La desfeta d’una experiència literària
Revista de Catalunya, 281, gener, febrer, març de 2013
Amb Àlex Martín Escribà
A vegades els projectes editorials es malbaraten, perden la seva identitat i comencen a fer aigües per totes bandes sense cap mena de rumb, sense saber molt bé cap on van. Aquest és el cas de “La Negra” de La Magrana, una de les col·leccions cabdals de novel·la criminal a casa nostra. Nascuda l’any 1986, ideada per l’editor Carles-Jordi Guardiola i Àlex Broch ―director inicial encara que després se’n va fer càrrec Jaume Fuster― va aprofitar la commemoració del desè aniversari de l’editorial per crear una col·lecció innovadora que complementés “Seleccions de La Cua de Palla” d’Edicions 62, que sota el comandament de Xavier Coma s’ocupava fonamentalment de traduir autors nord-americans. Segons paraules del mateix Broch, les relacions entre aquestes dues col·leccions «eren d’una transparència absoluta, entre d’altres motius i com a raó principal perquè són dues col·leccions diferents. (...) Així doncs, cap relació de conflicte sinó, més aviat, de complementarietat.»
Els raonaments inicials del naixement de “La Negra” eren ben respectables i innovadors: en primer lloc, es tractava d’oferir un ventall de la literatura criminal de l’època que constituïa un fenomen creixent ―tant al nostre país com fora de les nostres fronteres― i en segon, aglutinar la publicació de títols que fins aquell moment apareixien en col·leccions disperses i catàlegs generalistes. D’aquesta manera, naixia una col·lecció que cohesionava el dispers mercat editorial en català i cobria la voluntat d’ampliar les fronteres nord-americanes per oferir al lector un altre tipus de producte. En una ocasió, Jaume Fuster explicava ―a mode de manifest― que “La Negra”, «acollirà, amb poques excepcions, textos d’escriptura catalans i europeus». I afegia: «La novel·la policíaca europea ha exigit un esforç de renovació dels models clàssics del gènere pel fet que ha esdevingut en molts casos “literatura d’autor” i perquè ha fos algunes de les constants amb elements que li són externs. D’altra banda, oferirem, un segell identificatiu per a diversos autors catalans que conreaven el gènere.» (“La Negra” reivindica la novel·la policíaca europea". Avui, 2-XI-1986, p. 29).
Totes aquelles pretensions inicials van suposar l’obertura de tres vies de publicacions: la primera ―i la més important― anava destinada a la divulgació d’autors catalans. De les 62 novel·les publicades durant la primera època, 39 ho varen ser. Foren els més venuts de la col·lecció per damunt dels autors europeus i nord-americans. Aquest fet mostrava –i això és ben destacable— l’existència d’una jove generació que era capaç de cultivar aquest gènere en català. Entre l’extensa nòmina destacaren les reedicions de títols de Manuel de Pedrolo i Maria Aurèlia Capmany com a figures capdavanteres que van obrir un valuós camí cap aquest gènere literari. Darrere d’ells, però, tota una generació: alguns sorgits de la experiència del col·lectiu Ofèlia Dracs ―de justa referència aquí―, amb noms com el citat Jaume Fuster, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Margarida Aritzeta i d’altres com Manuel Quinto, Magí Rosselló, Jordi Teixidor, Josep Surroca, Josep Palou, Emmanuel Cuyàs, Assumpta Margenat, Joan Guitart, Solé Serrat, el duet R. Arnal i T. Satorre, Damià Borràs, Emili Castellanos i Andreu Martín, aquest darrer ―consagrat avui com el gran escriptor de referència de la literatura criminal catalana― va suposar la seva reconversió lingüística, i es va convertir en l’autor més publicat amb l’aparició de sis títols. Fins i tot, val a dir, que alguns d’aquests autors foren traduïts al castellà per l’editorial Vidorama, en la col·lecció “La Negra”: Las llaves de cristal (Jaume Fuster), El inspector llega tarde (Manuel de Pedrolo), La arqueóloga sonrió antes de morir (Antoni Serra), Puta miseria (R. Arnal i T. Satorre), Faraón (Magí Roselló), Estudio en lila i Antípodas (Maria Antònia Oliver).
Una segona via de publicacions va ser la literatura policíaca europea, que pretenia oferir traduccions dels darrers cinquanta anys, un període –val a dir— de gran producció i d’un fort ressò. Entre les publicacions més destacades cal esmentar la incorporació d’autors i títols que estaven de moda a l’Europa del moment, amb especial atenció al corrent néo-polar francès amb publicacions de Jean-Patrick Manchette, Didier Daeninckx, Marc Villard, a més d’altres autors clàssics francesos més consagrats com Boris Vian, Albert Simonin, Auguste Le Breton ―que ja havia estat publicat a “La Cua de Palla”― o Léo Malet. Entre aquests clàssics n’hi va haver també d’altres països, com els britànics Eric Ambler, Ruth Rendell i Graham Greene, un dels autors predilectes de Jaume Fuster. Si es tractava de fer un recorregut europeu tampoc no podien faltar algunes incorporacions del giallo italià com Giorgio Scerbanenco o Fruttero & Luccentini i, fins i tot, una traducció portuguesa de José Cardoso Pires. A més, hi havia la intenció de publicar-hi també autors grecs i soviètics, encara que mai no van arribar a aparèixer.
Per últim, cal destacar una tercera via ―molt marginal― amb la publicació d’alguns autors nord-americans com Ross Macdonald i Chester Himes, pels quals Fuster tenia una flaca i que, a pesar que eren oferts per “Seleccions de la Cua de Palla”, no va saber estar-se de publicar-los.
D’anècdotes i de pífies al llarg d’aquesta primera època n’hi va haver de tota mena: des d’errades editorials com l’oblit de fer constar Jaume Fuster com a director de la col·lecció (El sol que fa l’ànec, núm. 57 i L’avinguda de la fosca, núm. 58); la menció de l’assessorament de Pep Trujillo com a seleccionador de títols quan en realitat n’era el dissenyador gràfic (núm. 12, Balada de la platja dels gossos); o l’oblit d’introduir el títol al llom a la novel·la Pròtesi d’Andreu Martín (núm. 34) van ser algunes de les més destacables. D’altres dades interessants resulten ser un llistat de títols ―d’alguns dels quals ja se n’havien demanat els drets― seleccionats per Jaume Fuster i que mai no es van arribar a publicar: francesos com Celle qui n’était plus i D’entre les morts (Pierre Boileau i Thomas Narcejac), Billy-Ze-Kick i Bloody Mary (Jean Vautrin), Liberty bar (Georges Simenon), La bête el la belle (Thierry Jonquet), Ô Dingos, Ô Châteaux! (Jean-Patrick Manchette); suïssos, La promesa i El jutge i el seu botxí (Friedrich Dürrenmatt); nord-americans, amb una antologia de relats (Dashiell Hammett), The Long Goodbye (Raymond Chandler), Hot Rock (Donald Westlake), Rapsody (James M. Cain), Down There (David Goodis) Strangers on a Train i The Talented of Mr. Ripley (Patricia Highsmith), Sylvia (Howard Fast); escocesos, amb The Thirty-nine steps (John Buchan); italians, de la mà de Fruttero & Lucentini (La donna della domenica).
Per tant, “La Negra” oferia una visió ben eclèctica i oberta pels temps que corrien. Pel que fa a les portades eren de color negre, en consonància amb el títol de la col·lecció. A cadascuna d’elles hi constava una fotografia i a la part superior de la coberta hi havia un rectangle d’un color cridaner amb el nom de l’autor o autors, el títol de la novel·la i el logotip de la col·lecció. Els autors d’aquestes imatges foren Carme Puértolas i també de Gol ―encara que n’hi van participar d’altres com Josep M. Muntaner o Georgina Miret― i el disseny de la col·lecció va ser obra de Pep Trujillo. Val a dir que aquest disseny va canviar a partir del número 35 i va passar a ser una mica més gran. Un altre dels canvis significatius es va produir a partir del número 57 fins el darrer número, en què la fotografia ja no ocupava tota la coberta sinó una petita part. Entre les modificacions cal esmentar els dos darrers números (Manolo d’Assumpta Margenat, i Crims a les Àligues de Jordi Ortiz) que van canviar el disseny de la col·lecció, i fins i tot, es va treure el títol de la de la coberta.
També se’n va fer publicitat. Sota l’eslògan «M’agrada, "La Negra"» s’hi afegia una nota on hi deia: «Doncs no estàs sol. Moltes de les novel·les de “La Negra” han estat reeditades, i traduïdes a altres idiomes, i se n’han fet ràdio-novel·les, i s’han dut al cinema, i... Sí, a mi també m’agrada "La Negra"». I al final encara hi deia: «Tria "La Negra", d’Edicions La Magrana».
Pel que fa a la publicació va ser ben irregular: l’any inaugural (1986) ―va començar a partir d’octubre― van sortir 4 números, seguits dels anys amb més producció: 1987, 1988 i 1989 amb 10, 11 i 7 títols respectivament. Els darrers anys l’índex va ser més baix: 5 títols del 1990 al 1991, 4 al 1992, 6 al 1993 i 2 al 1995. Ja a les acaballes es van publicar els dos darrers números, el 1996 i 1998 respectivament.
Va ser aleshores quan la col·lecció va deixar de publicar-se perquè la moda de la novel·la policíaca va començar a fluixejar per una manca de lectors i per un excés de producció. En una carta inèdita de 1998 de Carles-Jordi Guardiola dirigida a Jordi Canal i Artigas afirmava que «"La Negra" no ha desaparegut. Simplement hem alentit el ritme de publicacions per raons alienes a la nostra voluntat: hi ha molt pocs originals d’autors catalans que puguin ser publicats. Però precisament ara acabem de publicar el darrer, Crim de les Àligues de Jordi Ortiz, un autor inèdit que espero que ens donarà molt bones sorpreses.» Val a dir que, malgrat les bones intencions, les pretensions de Carles-Jordi Guardiola no es van complir i aquella novel·la va ser la darrera publicació de la primera època.
Més de deu anys de silenci i d’espera per retrobar novament la col·lecció, però quina exactament?
Efectivament, hauríem d’esperar-nos fins el nou mil·leni per retrobar-la. Així, l’any 2000 La Magrana era absorbida pel grup RBA. Segons Guardiola «La Magrana, que había dejado de tener las ventajas de una pequeña editorial, ya no se podía gobernar de manera artesanal, necesitaba de una plataforma para crecer y la asociación con RBA, además de garantizar el futuro de la editorial, me permitirá volver a ejercer de lo que verdaderamente me gusta, ser editor». ("RBA se hace con el control de la editorial La Magrana", El Mundo, 20-IX-2000). L’editorial, fundada el 1975, passava a mans del que havia de ser un dels grans grups editorials de l’Estat espanyol.
Després d’anys, la novel·la negra va anar agafant embranzida, i a partir de 2005 es pot dir que s’inicia un segon boom en el món editorial en castellà i es creen col·leccions, però això no es reflecteix en l’edició en català. I si Isabel Obiols, l’editora de La Magrana durant aquests anys, creia que no era convenient fer una col·lecció de novel·la negra en català, a finals de 2009 va contradir-se i va tornar a publicar “La Negra”, això sí, amb un plantejament ben diferent del de la primera època: d’entrada la col·lecció va aparèixer gairebé d’amagatotis, sense cap tipus de publicitat ni d'explicació; tampoc tenia director ni directriu de cap mena.
A diferència de la primera època ―amb la publicació d’autors catalans i europeus de gènere negre― aquesta nova etapa no passa de ser un calaix de sastre on RBA hi va posant tot tipus de novel·la criminal que tingui per publicar en català. Dels 18 primers números, cal destacar la incorporació de títols que han funcionat bé a la col·lecció “Serie Negra” en castellà com ara el cas de l’islandès Arnaldur Indridason amb tres títols o del nord-americà Denis Lehane. Tan sols la creació del Premi Crims de Tinta ―organitzat per la Conselleria d’Interior de la Generalitat― ha servit l’editorial de pretext per publicar-hi autors catalans. Precisament aquest és el cas de Marc Pastor, Teresa Solana i Agustí Vehí, però no de Carles Quílez, en un nou misteri editorial sense resoldre. Els casos de Juli Alandes, Sebastià Jovani i Llort són, fins ara, les excepcions del que hauria de ser la tònica habitual: publicar novel·la negra i policíaca catalana. Aprofitant l’avinentesa hi han tingut cabuda també els guanyadors del Premi RBA, cas de Philip Kerr, Harlan Coben i Patricia Cornwell, per finalment destacar quatre títols d’Agatha Christie que no acabem de veure què hi fan en una col·lecció que es titula “La Negra”. Jaume Fuster ja alertava, fa anys, que la col·lecció publicaria autors més recents: «El concepte de “sèrie negra” no serà interpretat a “La Negra” de manera restrictiva. El gènere, en la seva accepció americana, comporta sempre uns ingredients de violència i erotisme que no es donen a la novel·lística equivalent europea. S’inclouran, doncs, relats de misteri o d’investigació, l’exemple més evident dels quals serien les obres d’Agatha Christie, tot i que aquesta autora que va escriure entre els anys vint i trenta quedarà fora de la nova col·lecció, dedicada a autors molt més moderns. “La Negra” oferirà, d’altra banda, un segell identificatiu per a diversos autors catalans que conreaven el gènere». (“La Negra” reivindica la novel·la policíaca europea", Avui, 2-XI-1986, p. 29).
I així s’arribava a una situació ben dispersa de continguts i de línia editorial. Mentre se’n desvinculava progressivament Oriol Castanys ―responsable de l’absorció de La Magrana per part de RBA―, Isabel Obiols deixava La Magrana el maig de 2011 i hi havia un buit ―cobert en la pràctica per Anik Lapointe― fins el febrer de 2012, quan finalment ocupà el seu lloc Jordi Rourera. Aquesta indefinició era explicada pel director general de RBA, Joaquim Palau: «No hi ha un perquè. Han estat uns mesos que havíem de reorganitzar molts àmbits del grup i la Magrana n'era un, però no era el prioritari. Alhora, ha estat un temps que ens ha servit per reflexionar sobre quin paper volíem que jugués el nostre segell de llibres en català. I la conclusió és que per RBA el català és una aposta estratègica dins d'aquest gran grup de continguts que volem ser.» Palau encara matisava algunes idees i el perquè de la tria de Jordi Roureda, antic editor de Grup 62 i d’Ara Llibres. «Però també volíem que la filosofia de treball de La Magrana s'adaptés a la filosofia de treball del grup, perquè no era així sempre. Volem que la Magrana sigui un segell de prestigi amb l'esperit empresarial de RBA. I quan vam tenir clar tot això, ens vam posar a buscar una persona fiable, que és més difícil del que sembla: jove però amb 'background' cultural, que pugui entendre el món contemporani i adaptar-se a la metodologia de RBA. El món de l'edició ha canviat molt. Els usos i costums d'avui són molt diferents». (http://www.vilaweb.cat/noticia/3984552/20120215/magrana-repren-rumb-mesos-dindefinicio.pdf)
Potser els usos i costums d’avui són molt diferents, però La Magrana haurà perdut definitivament la possibilitat de donar continuïtat a la seva històrica col·lecció i, el pitjor de tot, és que està passant de ser un projecte engrescador a ser una col·lecció sense rumb, sense saber on va, on Wilkie Collins ja és al costat de Chandler o del darrer best seller. És això la normalització?
