Posats
a morir-se, valia més anar a morir-se al sol.
Jean-Claude
Izzo
«Porteu-me al final de la terra,
porteu-me al país de les meravelles, em sembla que la misèria, seria menys
dolorosa al sol», entonava dolçament el cantautor Charles Aznavour a Emmenez-moi, tot un desig de fugir de la
rutina grisa i la vida quotidiana. De pobresa i d’indigència, de vagabunds i
sensesostre va precisament El sol dels moribunds, darrera novel·la de
l’escriptor, periodista i poeta marsellès Jean-Claude Izzo. Nascut al popular
barri portuari del Panier, replet de mariners i prostitutes, fill d’un cambrer
italià i d’una costurera de pare espanyol, militant comunista del psu (Parti Socialiste Unifié), després del pcf
(Parti Communiste Français), i membre fundador del cobiac (Collectif de Bibliothécaires et intervinents en
Action Culturelle), és considerat un dels pares del «polar provençal», etiqueta
referida a aquelles narracions criminals ambientades a Marsella i els seus
voltants.
De fet, tota l’obra narrativa
d’Izzo gira sempre entorn de Marsella. Pensem en la cèlebre trilogia publicada
a la «Série Noire» de Gallimard de l’investigador Fabio Montale —Keops total (1995), Xurmo (1996) i Soleà
(1998)—, que ràpidament es convertí en un èxit rotund de crítica i públic,
guardonat amb diversos premis com el Prix des Lycéens i el Trophée
813. Cal destacar que la urbs és la gran protagonista amb els seus carrers
i paisatges, olors i colors, gastronomia i plaer, pessimisme i desencant. Una
mirada a una ciutat bel·ligerant i complexa sotmesa a diverses problemàtiques
—màfies, inseguretat ciutadana, tràfic de drogues per la seva condició
portuària, corrupció policial, especulació immobiliària—, amplificades pel
creixement exponencial de la immigració, que atia els discursos xenòfobs, i
evidencia la societat violenta i despietada dels barris marsellesos.
Reflectits, però, amb un cant evocador a mig camí sempre entre la nostàlgia i
la crònica desencantada. A més del protagonisme topogràfic, la trilogia té
també com a fil conductor la presència de Fabio Montale, policia antifeixista
resident a Les Goudes, amant del jazz, bevedor de Lagavulin, perdedor,
sentimental, cínic i escèptic. Es tracta d’un personatge que reivindica el
discurs de la memòria, que no només és sinònim de nostàlgia o identitat, sinó
sobretot de dolor.
Ara bé, dins del seu repertori hi
ha altres títols que fugen dels convencionalismes i arquetips del gènere
policíac, com Les Marins perdus
(1997), la història de tres mariners atrapats en un vell vaixell de càrrega al
port de Marsella, o el recull de contes Viure
cansa (1998), publicat en aquesta col·lecció i que explora els racons més
foscos de l’ànima humana. Dins d’aquest repertori cal afegir-hi El sol dels moribunds que, com hem
esmentat, és la darrera novel·la de Jean-Claude Izzo, publicada per Flammarion
el setembre de 1999 tan sols quatre mesos abans de la seva mort als
cinquanta-quatre anys, quan ja tenia un avançat càncer de pulmó. Potser aquesta
sigui la més existencialista de totes les que va escriure, tot un cant
desesperançat i aterridor de fins on poden arribar els límits de la misèria
humana. I ho fa de la mà de d’en Tití, en Rico i en Dedé entre d’altres, uns
sensesostre que vagabundegen sense rumb buscant un camí de dignitat humana on
poder sobreviure en un podrit món capitalista. Un camí replet de mirades
perdudes, veus desesperades que passen desapercebudes, que caminen entre la
multitud entre les ombres, ignorats i menyspreats per la gent que transita pels
carrers. Personatges invisibles, marginats i repudiats per la societat, bruts i
putrefactes, afamats i assedegats sota unes condicions de vida infrahumanes al
carrer, capaços d’arreplegar qualsevol cosa del terra per menjar o d’evocar
algun record feliç per tal de sobreviure. En aquest sentit són significatives
les recurrents analepsis on afloren els records acompanyats de melodies, tota
una dimensió de la memòria, com les del citat Aznavour, Jacques Brel, Julien
Clerc o Alain Souchon, en remembrança d’altres temps.
A diferència de la resta de la seva
obra, El sol dels moribunds arranca a
París i Izzo planteja la novel·la com una autèntica odissea homèrica, que porta
al protagonista finalment a Marsella, perquè «posats a morir-se, valia més anar
a morir-se al sol». El mateix que va fer l’escriptor, que anà a morir,
evidentment, a la seva ciutat.
