L’escriptora i historiadora Dominique Manotti afirma que «si
vous voulez vivre ou revivre les crises de l’histoire de votre pays, n’hesitez
pas, lisez de bons romans noirs».[1] Aquest és
precisament un dels principis de l’anomenat «néo-polar»,
moviment literari que va renovar el gènere negre a França precisament pel seu
grau de compromís com a eina d’intervenció social, per denunciar les
injustícies de la societat contemporània, assenyalar els crims d’Estat i
contrastar les desigualtats socials.
Alguns anys més tard, apareixerà tot un grup, fills del maig del 68, encapçalat per Jean-Patrick Manchette, entre
els quals destaquen Marc Villard, Jean-Bernard Pouy, Jean Vautrin, Fredéric H.
Fajardié, Jean-François Vilar, Thierry Jonquet i Didier Daeninckx. Aquest
darrer neix el 1949 a Saint Denis, és periodista i escriptor i ha mostrat al
llarg de la seva trajectòria literària un compromís amb tot allò que diu i escriu.
Com declarava Manuel Vázquez Montalbán, Daeninckx forma part d’aquella «concepción
de la novela negra como novela de izquierdas, incluso como única novela
factible, que defendían desde una cierta posición trotskista. [...] Tenían de
algún modo una vocación de novelistas sindicalistas».[2]
Pel que fa a la seva trajectòria literària, l’escriptor va debutar amb
Mort au premier tour (1982), però ben aviat publica a la prestigiosa
col·lecció Série Noire de Gallimard el
seu text més emblemàtic, Meurtres pour mémoire (1983), guardonat amb el
prestigiós Grand prix de littérature policière i el Paul Vaillant-Couturier. Val a dir que el text, de gran
èxit, ha obtingut també algunes adaptacions, com la televisiva realitzada per
Laurent Heynemann l’any 1985, els còmics il·lustrats per Jeanne Puchol i Octobre
Noir, per Mako, així com un audiollibre
o un programa radiofònic a France
Culture. Després vindrien d’altres
títols negres imprescindibles com Le géant inachevé (1984), Le
bourreau et son double (1986), Le facteur fatal (1990). Darrere hi
ha també una prolífica carrera, on ha escrit alguns títols de la sèrie Une enquête de Gabriel Lecouvreur dit le
Poulpe, altres novel·les generalistes, multitud de relats, assajos i una llarga
sèrie de títols de caràcter juvenil.
En el seu moment, la publicació de Meurtres pour mémoire fou,
d’entrada, ben polèmica, perquè, com explica novament Dominique Manotti «il
étaie son roman sur de nombreux témoignages d’Algériens, mais a l’époque où il
publie son roman, en 1984, les faits ne sont admis par aucun historien».[3] De
fet, a finals de 1961 Paulette Péju publica Ratonnades à Paris (Maspero), amb fotografies d’Elie
Kagan, i el llibre és censurat i retirat de la venda i no es torna a publicar
fins al 2000. També, l’escriptor afroamericà William Gardner Smith, expatriat a
París, publica el 1963 la novel·la The
Stone Face, en la què es fa ressò de la massacre i, evidentment, la
novel·la no es podrà publicar a França. La guerra d’Algèria ha estat recreada
posteriorment en el gènere negre des de diferents òptiques i perspectives en
títols com Un baiser sans moustache (1998), de Catherine Simon; Le Pied-Rouge (1999), de
François Muratet; Sérail killers (2000),
de Lakhdar Belaïd o Alger la noire (2006),
de Maurice Attia, entre d’altres.
Ara bé, recordem, si us sembla, els fets tràgics d’aquesta novel·la i de la ja coneguda «massacre
de Paris»: En plena guerra d’Algèria, el 5 d’octubre de
1961, el prefecte de policia de París, Maurice Papon, dicta el toc de queda per
als cent cinquanta mil treballadors algerians i els musulmans francesos que
viuen a la regió parisenca, des de dos quarts de nou del vespre fins a dos
quarts de sis de la matinada, i obliga a tancar els bars freqüentats per
algerians a partir de les set de la tarda. Com a reacció el Front de Libération
Nationale (fln) convoca una
manifestació pacífica —sense eslògans, sense pancartes— el 17 d’octubre per
protestar contra aquest toc de queda. Papon reuneix set mil policies i
antidisturbis per bloquejar la manifestació i els accessos a París, i la policia
tiroteja els manifestants al pont de Neuilly. Moren entre dues-centes i
tres-centes persones i molts cossos son llençats al Sena. També, més de deu mil
algerians seran detinguts i maltractats, traslladats en furgons policials i
autobusos de la ratp[4]
al Palau d’Esports i a l’estadi Pierre de Coubertin. Els fets són
silenciats per la premsa[5] i
ignorats per la població francesa, que ni tan sols es mobilitza davant d’aquelles
atrocitats. Cal esperar gairebé quaranta anys perquè es reconeguin les víctimes
d’aquella ignomínia d’Estat, d’aquella tragèdia, quan l’alcalde socialista Bertrand
Delanoë decideix commemorar els fets amb una trista placa al pont de
Saint-Michel: «A la mémoire des nombreux algeriéns
tués lors de la sanglante repression de la manifestation pacifique du 17
octobre 1961».
Amb la reedició de Meurtres pour mémoire —nosaltres hem optat
per una nou títol, Crims per a la memòria—[6] la
col·lecció «crims.cat» pretén
commemorar l’efemèride dels seixanta anys d’uns fets que el govern va titllar «d’assumpte
secundari» i que van ser impossibles d’investigar, a causa d’una
llei d’amnistia aprovada pel general Charles de Gaulle el 17 de juny de 1966 que
incloïa «els actes comesos en el marc d’operacions policials administratives o
judicials». Però la novel·la assenyala, també, un altre fet del passat que surt
a la lluny poc abans de la seva
aparició. El 6 de maig
de 1981, l’escriptor i historiador jueu Michel Slitinsky, membre de la
resistència amb part de la seva família deportada i morta a Auchswitz, publica
l’article «Papon, aide de camps» al diari satíric Le Canard enchainé, amb documents amb els quals l’incrimina de la
deportació de 1.645 jueus francesos com a secretari general de la prefectura de
Gironda, amb seu a Bordeus, durant l’ocupació alemanya. En el moment de
l’aparició de l’article, Maurice Papon és ministre d’Economia en el govern de
Raymond Barre; el 19 de gener de 1983, Papon és inculpat de crims contra
l’humanitat i Daeninckx escriu la novel·la entre gener i febrer, i es publica
el desembre del mateix any. Després vindran disset anys de
batalla legal durant la qual Papon fuig a Suïssa, l’octubre de 1999, on és
detingut, lliurat a les autoritats franceses i, finalment, amb vuitanta-nou
anys tancat a la presó de Fresnes, d’on serà alliberat el 18 de setembre de
2002. Mai, però, no serà condemnat per la massacre de 1961.
Pel que fa a l’estructura del text, Daeninckx destaca per un estil
periodístic, gairebé documental, amb l’obertura dels dos primers capítols on es
narren els fets reals d’aquell sagnant dia i ens planteja a les pàgines
posteriors tota una ficció de la investigació dels esdeveniments protagonitzats
pel seu personatge Cadin, inspector de províncies, protagonista també d’una
sèrie de novel·les i relats. I ho fa amb la investigació de la mort del jove
Bernard Thiraud —historiador que investiga la condemna a mort que un tribunal
col·laboracionista va dictar contra Charles de Gaulle— assassinat el 1983 a la porta
de la Prefectura de Policia de Toulouse, que el durà inexorablement a conèixer
la mort, vint any abans, del seu pare Roger Thiraud, professor d’història i de
llatí de l‘Institut Lamartin, casualment el dia fatídic de la massacre. Pel
personatge de Veillut, Daeninckx es va inspirar directament en un model real,
el de Maurice Papon. És una novel·la on l’escriptor exerceix com «un
détective de l'histoire qui lutte contre l'amnésie collective. Spécialiste des
enquêtes, met en lumière certains faits cachés par la raison d'État»[7] i que
Joan de Sagarra la va definir com a «literariamente
inteligente».[8] Tan
intel·ligent —afegim nosaltres— que sembla gairebé una crònica i un fotograma del dia
ignominiós.
Ens trobem, per tant, davant d'una obra mestra del gènere que també obre el camí a una nova tendència dins la novel·la negra, la retrospectiva, que s’acosta al passat no tant per cercar un mer decorat on ambientar la trama, com fa la novel·la policíaca històrica, sinó per reescriure des de la ficció els esdeveniments més foscos de la història oficial i anar a la recerca de les arrels dels problemes contemporanis. És una tendència que han seguit autors com la mateixa Dominique Manotti, el nord-americà James Ellroy o l’anglès David Peace. Meurtres pour mémoire, com altres títols de Didier Daeninckx, «son marqués par le souci de l’histoire oubliée, ce que d’aucuns appellent les “cadavres dans le placard”, c’est-à-dire par le désir de ressusciter les vaincus de l’histoire»,[9] perquè, com ens recorda a l’encapçalament d’aquesta novel·la, «oblidant el passat, ens condemnem a reviure’l».
[1] Manotti, Dominique. «Polar et histoire». Temps Noir, 2013, núm. 16, p. 323.
[2] Tyras, Georges. Geometrías de la
memoria. Granada: Zoela, 2003, p.
96.
[3] Manotti, Dominique. «Polar et histoire». Temps
Noir, 2013, núm. 16, p. 323.
[4] Administració
Autònoma de Transports Parisencs. Xarxa de transports públics de París i la
seva àrea metropolitana
[5] Seelow, Soren. «17 octobre 1961:
“Ce massacre a été occulté de la mémoire collective”». Le Monde, 17-10-2011.
[6] Aquesta novel·la
va ser publicada per primera vegada en català el 1987 a la col·lecció La negra de La Magrana amb el títol de Memòria mortal.
[7] Lebrun, Michel; Mesplède, Claude. La crème du crime. Nantes: L’Atalante,
1997, p. 773.
[8] Sagarra, Joan de. «De campanillas». La Vanguardia, 6-3-2005.
[9] Mandel, Ernest. «”Le nouveau polar” français de l’après-68”». SolidariteS. Cahiers émancipationS, 2010, núm. 171, p. 1.
