Seicho Matsumoto. La chica de Kyushu. Traducción de Marina Bornas. Barcelona: Libros del Asteriode, 2017. ISBN: 978-84-17007-04-1
Kiriko Yanagida, una joven humilde, viaja desde la isla de Kyushu a Tokio para solicitar la ayuda del famoso abogado Kinzo Otsuka. Su hermano ha sido acusado de asesinato pero Kiriko está convencida de que es inocente: ella cree que la única manera que tiene de librarle de la pena de muerte es lograr que Otsuka, el mejor penalista del país, se encargue de su defensa. Pero cuando este decide no aceptar el caso, pone en marcha una serie de sucesos que tendrán consecuencias imprevisibles.
La chica de Kyushu, como toda buena novela negra, no es solo una novela de misterio, sino que intenta también describir y cuestionar la sociedad en la que está ambientada; Matsumoto se ocupa en este caso de las dificultades que tienen las personas con menos recursos para conseguir un juicio justo.
Publicada por primera vez en 1961, La chica de Kyushu es una historia sobre la injusticia, el poder y la sed de venganza que da buena muestra de la pericia narrativa de su autor, uno de los más destacados autores japoneses de novela negra.
William Boyd. Sin respiro. Traducción de Beatriz García Ríos. Madrid: Alfaguara, 2007. ISBN: 978-84-204-7020-7
En 1939 una joven de origen ruso era reclutada por los Servicios Secretos Británicos. Treinta y siete años después esta misma mujer le hace entrega a su hija Ruth del primer capítulo de su historia secreta.
La vida de Eva Delectorskaya es un relato de espionaje y contraespionaje que revela un oscuro episodio de las relaciones entre Inglaterra y Estados Unidos. Ruth irá descubriendo que su madre ha vivido por y para el engaño y que, años después, aquella joven que jugó un papel decisivo en la historia europea sigue existiendo dentro de ella, tan alerta y recelosa como siempre.
Sin respiro es una tensa, minuciosa y deslumbrante novela de espionaje en la que William Boyd nos sumerge en la naturaleza del miedo, de la mentira y la traición, en un mundo que ofrece como única alternativa la desconfianza.
Seicho Matsumoto. Punto cero. Traducción del japonés de Marina Bornas. 3a ed. Barcelona: Libros del Asteroide, 2025. ISBN: 978-84-10178-20-5
En Tokio a finales de los cincuenta, Teiko Itane, una joven de veintiséis años, acepta casarse con Kenichi Uhara, un ejecutivo diez años mayor al que ha conocido a través de un casamentero. Tras una breve luna de miel, Kenichi desaparece sin dejar rastro. Decidida a encontrarle, su mujer viaja en pleno invierno hasta la ciudad costera de Kanazawa, el último lugar donde fue visto su marido; allí comienza una investigación en la que los indicios y revelaciones se desvanecerán uno tras otro. Para resolver el misterio, Teiko tendrá que regresar al punto cero: donde todo comenzó.
Esta es la primera novela de Matsumoto en la que el peso de la investigación recae sobre una mujer. La mirada femenina le sirve para explorar desde un nuevo ángulo el peso de la culpa y la memoria en la sociedad nipona en un momento en el que las cicatrices de la segunda guerra mundial eran aún recientes. Publicada en 1959, Punto cero es una de las obras clave del maestro de la novela negra japonesa.
Seicho Matsumoto. Un lugar desconocido. Traducción del japonés de Marina Bornas. Barcelona: Libros del Asteroide, 2021. ISBN: 978-84-17977-83-2
Durante un viaje de negocios en Kobe, Tsuneo Asai recibe la noticia de que su esposa Eiko ha fallecido de un infarto. Dado que sufría una enfermedad coronaria, la causa de la muerte no resulta tan extraña como el lugar donde ocurrió: un apartado barrio residencial de Tokio del que ella nunca le había hablado y en el que abundan los hoteles de citas. Intrigado, Asai tratará de averiguar las verdaderas circunstancias de su muerte a través de una investigación obsesiva que lo llevará a recomponer la inesperada vida secreta de su mujer.
Mientras acompañamos a un improvisado detective en este periplo lleno de giros inesperados, Seicho Matsumoto desliza su sutil crítica a la sociedad japonesa de mediados del siglo xx y a las rígidas convenciones y falsedades que la enturbian. Un intrigante rompecabezas hábilmente armado a través de algunos de sus temas predilectos: la mentira, la venganza y el miedo al escándalo.
Publicado en 1975, Un lugar desconocido es un clásico de la novela negra escrito por el maestro japonés del género y autor de obras tan populares como El expreso de Tokio.
Seicho Matsumoto. El castillo de arena. Traducción del japonés de Marina Bornas. Barcelona: Libros del Asteroide, 2023. ISBN: 978-84-19089-68-7
El cadáver de un hombre con el rostro desfigurado es descubierto de madrugada en una estación de Tokio. La identificación del cuerpo es complicada y la Policía apenas tiene pistas. Al inspector Imanishi le tocará dejar de lado durante un tiempo sus preciados bonsáis y sus haikus para sumergirse en una investigación que resulta infructuosa; tras semanas de perseguir falsos indicios, la Policía decide cerrar el caso, pero el obstinado inspector no se permite dejar ningún cabo suelto. Un hallazgo inesperado le llevará a continuar con sus pesquisas por distintos puntos del país, desde los humildes pueblos de montaña a los círculos intelectuales de Tokio.
Publicada en 1961, El castillo de arena es una de las obras claves de Seicho Matsumoto, el maestro de la novela negra japonesa, en la que explora las luces y sombras de la sociedad nipona de mediados del siglo XX.
Vist amb una certa perspectiva, ara que
«crims.cat» arriba al número 100, sembla un bon moment per analitzar un catàleg
que s’ha anat configurant en el transcurs de quinze anys i ha evolucionat fins
a convertir-se en l’actual gran col·lecció de novel·la negra i policíaca en
català.
L’aparició el gener 2012 d’una nova
col·lecció patrocinada per l’editorial Alrevés amb dos títols, Història de mort d’Andreu Martín i Torn de nit d’Agustí Vehí, era ja tota
una declaració d’intencions. Comentava el crític i editor francès François
Guérif en una entrevista, que «el primer títol d’una col·lecció és vital,
perquè és el símbol d’un desig editorial» i, en aquest cas, no pot ser més cert.
El veterà Andreu Martín és el gran autor del gènere en català, havia publicat
en col·leccions com «La Negra» o «La Cua de Palla», de les quals «crims.cat»
se’n sent hereva, i enllaçava la tradició amb la modernitat d’una col·lecció
que pretenia recollir els millors escriptors actuals. Així, Agustí Vehí
representava la nova fornada d’aquest segle i és l’autor que n’ha donat alguns
dels millors fruits fins a la seva prematura mort. Al llarg de l’any s’hi
afegirien dues traduccions: Crònica dels
bons trinxeraires, del portuguès Mário Zambujal, i Pluja negra, de l’italià Flavio Soriga. Amb aquests quatre primers
títols de 2012, l’Àlex Martín Escribà marcava ja la direcció de la línia
editorial de la col·lecció. Autors catalans consagrats i novells i traduccions
d’obres europees inèdites al nostre país, tant en català com en castellà.
Així doncs, al llarg d’aquests anys hem
vist com «crims.cat» es convertia en la casa de l’Andreu Martín (sol o en
companyia d’altri); que la col·lecció aplegava la quasi totalitat de l’obra de
l’Agustí Vehí; que a Catalunya s’hi podia llegir amb normalitat autors
valencians, des de Xavier Aliaga i Juli Alandes, fins a Gregori Royo, Silvestre
Vilaplana, Lev R. O’Leory o Joan Carles Ventura; que al catàleg s’hi troben
autors de llarg recorregut com Isabel-Clara Simó, Margarida Aritzeta, Rafael
Vallbona o Xulio Ricardo Trigo; però també, molts d’apareguts al tombant de
segle i les darreres dècades, com Llort, Teresa Solana, Jordi de Manuel, Susana
Hernández o Ferran Grau entre molts d’altres, i que el ventall d’obres
publicades per autors catalans demostra que la negror pot admetre molts
matisos. Per altra banda, hem vist com poc a poc s’hi ha anat incorporant la
recuperació d’alguns dels nostres clàssics: Manuel de Pedrolo, Maurici Serrahima,
i ara Rafael Tasis amb aquest òmnibus que aplega per primera vegada en un sol
volum la trilogia policíaca barcelonina protagonitzada pel comissari Jaume
Vilagut i el reporter Francesc Caldes. A més, a la col·lecció s’hi ha publicat
algunes antologies de relats —Barcelona,
viatge a la perifèria; Somia Philip
Marlowe amb xais elèctrics? o Vapor
negre: Barcelona steampunk 1911—; un recull d’articles del mateix Àlex
Martín Escribà sobre la novel·la policíaca catalana, i edita des de 2014 el
Premi Memorial Agustí Vehí convocat per l’Associació en Negre en col·laboració
amb l’ajuntament de Tiana, i des de 2022 el Premi Margarida Aritzeta – Vila de
Creixell amb la contribució del consistori d’aquesta vila.
Més rellevant, al meu parer però de manera
massa tímida, és la incorporació d’obres inèdites d’autors europeus, en una
aposta a la que sembla han renunciat editorials que en el passat van ser
cabdals per a la recepció del gènere en la nostra llengua. I aquesta tasca, la
de traduir autèntiques joies d’autors de països del nostre entorn, és la que
marca la diferència i fa gran «crims.cat». Trobar en un catàleg obres dels
francesos Jean-Claude Izzo, Didier Daeninckx, Dominique Manotti, Sandrine
Collette, Marie Vindy, François Thomazeau, Franck Bouysse o Hervé Le Corre;
dels italians Massimo Carlotto, Sara Bilotti, Andrea Capellani o Flavio Soriga,
portuguesos com Mário Zambujal o el gallec Diego Ameixeiras, prestigia el
catàleg i els autors que hi publiquen. A més a més, des de 2022 i ara sota els
auspicis de Clandestina Editorial, «crims.cat» i «Al margen» de l’editorial
Sajalín treuen cada any alhora un títol d’autor nord-americà o anglosaxó, l’una
en català i l’altra en castellà, i així han aparegut Ciutat morta, de Shane Stevens; La
lluna sobre l’asfalt, de David Goodis, i Dies foscos a la ciutat, de Gene Kerrigan. Aquesta entrada de la
literatura anglòfona ha plantejat de manera natural la necessitat de rescatar igualment
obres de grans clàssics nord-americans que no havien estat traduïdes, iniciada
amb la novel·la de Goodis a qui ha seguit No
hi ha pitjor fúria de l’infern de Charles Williams.
Si a tot el que hem exposat anteriorment hi afegim
el complement de la sèrie groga, l’única dedicada a l’assaig en català sobre el
gènere negre i policíac, que posa a l’abast dels lectors obres divulgatives,
rigoroses i documentades en un clar homenatge al gran especialista que va ser
Xavier Coma, és clar que ens trobem davant la col·lecció que ocupa la
centralitat de l’edició del gènere en català. Una iniciativa cultural
engrescadora i de llarg recorregut que, emmirallant-se en el passat, es
projecta cap al futur. Alcem la copa i desitgem llarga vida a «crims.cat»!
Direcció: Burgess Maredith, Irving Allen, Charles Laughton
Guió: Harry Brown. Adaptació de la novel·la L'homme de la Tour Eiffel, de Georges Simenon
Música: Michel Michelet
Fotografia: Stanley Cortez
Repartiment: Charles Laughton, Franchot Tone, Burgess Meredith, Robert Hutton, Jean Wallace, Patricia Roc, Belita, George TJorpe, Williams Phipps, William Cottrell, Howard Vernon
Productora: A&T Film Production (Allen-Tone), Gray-Film
William Boyd. La luna de Gabriel. Traducción de Laura Martín de Dios. Barcelona: Alfaguara, 2026. (Narrativa internacional). ISBN: 978-84-10496-84-2
Gabriel Dax es un aclamado escritor de viajes y se pasa los días recorriendo el mundo. Sus artículos sobre los años más difíciles de la Guerra Fría hacen de él una personalidad de renombre, pero nadie sabe que vive atormentado por los recuerdos de una tragedia: cada noche sueña con la casa de su infancia en llamas y, en ella, su madre fallecida. Un día le ofrecen la oportunidad de entrevistar a una misteriosa e importante figura política y su ambición le lleva a una red de duplicidades y traiciones, donde se iniciará involuntariamente como espía por amor.
William Boyd nos transporta de la mano de Gabriel desde las vibrantes calles del Londres de los años sesenta hasta los adoquines soleados de Cádiz y las heladas plazas de Varsovia, en un frenético y apasionante viaje de espionaje y obsesión.
Anne Martinetti. Le Masque: Histoire d'une collection. Amiens: Encrage, 1997. (Références; 3). ISBN: 2-906389-82-X
A l'heure où la vie d'une collection est souvent de courte durée, "Le Masque" avec ses 70 ans fait figure d'ancêtre de l'édition française. Peut-on dire pour autant que l'âge de la retraite a sonné?
Cet ouvrage se donne pour mission d'explorer les coulisses de la création littéraire sur une longue période. Moments fastes et traversée du désert, auteurs satisfaits ou mécontents, romans, immanquables, ce livre ne vous cache rien des difficultés, ni des victoires rencontrées par une "petite collection" dont le seul but était et demeure le divertissement de ses lecteurs.
Auteur d'un mémoire sur l'édition policière, Anne Martinetti collabore depuis cinq ans à plusieurs maisons d'édition dont Le Masque.
Se’l considera un dels grans escriptors de la novel·la negra, el gran mag del suspens. Va ser autor de vint-i-dues novel·les úniques, profusament reeditades i adaptades al cinema. Narracions elèctriques en les quals l’home i la dona normals i corrents es veuen exposats a situacions límit, obligats a lluitar per la seva vida. Obres que mantenen en suspens el lector, situant-lo en un extraordinari estat d’ansietat. Mai el concepte de devorar pàgines per veure com continua l’obra ha estat tan categòric com amb ell. Així i tot, potser com una mostra més del cretinisme inherent en la nostra espècie, el món sembla haver oblidat per complet el nord-americà Charles Williams (San Angelo, 1909 – Los Angeles, 1975). Una recent traducció al castellà de Dead Calm per part de Bunker Books, i una altra al català de Hell Hath No Fury per part de Crims.cat semblen posar una mica de remei a aquesta imperdonable desmemòria.
Charles Williams
Mentre noms com Jim Thompson, David Goodis o Ed McBain segueixen gravats amb foc en l’imaginari col·lectiu, el d’aquest genial i autocombustible escriptor, autor d’obres mestres com Scorpion Reef, The Diamond Bikini, Aground, The Long Saturday Night o Man on the Run, sembla haver sucumbit a un pervers exercici d’amnèsia forçada. Una situació que, per descomptat, pel bé de les nostres vides lectores, cal que evitem.
«Crec que el que primer que em va atreure de Charles Williams és el fet que les seves històries siguin absolutament viscerals i tinguin com a motivació primària la supervivència. Ningú planteja situacions de vida o mort com ho fa ell en les seves trames. Això i la seva saviesa narrativa, a més d’uns personatges molt arrelats en el ciutadà comú i corrent, de gustos i hàbits allunyats de l’esnobisme i la sofisticació urbanita», explica, des del seu retir a Lima, l’escriptor, guionista i agitador Hernán Migoya.
Aquest català d’ascendència ponferradina és, sens dubte, una de les màximes autoritats planetàries quan es parla de Williams, començant pel fet de ser el seu únic biògraf, ja que és l’autor de l’únic volum que existeix en el món que en repassa la vida i obra: La tormenta y la calma. «Als meus vint-i-sis anys, quan ell ja en portava vint-i-un mort, vaig decidir gastar els meus estalvis tot recorrent els Estats Units per seguir la seva pista. Vaig aconseguir conèixer el seu agent literari, Don Congdon, i la seva filla Alison, i ells em van ajudar a construir aquell assaig en què explico la seva vida i analitzo totes les seves novel·les».
Aquell llibre, que va veure la llum en el ja llunyà 1998 de la mà de la Semana Negra de Gijón, i que va ser reeditat poc després per Glénat, continua sent, ara com ara, el text de referència per a qualsevol que vulgui aproximar-se a la vida (tràgica, difícil) de Williams. Però no és l’única gesta que Migoya ha dedicat a aquest escriptor, la figura del qual ha reivindicat al llarg dels anys a través d’una infinitat d’articles i xerrades. Ara torna a l’atac amb la traducció al castellà de la trepidant Dead Calm, que acaba de veure la llum amb el títol Calma total a través de Bunker Books.
Vida i mort d’un home tímid
Una primera clau per a entendre, almenys en part, l’oblit al qual s’ha acabat sotmetent la figura de Charles Williams és el seu caràcter errant i el seu allunyament de qualsevol pessebre cultural i literari que pogués tenir a mà. «Sempre va estar allunyat del món literari, amb una existència itinerant i amb l’únic contacte del seu agent, Don Congdon. Va viure la millor època de l’editorial Gold Medal Books de Roscoe Kent Fawcett en els anys 50 i 60, encara que, després, el gènere negre va canviar i ja no va tenir sintonia amb el mercat. D’altra banda, la vida se li va complicar amb la llarga agonia de Lasca, la seva dona, després de lluitar durant cinc anys amb un càncer de pulmó», explica Jordi Canal Artigas, exdirector de la mítica biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, activista i expert de referència en novel·la negra i coautor, al costat d’Àlex Martín Escribà, dels imprescindibles volums de Trets per totes bandes i de La Cua de Palla, retrat en groc i negre. Junts han auspiciat la traducció al català de Hell Hath No Fury, que acaba de materialitzar-se a Crims.cat amb el títol No hi ha pitjor fúria a l’infern.
Nascut en la texana ciutat de San Angelo, de caràcter esquiu i introvertit, va viure en paratges àrids i solitaris abans de passar una dècada en la marina mercant. Aquests són els sediments vitals que després alimentarien una veu literària centrada en entorns rurals o marítims per erigir trepidants històries de suspens que, en els anys 50 i 60, van connectar de meravella amb el lector nord-americà, malgrat que, segons Canal, «les seves últimes novel·les no estan a l’alçada de les seves millors obres». I això li va passar una enorme factura emocional.
Charles Williams amb la seva filla Alison – Arxiu Hernán Migoya
«Crec que era massa tímid i modest cap al seu propi treball, un mal venedor de la seva pròpia obra. En aquests temps de l’autobombo en xarxes, ho hauria passat molt malament —reflexiona Hernán Migoya—. Era també un home essencialment estoic. Mai no va demanar ajuda al seu entorn, mai no va recórrer a la seva família o amistats per solucionar les seves angoixes econòmiques i psicològiques. Quan es va afartar de sofrir per no poder continuar venent les seves novel·les, es va engegar un tret. Per desgràcia, entenc perfectament aquesta postura vital i és una altra de les raons per les quals m’identifico amb ell».
«Als problemes econòmics i el poc èxit de les últimes novel·les, cal sumar-hi la mort de la seva dona. Tot allò el va portar al suïcidi», matisa Canal, en relació amb el tràgic final de Williams.
En un moment donat, era tal el desconeixement sobre la vida de l’escriptor que ni tan sols se sabia res de la seva mort. Només una llegenda que va circular durant dues dècades i que Hernán Migoya va aclarir, per fi, en les pàgines de la seva biografia. «En diverses hemeroteques vaig trobar-me la dada que François Truffaut havia difós: la llegenda que Williams, que era un autor molt estimat i adaptat al cinema a França, havia mort enfonsant-se en alta mar dins d’un veler de la seva propietat. Em va xocar aquesta mort tan romàntica i de modus operandi tan absurd, així que aquest va ser un dels punts que vaig voler aclarir de seguida. Alison Williams em va explicar la veritat: el del seu pare va ser un suïcidi d’allò més prosaic i amb pistola al seu apartament. Ella mateixa va trobar el cadàver», detalla.
«Diguem que Truffaut va aplicar la màxima de John Ford (“publica la llegenda!”) per promocionar la seva pel·lícula basada en una novel·la de Williams», argumenta, parlant de Vivement dimanche, adaptació de The Long Saturday Night, realitzada pel cineasta francès el 1983.
Què es va llegir per aquí de Charles Williams?
«Jo vaig arribar a l’obra de Williams gràcies a la Fanny Ardant d’aquell film de Truffaut, la versió original literària del qual es va publicar l’any següent a Seleccions de la Cua de Palla. A partir d’aquí vaig anar buscant les seves novel·les, en català i en castellà», afirma Jordi Canal, que repassa els títols de l’autor que es van publicar en el seu moment per aquestes latituds. «En castellà, El arrecife del escorpión i Marcada por la sospecha van sortir a Bruguera; La huida a Versal i La larga noche del sábado a Península. Mentre que, en català, van aparèixer a Seleccions de la Cua de Palla La llarga nit del dissabte, Parany als aiguamolls, Una vela per mortalla, Encallat i El biquini de diamants. Això demostra la importància que té un bon director de col·lecció!», exclama, reivindicant en Xavier Coma.
La llarga nit de dissabte
Encara que, malgrat haver traduït cinc títols al català, aquell indubtable admirador de Williams no li dedicava més que unes poques línies en el seu seminal Diccionario de la novela negra norteamericana. «Cal pensar que en aquell moment es tenia molt poca informació sobre la seva vida. Encara no havia aparegut l’assaig d’Hernán Migoya, al qual vull expressar el meu agraïment infinit, com a lector, per difondre, contextualitzar i analitzar la vida i l’obra de Charles Williams en un llibre que traspua amor i passió per aquest autor».
«A Espanya no es va saber aprofitar l’èxit a inicis dels anys 80 d’El arrecife del escorpión, que sí que va agradar molt entre els fans del gènere negre», reflexiona Migoya, que es va obsessionar en la seva adolescència per aquell escriptor genial del qual tothom semblava voler-se oblidar.
«En el fons, el meu cas pot ser típic: el de nen vell que venera aquella cultura popular de diverses dècades anteriors i que en el present ja és impopular. En ser perfectament conscient que ningú de la meva generació llegia ni coneixia Williams, em vaig esforçar més que els seus fans primigenis, els que tenien vint anys més que jo, per retornar la seva obra a la memòria col·lectiva», recorda. «Potser per ser espanyol precisament soc més sensible i estic més acostumat a aquestes condemnes a l’oblit. El cas espanyol resulta sempre un fenomen sagnant, perquè el nostre és un país que menysprea i enterra a dretcient la seva cultura popular de manera automàtica, relegant-la a l’oblit complet cada trenta anys: aquí ja ningú llegeix Blasco Ibáñez ni José Mallorquí, i esmentar-los genera rialletes de superioritat, com tot allò que adquireix suport popular en literatura, música o còmic», lamenta.
Jordi Canal reflexiona sobre l’oblit de Williams —no sols aquí, sinó internacional— en els següents termes: «Possiblement l’espai d’“autor maleït” en la novel·la negra nord-americana ha estat ocupat pel magnífic Jim Thompson i, en menor mesura, per David Goodis. El cànon del gènere negre sovint s’assembla a l’arca de Noè, que quan n’hi ha dos ja no hi cap un tercer».
Històries de gent normal en situacions límit
«M’encanten els seus personatges perquè fuig de les investigacions de policies i detectius. El seu protagonista sempre és un home comú portat al límit», afirma Canal referint-se a un corpus literari basat, essencialment, en dos tipus de suspens: el que té lloc en pobles rurals i el que té lloc en alta mar, reminiscència d’haver nascut en un entorn agrest i d’haver passat una dècada en la marina mercant.
«Tot això es nota molt en el seu gust pels paratges desèrtics, tant en la plana rural com en alta mar. En aquests marcs crea situacions límit increïbles pel que fa a emocions extremes, però, alhora, profundament factibles. Curiosament, nega —i ho nega amb brillantor creativa— un dels axiomes de la novel·la negra, segons el qual tota bona història noir ha de tenir lloc en una gran ciutat alhora que fa una radiografia social de la seva fauna humana. Les seves novel·les no ho necessiten, això, perquè el que hi ha en joc és molt més bàsic: el o la protagonista solen tenir sempre en contra seva la societat sencera, la qual cosa també exerceix un gran atractiu per al públic lector», explica Hernán Migoya.
Un altre joc al qual Williams mai no va voler jugar és el de la serialització: «les seves novel·les no compten amb un protagonista fix, no hi ha sèries amb detectius sagaços o policies íntegres investigant crims; només homes i dones normals tractant de salvar el coll de destrets tremendament angoixants», prossegueix el biògraf de Williams.
Fúria infernal i calma total
Coberta de No hi ha pitjor fúria a l’infern
No hi ha pitjor fúria a l’infern i Calma total se sumen providencialment a les eines amb les quals podem seguir apuntalant el record del Charles Williams. Titulada Hell Hath No Fury i retitulada posteriorment The Hot Spot, la primera és, en opinió de Jordi Canal, «sens dubte la seva obra mestra, que, a més, no havia estat publicada en castellà a Espanya sinó només a Llatinoamèrica. És una novel·la que funciona com un rellotge, amb un dosatge perfecte del suspens. Una meravella que cap lector s’hauria de perdre». Va ser la quarta obra de Williams, escrita el 1953 i ambientada en el sufocant poble texà de Lander, on un sòrdid triangle de sexe, amor i diners empenyen la trama cap a un desenllaç digne d’infart.
Per altra banda, ambientada en unes poques i angoixants hores en alta mar, Calma total, publicada el 1963, és l’exemple perfecte de la faceta marítima de l’autor. «Vaig fer aquesta i altres traduccions de la seva obra per pur plaer, però vaig prioritzar Calma total perquè, a més de ser una novel·la meravellosa d’un suspens descomunal, la seva adaptació al cinema de 1989, amb Nicole Kidman i Sam Neill, compta encara amb una certa presència en l’inconscient col·lectiu espanyol. Així que podíem apel·lar a aquesta versió fílmica per obrir l’apetit lector del públic nacional», narra Hernán Migoya.
I ara amenaça de tornar-hi. «Crec que ha començat a funcionar a les llibreries de manera immillorable. Si se n’aconsegueix vendre un mínim, espero poder proposar a Bunker Books nous títols, com Labios ardientes, una altra novel·la magistral que va ser adaptada en forma de gran pel·lícula per Dennis Hopper, amb els protagonistes Don Johnson, Virginia Madsen i Jennifer Connelly». Migoya assegura tenir-ne ja una traducció preparada, «faltaria més», i amb el seu sonor to de veu declama, acompanyat d’una rialla: «tot sigui per divulgar la paraula impresa de Charles Williams a Espanya!».
El que calgui per no oblidar aquest mestre del suspens de vida tràgica, l’obra del qual no podem cometre la imbecil·litat de negligir.
Repartiment: Harvey Keitel, Victor Argo, Frankie Thorn, Paul Hipp, Anthony Ruggiero, Robin Burrows, Victoria Bastel, Zoë Lund, Leonard Thomas, Frank Acciarito, Bo Dietl, Brian McElroy, Stella Keitel
Guió: Sylvester Stallone, Michael Kozoll, William Sackheim. Adaptació de la novel·la First Blood, de David Morrell
Música: Jerry Goldsmith
Fotografia: Andrew Laszlo
Repartiment: Sylvester Stallone, Richard Crenna, Brian Dennehy, David Caruso, Jack Starrett, Michael Talbott, Chris Mulkey, Bill McKinney, John McLiam, Alf Humphreys, David L. Crowley
