L’obra de Solanich prové de la seva tesi doctoral, La novel·la criminal a les darreries del segle xx: La Negra (1986–1998), el creixement i consolidació d’un gènere en català, defensada a la Universitat de Vic a començaments de 2023 amb la qualificació d’Excel·lent. L’interès per l’estudi d’aquesta col·lecció rau, sobretot, en el fet que Jaume Fuster va poder dur a terme el projecte original del que hauria volgut Manuel de Pedrolo per a «La cua de palla», un catàleg on es trobessin entre grans noms internacionals, autors catalans. Així, «La Negra» representa el que podríem dir la primera col·lecció de la plena normalitat del gènere a Catalunya.
L’estudi està estructurat en dotze capítols, a més d’una inicial nota de l’autora, la bibliografia i l’annex. Els tres primers són de caràcter introductori, «Per què en diem “negra”» sobre la terminologia del gènere; «Els inicis», amb una molt breu descripció dels naixements de la novel·la policíaca i de la negra, i «La novel·la negra a Catalunya». Després passa a analitzar la col·lecció, des del projecte editorial –«La Magrana, compromís polític i cultural»–; l’evolució –«”La Negra”, novel·la negra catalana i en català»– fins a diversos aspectes concrets –«”La Negra” en xifres», «Les dones de “La Negra”», «Els parlars de la novel·la negra» i «”La Negra” més enllà de les fronteres catalanes»–, per arribar al gruix de l’obra, «Tots els títols, un per un», on analitza els títols publicats.
Tot i això, sorprèn la poca ambició i rigor de l’estudi, del qual l’autora podia haver tret molt més suc i oferir una visió més aprofundida d’aquesta excel·lent col·lecció. La relació amb el cinema –posem per cas–, amb una llista de les versions cinematogràfiques, ja que gran part dels títols traduïts havien estat portats a la pantalla i, fins i tot, tres produccions catalanes tenen com a punt de partida novel·les de la col·lecció. Al capítol «”La Negra” més enllà de les fronteres catalanes» (lingüístiques, s’entén), ens assabentem que el 51 % dels originals catalans han estat traduïts: setze al castellà, set a l’alemany, cinc al francès, quatre a l’anglès, dues al romanès, una al neerlandès, una al portuguès i una al gallec... sense saber quins títols són, ni quines editorials els van publicar. Tampoc hauria estat de més una cronologia dels títols originals publicats i posar una mica d’ordre a la «Borsa de traductors/es i autors/es de les obres de “La Negra” (per ordre alfabètic)» de l’annex, d’on han desaparegut misteriosament els autors estrangers i sortim amb la impressió que Roser Llibre Peral és l’autora de La màscara de Dimitrios; Carme Arenas és autora d’Els milanesos maten en dissabte i ens quedem amb el dubte de si Manuel de Seabra va escriure o traduir Balada de la platja dels gossos.
Finalitza l’estudi amb dos capítols apressats, «Un final que continua» i «Un punt sense final i uns quants agraïments», on Solanich desaprofita la gran oportunitat d’analitzar els efectes de la concentració editorial que ha patit el país i de l’absorció de les editorials independents que publiquen en català per part de grans grups. Tenia a les mans el magnífic paradigma de com un projecte de l’editorial La Magrana com el que va representar la col·lecció «La Negra», creada el 1986 per Carles-Jordi Guardiola, dirigida en els seus inicis per Àlex Broch i continuada fins el 1998 sota el comandament de Jaume Fuster, va acabar malmès[1] a mans d’RBA primer i bandejat per Penguin Random House després.
Per tot l’exposat anteriorment, sembla agosarat fer afirmacions com «”La Negra” (1986-1998), de La Magrana –que més tard tornaria a emprendre l’activitat l’any 2008 sota el segell d’RBA Libros– i que des de l’any 2021 ho fa a Penguin Random House» (p. 53); «També és d’especial rellevància el fet que “La Negra”, iniciada per La Magrana, passada per RBA Libros i ara heretada per Penguin Random House, no ha cessat mai la seva activitat i ha continuat produint literatura negra en català» (p. 112) o «”La Negra”, de La Magrana, és una lluitadora que amb sotracs i adveniments sap ressorgir de les cendres i tornar a mostrar el potencial i la corda que encara li queda» (p. 305). Afirmacions que podrien fer pensar al lector que aquesta col·lecció gaudeix encara de bona salut; però la veritat és que Penguin Random House no sembla tenir cap interès a fer reviure la col·lecció, i el fet que publiqui algunes novel·les negres d’autors catalans o que reediti alguns títols que en provenen, no els converteix en «La Negra».
La funció de l’assagista és la de ser rigorós i no necessàriament complaent, una bona manera de demostrar la seva independència. «Qui no arrisca, no pisca», que diria en Jaume Fuster.
_______________
[1] Martín Escribà, Àlex; Canal i Artigas, Jordi. «Cap on va, “La Negra”?: la desfeta d’una experiència literària». Revista de Catalunya, 281 (gener-març 2013), p. 165-172.
