Levet, Natacha. Le roman noir, une histoire française. Paris: PUF, 2024. 413 p. ISBN 978-2-13-084198-2.
Des del 2020, el festival Quais du Polar celebrat a Lió atorga el premi Claude Mesplède a un llibre de no-ficció sobre novel·la negra que contribueixi a millorar-ne el coneixement en forma d’assaig, obra històrica, correspondència, document, investigació, traducció, edició d’obres completes o inèdites, així com noves traduccions o fins i tot obres acadèmiques i universitàries. El 2024, el guardó va recaure en aquesta obra de Natacha Levet, professora i investigadora de la Universitat de Llemotges, especialista en novel·la negra francesa i altres ficcions criminals i membre del Centre d’Investigació sobre Literatures Populars i Cultures Mediàtiques.
Qui sol defugir l’assaig acadèmic per feixuc, aniria errat si ho fes en aquest cas. L’obra de Natacha Levet és un apassionant estudi de lectura plaent i al mateix temps rigorós i molt ben documentat. El llibre està estructurat en quatre grans apartats que contenen catorze capítols, a més de la introducció, les conclusions, els agraïments, les notes, l’índex de noms i la bibliografia.
El gènere negre neix a França d’una certa idea del hardboiled nord-americà perquè, com diu Uri Eisenzweig,[1] un gènere literari es constitueix quan és conscient de si mateix, és a dir, és identificat pels autors, editors, crítics i lectors. L’aparició el 1945 de la col·lecció «Série Noire» de Gallimard, dirigida per Marcel Duhamel, seria el punt en què la consciència pren nom, però el terme «roman noir» no s’imposarà fins a la dècada següent, juntament amb el de «film noir», donat el caràcter multimediàtic del gènere. Ara bé, la utilització de l’adjectiu «noir» s’empra a França en literatura des dels anys trenta, aplicat a novel·les franceses i nord-americanes amb visions desencantades i pessimistes de la humanitat, amb els seus excessos i violències. Així, autors com Léo Malet, Jean Meckert (Jean Amila) o Georges Simenon publiquen en el període d’entreguerres obres que s’hi poden inscriure.
De fet, l’autora en cerca les arrels en la novel·la realista francesa del segle XIX amb Honoré de Balzac o Victor Hugo, autors que Didier Daeninckx, Patrick Raynal o Jean-Bernard Pouy reivindiquen (i de seguida em ve al cap el magnífic film noir que Fritz Lang fa amb La bèstia humana de Zola). Analitza l’obra de Georges Simenon, que transgredeix les fronteres genèriques, no tria ni el camí de l’enigma ni el de l’acció pura del hardboiled, i apareix al mateix temps que els primers autors nord-americans de novel·la negra, fet que el converteix en un cas a part. També la novel·la social i proletària, on s’hi poden enquadrar Jean Meckert, Léo Malet, Frédéric Dard, André Héléna o Albert Simonin. Així, la novel·la negra francesa tindrà múltiples orígens més enllà de les reescriptures locals del hardboiled.
Levet assenyala el període entre 1945 i 1968 como l’edat d’or de la novel·la negra francesa i ressegueix els autors del país que publiquen a la «Série Noire», els primers sota pseudònim cap als anys quaranta; després, als inicis dels cinquanta ja amb el nom veritable. L’arribada dels primers èxits amb No toqueu la guita!, d’Albert Simonin (La Magrana, 1989), o Du rififi chez les hommes, d’Auguste Le Breton (Folio, 1999). Després vindrà el període 1968-1989, marcat pel naixement i arrelament del néo-polar, una generació d’autors gairebé tots nascuts després de 1945 –excepte Jean-Patrick Manchette, Jean-Pierre Bastid i Jean Vautrin–, marcats pel Maig del 68, l’oposició a la guerra d’Algèria i el pensament d’esquerres; portantveus de les denúncies socials, les desigualtats, la violència institucional, les injustícies i el racisme. Finalment, analitza l’evolució de la novel·la negra francesa del període 1990-2023, que es caracteritza per una feminització del gènere, amb un increment notable tant d’escriptores com de lectores, així com de la introducció de la política i la història en les trames de la novel·la negra recent.
Un llibre indispensable per veure l’evolució de la novel·la negra francesa i com a poc a poc s’ha anat deslligant de la nord-americana per trobar el seu propi camí i ser un autèntic reflex de la realitat francesa.
[1]Eisenzweig, Uri (dir.). Autopsies du roman policier. Paris: Union Générale d’Éditions, 1983. (10/18; 1590).
