Aquesta és una història escrita pel tímid i solitari David Goodis. L’home de Filadèlfia que se’n va a Nova York a treballar de publicista i escriu nombrosos relats per als pulp magazines, col·labora en serials radiofònics i acaba tenint un gran èxit amb la segona novel·la, Dark Passage (1946), que l’any següent serà adaptada al cinema per Delmer Daves, en una pel·lícula interpretada per Humphrey Bogart i Lauren Bacall. És contractat com a guionista per la Warner Bros. a Hollywood però el 1950 se’n torna a Filadèlfia. Després d’haver iniciat una brillant carrera amb cinc novel·les de tapa dura, passa a publicar els originals en butxaca i bona part de la seva obra apareixerà a «Gold Medal Books», amb títols com Cassidy’s Girl (1951), del qual es venen més d’un milió d’exemplars, The Moon in the Gutter (1953, La lluna sobre l’asfalt), Down There (1956, Dispareu contra el pianista) o Night Squad (1961, Brigada nocturna), entre d’altres.
Aquesta és també una història d’un escriptor que va tenir una vida traumàtica.[1] Primer, la mort d’un germà, Jerome, d’una meningitis quan només tenia tres anys. Després, el curt matrimoni amb Elaine, una misteriosa dona pèl-roja i atractiva, que el maltracta i abandona poc temps després, on Goodis queda marcat fatídicament per sempre més. Però aquesta també és la història vital d’un escriptor excèntric que va viure com si estigués arruïnat: a Califòrnia lloga un sofà per uns miserables dòlars a casa d’un amic, condueix sempre un atrotinat Chrysler descapotable i vesteix com un autèntic destraler. A Filadèlfia freqüenta alcoholitzat les tavernes dels barris baixos i té una dèria per les negres grasses. Després de l’experiència a Hollywood, torna a casa dels pares els darrers anys de la seva vida, i es fa càrrec d’en Herbert, el seu germà esquizofrènic. Mira d’escriure tots els dies, l’un rere l’altre, però la mort del pare el deixa trastocat. El món de Goodis aleshores s’enfonsa, i encara més quan el 1965 denuncia els productors de la sèrie televisiva The Fugitive (1963-1967, El fugitiu) per plagi de Dark Passage. El 1966, desesperat, decideix ingressar voluntàriament en un hospital psiquiàtric i mor d’un ictus un any després. Tenia quaranta-nou anys.
Aquesta és, doncs, una història escrita per un autor maleït, maltractat per la crítica, que després de mort té els seus llibres descatalogats, el seu nom és bandejat de les enciclopèdies nord-americanes i, en canvi, obté un gran ressò a França. Reivindicat per André Gide, Jean-Paul Sartre o Albert Camus, se’l publica regularment des de les darreries dels anys quaranta; les seves obres, plenes de nihilisme i desesperança, es converteixen en font d’inspiració de diversos directors de cinema com Pierre Chenal, François Truffaut, Henri Verneuil, René Clément, Jean-Jacques Beineix, Gilles Behat o Francis Girod, i fins i tot el periodista, escriptor i traductor Phillipe Garnier [2] li ha dedicat dues apassionants biografies.
La seva obra, en canvi, no es tornarà a publicar als Estats Units fins que Barry Gifford crea la col·lecció «Black Lizard» als anys vuitanta, per recuperar obres de grans autors oblidats de la segona generació de la novel·la negra nord-americana, on publica sis títols de Goodis. En aquesta mateixa època se’l comença a publicar també a Espanya, en català i castellà, tot i que abans ja ens havien arribat alguns títols de la mexicana editorial Novaro o de les argentines Acme, Hachette i Tiempo Contemporáneo.
Aquesta també és la història d’una novel·la maleïda d’un autor maleït. The Moon in the Gutter va ser publicada als Estats Units el 1953 amb el número 348 de la col·lecció «Gold Medal Books» de Fawcett, amb coberta il·lustrada per Victor Olsen, i ha tardat seixanta-nou anys a ser reconeguda com la gran novel·la que és, després de ser publicada de nou el 2012 per la prestigiosa Library of America en el volum editat per Robert Polito David Goodis: Five Noir Novels of the 1940 & 50s.
L’editorial Gallimard, que publicava Goodis a França, no es va veure amb cor d’editar-la, i entre les fitxes de lectura de la col·lecció «Série Noire» de 1953, redactades per Marcel Duhamel i els seus col·laboradors, n’hi ha una dedicada a aquesta novel·la per refusar-ne la publicació que diu així: «Laboriosa i avorrida, el Zola del pobre». [3] Força anys després, quan un usuari de la llibreria parisenca Le Troisième Œil, dirigida per l’especialista François Guérif, li duu el manuscrit i el llegeix, exclama: «Però això no és possible, estan completament bojos a la “Série Noire”». [4] De fet, va caldre esperar fins al 1981 perquè Fayard, amb traducció de Danièle Bondil, publiqués La lune dans le caniveau.
Aquesta, però, és també la història d’una pel·lícula maleïda, i, per tant, d’una novel·la maleïda i d’un autor maleït. Dos anys després de la seva publicació, el director parisenc Jean-Jacques Beineix —ja conegut per l’exitós llargmetratge Diva (1980)— adaptaria la novel·la al cinema. Beineix confessa a les seves memòries [5] que el text el va deixar bocabadat «pel seu univers, desesperant, nocturn, sense esperança». Per interpretar el personatge principal, el director pensa en Bernard Giraudeau, després en Patrick Dewaere, però per exigències de la productora és finalment Gérard Depardieu l’escollit. Malgrat la potència i alhora fragilitat del seu rostre, Beineix en va quedar ben decebut. L’acompanyen Nastassja Kinski —que ja havia treballat a Tess (1979) amb Roman Polanski— i una joveníssima Victoria Abril, que interpreta magistralment el rostre de la vulgaritat i l’animalitat del seu personatge. La pel·lícula es roda en una Marsella no identificable, ja que el film oscil·la més entre el surrealisme i l’hiperrealisme, ple de distorsions formals i visuals, tot refusant el vessant més psicològic. En una entrevista, el director declara: «Si el llibre de David Goodis m’ha agradat, és perquè parla de la societat en què visc. Estic en harmonia amb el personatge: un home al fons d’un carreró sense sortida, literal i figurat. Darrere, més enllà, hi ha el mar, el port, els vaixells». [6] Un cop estrenada, la crítica va ser expeditiva i va titllar la pel·lícula d’esteticista i artificiosa, i va ser un fracàs de taquilla.
Teniu a les mans una ambigua història onírica i fatalista de personatges perduts en un laberint, en què, com afirma Geoffrey O’Brien, «el lirisme sentimental de la prosa de Goodis amaga una visió cruel de la vida». [7] És una crònica d’un amor impossible personificat per Loretta als molls de Filadèlfia, a Vernon Street, on no hi ha espai per a l’esperança, ni redempció per a l’estibador William Kerrigan ni justícia per a la seva germana Catherine. Un carreró de somnis perduts en què cada nit la lluna reflecteix una taca de sang resseca sobre l’asfalt, que recorda als seus habitants la impossibilitat de sortir-se’n i on l’únic consol és al cul d’una ampolla. Una història escrita per un home de qui l’escriptor Marvin H. Albert va dir: «Ah! Goodis, una barreja d’amor boig i tristesa, desesperat i tranquil alhora, una agonia lenta i romàntica. Era un home desesperadament solitari...». [8]
La lluna sobre l’asfalt és una d’aquelles novel·les a la recerca d’un món que és ben bé la cara oculta del somni americà. Goodis ens deixa prop d’una vintena de novel·les, i avui és considerat un dels autors més destacats de la seva generació, un escriptor d’atmosferes i «de personatges que acostumen a retratar el submon marginal de les grans ciutats, reflectir les permanents derrotes, estar enfonsats en situacions sense sortida, perduts en un món ple de fronteres i obstacles», [9] com una mena d’abisme i d’intensitat tràgica.
La maledicció de la lluna sobre Vernon Street. Ara sí, n’hi ha prou amb concloure aquest pròleg tal com l’hem començat: aquesta és una història escrita pel tímid i solitari David Goodis...
Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà
NOTES
[1]. James Sallis. Vidas difíciles: Jim Thompson, David Goodis, Chester Himes. Barcelona: Poliedro, 2004.
[2]. Goodis, la vie en noir et blanc. Paris: Seuil, 1984 i Retour vers David Goodis. Paris: Éditions de la Table Ronde, 2016.
[3]. Philippe Garnier. Retour vers David Goodis. Paris: Éditions de la Table Ronde, 2016, p. 166.
[4]. François Guérif. Du polar: Entretiens avec Phillipe Blanchett. Paris: Payot & Rivages, 2013, p. 33.
[5]. Jean-Jacques Beineix. Les chantiers de la gloire. Paris: Fayard, 2006.
[6]. François Guérif. Des moments de cinema: Entretiens. Paris: La Grange Batelière, 2023, p. 45.
[7]. Geoffrey O’Brien. «Il buio nel cervello». A: I colori del nero: cinema, letteratura noir. A cura di Marina Fabbri, Elisa Resegotti. Milano: MystFest; Ubulibri, 1989, p. 114.
[8]. Jean-Bernard Pouy. Une brève histoire du roman noir. (Avec la collaboration de Stéfanie Delestre). Paris: L’Oeil Neuf, 2009, p. 52.
[9]. Taibo II. «Nota», a Goodis, David. Viernes negro. Gijón: Júcar, 1990, p. 7.
