Epíleg a Algú que no hi havia de ser, de Manuel de Pedrolo
(Barcelona: Alrevés, 2018), amb Àlex Martín Escribà
Deia
Raymond Chandler en una carta adreçada a Erle Stanley Gardner el 1939, que
havia après a escriure novel·les curtes gràcies a una de seva, i quan va voler
convertir-se en escriptor professional, va seguir la màxima d’«analitza i
imita». Manuel de Pedrolo a l’acostar-se a la novel·la negra també ho fa, i
pren com a model grans autors nord-americans com W.R. Burnett, James M. Cain i
Margaret Millar, i així neixen novel·les com Es vessa una sang fàcil (1954), Joc
brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968).
Pedrolo,
home curiós i avançat al seu temps, estava a l’aguait del què passava dins i
fora de Catalunya, era un bon lector del gènere, havia traduït al castellà per
a l’editorial Bruguera i alguns títols de Georges Simenon per a Albor, i quan
es va fer càrrec de la col·lecció «La Cua de Palla» d’Edicions 62, va
seleccionar títols dels grans clàssics de la novel·la negra nord-americana,
però també autors contemporanis francesos del polar.
Algú que no hi havia de ser pertany a un subgènere ben poc
freqüentat a casa nostra, potser per desconeixement, potser per abús de
novel·la procedimental. Ens referim a la crook-story,
o millor dit, aquelles històries enfocades des de l’òptica del delinqüent. A
les mans tenim una novel·la ben realista, un robatori a una petita sucursal
bancària, premeditat i estudiat, però també ben fatalista, on un cop més el
lector no en pot sortir il·lès. I és que el determinisme ens assenyala des de
la primera pàgina «tot va començar per pura casualitat. A Sant Andreu, no se
m’hi havia perdut res».
Escrita
el 1972 i publicada per edicions Proa el 1974, podem situar-la en el temps
entre el De mica en mica s’omple la pica (1972),
de Jaume Fuster, i Tatuaje (1974), de
Manuel Vázquez Montalbán, dues novel·les fundacionals de la tradició de la
novel·la negra a Catalunya i a Espanya. Això sí, en aquest cas el text de
Pedrolo difereix força dels considerats pares del gènere dels setanta: mentre
Fuster i Vázquez Montalbán fan debutar Enric Vidal i Pepe Carvalho, a través de
dos viatges per tal de contraposar la societat opressiva de la Barcelona del
tardofranquisme enfront d’Europa com a context social de llibertat, en el cas
d’Algú que no hi havia de ser ni tan
sols això succeeix. Pedrolo ens ofega a la ciutat cèntrica i perifèrica de
Barcelona (Sant Andreu, El Clot, Terrassa) amb fugues i persecucions on no hi
ha opció per a l’esperança. Potser només la fugida cap a la frontera francesa
suposa un cert alliberament dels protagonistes que romanen angoixats al llarg
de tota la narració, com una representació més del que volia mostrar
l’escriptor: la misèria humana i la del sistema a la qual estan sotmesos. Una
bona mostra de l’ofec i l’opressió que vivia l’home del seu temps.
Manuel
de Pedrolo inicia, com hem assenyalat, la seva literatura negra amb arrels
nord-americanes i amb el temps va derivant cap a influències franceses del polar, gairebé del néo-polar, diríem. Algú que
no hi havia de ser és escrita al mateix temps que a França Gallimard
publica a la «Série Noire» Nada, la novel·la de Jean-Patrick Manchette que obre el camí del néo-polar.
Només ens cal veure’n algunes relacions: En Algú
que no hi havia de ser hi apareix també un grup d’acció directa, de
constitució molt recent —«La nostra associació era recent, de tres mesos
enrere»—, a l’estil dels molts que sorgeixen de les revoltes del Maig de 1968
francès, i que aquí podrien ser els Grups Autònoms de Combat,[1] posem per cas. Una
història amb elements polítics i tots els ingredients que s’esperen en una bona
novel·la negra: robatoris, acció, erotisme i algú que no hi havia de ser...
desencadenarà una mortaldat. Ara bé, la situació del 1972 a França o a
Catalunya és prou diferent. França surt de l’esclat revolucionari de 1968, i
Manchette a l’escriure la novel·la està
fent una crítica a la manipulació dels grups terroristes d’extrema esquerra:
«El terrorisme esquerrà i el terrorisme d’Estat, encara que els seus mòbils no
siguin comparables, constitueixen les dues tenalles de la mateixa trampa per a
idiotes». A Algú que no hi havia de ser,
tot i l’anhel de llibertat i la bondat del propòsit del grup revolucionari, la
cosa comença malament i no pot acabar pitjor.
«Pel
món hi ha molta gent perseguida injustament que potser es podrien defensar més
bé si disposaven de diners. D’altres que emprenen accions reivindicatives que
anirien més lluny si darrera hi hagués un suport econòmic. Sovint s’han de
pagar advocats, penyores, despeses legals de tota mena... O hi ha famílies que
necessiten ajut mentre el cap de casa...»
La
novel·la també exposa diverses escenes eròtiques, un element recurrent al llarg
de la seva producció (negra i no negra), i una bona mostra més de la seva
literatura transgressora que, sent conscient dels límits de la censura, volia
establir com un símbol més de naturalitat. En aquest cas, l’erotisme potser no
és tan desencadenant de l’acció com per exemple el de Joc brut, però sí ben manifest: el de l’Ernest —el narrador i
artífex de tota la història— amb quatre dones, que ens ajuda a fer-nos una idea
dels usos i costums sexuals de l’època. L’anada amb l’Elisa a La Casita Blanca,[2] —encara que no citada explícitament—: «Havíem arribat a la plaça
de Lesseps sense ensopegar cap més llum en contra i ara la travessàvem cap a
l’avinguda de l’Hospital Militar (...), en arribar a la cantonada, vaig tombar
cap a l’esquerra sense saber si la maniobra era permesa». La utilització de la
Neus: «Cap a quarts de dues de la matinada, en un establiment discret del
carrer de Muntaner, vaig trobar la mena de noia que em calia», i de la Glòria,
la immigrant d’Albacete que viu Terrassa: «Era una dona fresca i agradable,
potser un xic massa grassona, i en ser a Can Montllor em va invitar a pujar al
pis a beure una cervesa». Finalment, però, l’Ernest s’enamora de la
revolucionària: «En tombar la cara, vaig trobar-me amb els ulls de la Ramona
que em miraven amb una expressió insegura, ben poc avinguda amb l’atreviment de
la mà».
Per
aconseguir els diners fruit de l’atracament, el grup revolucionari mata tres
dels atracadors, en Marc Dauradell, en Joan Grassal i en Pere Roura, i en el
tiroteig un dels revolucionaris també mort, en Josep Oliana. Quan l’Elisa és
detinguda per la policia i davant la possibilitat que els delati, la resta del
grup fuig cap a França. En Miquel, en Xavier i en Domènec se salten el control
duaner i moren «quan s’encastaren contra un camió cisterna», sense saber que
l’Elisa «havia mort esclafada per un cotxe contra el qual es precipità quan
intentava d’escapar-se de la policia». L’Ernest se salva del tiroteig del pis
del carrer d’Escornalbou perquè surt més tard de l’oficina bancària en un segon
cotxe, i arriba quan tot ja ha acabat. La Ramona i en Joaquim se salven per una
avaria al cotxe amb el que fugen i que els deixa a l’entrada de Puigcerdà. Un
total de vuit morts gratuïtes, inútils...
La
novel·la acaba amb l’Ernest entrant en el grup, molt reduït ja, conscient que
ha passat a l’altra banda, «no pas impunement, ara ho sabia...», i reflexa
l’opressió i la desesperació dels darrers anys de la dictadura. El sistema en
surt indemne, els malfactors i els revolucionaris morts... Faltaran tres anys per a la mort de Franco, i
el règim encara executarà Salvador Puig Antich l’any que es publica la
novel·la.
Un
d’aquells textos d’en Pedrolo que va passar gairebé desapercebut, ben poc citat
als epistolaris i a les entrevistes però que encaixa amb la idea de la seva
escriptura quan diu «em proposo una exploració de la condició humana, de les
seves limitacions, de les seves possibilitats, dels seus actes, per tal
d’aclarir les nostres qualitats, els
nostres defectes, l’ús que podem fer de la nostra existència, no pas en allò
que té o pot tenir d’accessori, sinó en allò que li és essencial».[3] Essencial Pedrolo i
la seva literatura, com tota la producció negra que ens ha deixat. Aquí no
farem cas del títol, perquè en Pedrolo si que hi havia de ser, avui ens faria
més falta que mai.
[1] «Paral·lelament als esforços del moviment
obrer, universitari i cultural, els darrers anys de la dictadura van estar
salpicats d’accions de grups armats de curta vida i posicionaments ideològics
molt heterogenis, el més destacat dels quals va ser el mil (Movimiento Ibérico de Liberación), un grup
marxista-anarquista d’àmbit principalment català, molt influenciat per la
tradició consellista i llibertària del moviment obrer de Barcelona. El seu
principal inspirador fou Oriol Solé Sugranyes, tot i que el membre més popular
acabaria sent Salvador Puig Antich. El mil,
que va iniciar les seves activitats el febrer de 1971, s’estructurava en Grups
Autònoms de Combat (gac), les
accions dels quals consistien principalment en atracaments a sucursals
bancàries. Amb els diners robats editaven les seves publicacions clandestines i
ajudaven els comitès de vaga i els obrers represaliats. Les contradiccions
entre els seus membres sobre com organitzar la lluita aviat es van fer paleses,
fins al punt que el grup va decidir autodissoldre’s l’agost de 1973». Esther
Rodríguez. Els maquis. Valls:
Cossetània, 2005, p. 129
[2] Famós meublé barceloní que va funcionar
des de 1912 fins 2011 i que, curiosament, en el moment de la escriptura de la
novel·la no funcionava, ja que va ser clausurat de 1971 a 1977.
[3]
Manuel de Pedrolo. Si em
pregunten, responc. Barcelona: Aymà, 1974, p. 22.
