaca del que el
prestigiós crític Anthony Boucher[5] en va fer una ressenya al New York Times, on en lloava la tècnica
i relacionava la seva escriptura amb les de Cornell Woolrich i James M. Cain.
El 2009, amb motiu del centenari del naixement de l’autor, l’editorial
nord-americana Centipede Press en publicà una edició de luxe per a col·leccionistes
de dos-cents exemplars en tapa dura, amb il·lustracions de Joe Servello i una
excel·lent introducció de Bill Pronzini.
La novel·la arriba molt
aviat a Europa. L’any següent de l’aparició als Estats Units ja la publica la
Casa Editrice Longaresi a Itàlia, amb el títol de L’inferno non ha fretta a la sèrie «I Gialli Prohibiti», i el 1955
ho farà la francesa Gallimard a la «Série Noire» com Je t’attends au tournant. El 1956 se’n publica la primera traducció
en castellà, a la col·lecció «Cobalto» de l’argentina editorial Malinca, amb el
títol de Infierno sin fuego.
Edicions, totes elles, amb supressions. Ja a la dècada dels seixanta la
novel·la apareix a Alemanya, editada el 1966 per Heyne com Bis dass der Mord euch scheidet, i a la Gran Bretanya com The Hot Spot —el 1965 la publica Cassell
i el 1969 Pan Books— i, aquest, es convertirà en el títol definitiu.
Williams, que també havia
escrit per al cinema a França i als Estats Units, el 1962 va adaptar Hell Hath No Fury per a la pantalla gran
en col·laboració amb la guionista Nona Tyson, amb qui inicià una relació
sentimental. Aquest guió, pensat originalment perquè el protagonitzés Robert
Mitchum, és el que va emprar Dennis Hopper el 1990 per al film Llavis ardents (The Hot Spot), que ja tenia una dilatada experiència com a
director. La fidel adaptació en color el converteix en tot un neo-noir d’alt voltatge ambientat a
l’Amèrica profunda i envoltat d’una atmosfera asfixiant en el que es
desenvolupa un tòrrid triangle interpretat per Don Johnson, Virginia Madsen i
Jennifer Connelly, amb una fascinant banda sonora de blues de John Lee Hooker,
Miles Davis i Taj Mahal. A la imatge del cartell del film s’hi podien llegir
dos titulars ben contundents: a la capçalera «Safe is never sex. It’s
dangerous» i al capdavall «Film noir live you’ve never seen». Dues declaracions
d’intencions d’un thriller eròtic farcit d’elements i personatges arquetípics
del cinema negre clàssic, que malgrat el director i els actors de prestigi no
va assolir el ressò esperat.
Tot i així, l’estrena de
la pel·lícula retorna l’interès editorial per la novel·la i el mateix 1990
Random House la reedita als Estats Units a «Vintage Crime/Black Lizard» i
Penguin Books a la Gran Bretanya, i comença un nou degoteig de traduccions en
segells independents, ara ja en edicions íntegres. A Itàlia, l’editorial de
butxaca tea la publica el 1991 amb
el títol de Il posto caldo i el 2005
ho fa Hobby & Work Publishing —que manté el títol de la primera traducció
italiana—, mentre que Gallmeister sota la direcció de François Guérif la
tradueix de nou a França el 2019 com Hot
Spot. La novel·la també ha estat publicada en portuguès per la brasilera
editorial Teorema el 2023. Inèdita a Espanya, a l’Argentina encara serà
reeditada el 1974 per Granica a la col·lecció «Circe» i el 2016 La Bestia
Equilátera en farà una nova traducció amb el títol de Zona caliente.
A No hi ha pitjor fúria a l’infern Charles Williams ens presenta una
història marcada pels cànons del que s’anomena «literatura criminal», subgènere
caracteritzat per representar «ficcions que situen a l’home corrent del carrer
en el centre dels seus esquemes argumentals».[6] I és que la majoria dels
protagonistes d’aquestes trames acostumen a ser individus sense cap relació amb
el món de l’hampa o del crim organitzat, que per diverses circumstàncies acaben
inexorablement abocats al delicte. Aquest serà el cas de l’ambiciós vividor
Harry Madox que arriba a Lander, un petit i calorós poble de Texas, on
aconsegueix feina com a venedor a comissió de cotxes de segona mà i que ben
aviat se li presentaran dues grans temptacions: l’explosiva i sexual dona de
l’amo, Dolores Harshaw, i un banc mal guardat. També coneixerà Gloria Harper,
l’innocent joveneta a càrrec de la financera del mateix concessionari d’automòbils,
de qui s’enamorarà perdudament. Tres vèrtexs d’un triangle format per l’amor,
el sexe i els diners, en què Madox es debatrà entre les pulsions del cor i les
de l’entrecuix i, sobretot, en com aconseguir endur-se’n els diners del banc. I
en la situació en la que es troba i tenint la filosofia de vida que el
caracteritza —«En aquest món, un ha d’agafar allò que vol, no quedar-se
esperant que algú li porti»—, qui hauria estat el valent de deixar-s’ho perdre!
Per altra banda, també apareixeran altres personatges per a complicar-li encara
més la vida: Sutton, l’inquietant pinxo que no paga els terminis del cotxe que
ha comprat i que neguiteja Gloria; el xèrif, que no té un pèl de ruc i l’oncle
Mort, un negre cec que li farà suar la gota gorda, i tot plegat en un poble on
els xantatges estan a l’ordre del dia. Amb aquests ingredients Williams broda
una història amb una magistral dosificació del suspens, en la qual Madox es va
endinsant en una teranyina plena de paranys.
Acompanyar Harry Madox en
aquestes peripècies serà tota una descoberta. Per al lector que desconegui
l’obra de Charles Williams, No hi ha
pitjor fúria a l’infern representarà una magnífica via d’entrada. Per qui
ja n’hagi llegit d’altres, li retornarà el plaer de gaudir d’una de les seves millors
històries i li confirmarà que està llegint la novel·la de tot un referent del
gènere. Com molt bé afirma Joe R. Lansdale, escriptor texà creador de la sèrie Hap & Leonard, Williams és «un dels
genis de la novel·la dura oblidats... les seves novel·les eren petites joies
perfectes». Passeu pàgina i endinseu-vos ja a l’infern i la fúria de Charles
Williams!
[1] Hernán Migoya. Charles Williams, la tormenta y la calma: Estudio sobre la vida y obra
de un maestro de la novela negra y correspondencia inédita del autor.
Gijón: Semana Negra, 1999. Reeditat per Glénat el 2001.
[2] Xavier Coma. Diccionari de la novel·la nord-americana. Barcelona: Edicions 62,
1985. (Seleccions de la Cua de Palla; 50), p. 189.
[3] Charles Williams. «They’ll Never
Find Her Head». Uncensored Detective,
vol. 6, núm. 6, desembre 1950, p. 38.
[4] William Irish. La toile de l’araignée. Préface de François Truffaut. Paris:
Belford, 1980. (Les portes de la nuit).
[5] Anthony Boucher. «Report on
Criminals at Large». New York Times Book
Review, 29-11-1953.
[6] Carlos Heredero, Antonio
Santamarina. El cine negro: Maduración y
crisis de la escritura clásica. Barcelona: Paidós, 1996, p. 118.
