.jpg)
Maurici Serrahima
(Barcelona, 1902-1979), advocat i escriptor, crític literari i republicà
convençut. De la seva extensa producció destaquen les seves memòries, que
suposen tota una valuosa crònica de la vida cultural i literària de postguerra.
Més enllà d’una voluntat de testimoniatge,1 en aquests dietaris el
lector trobarà també nombroses reflexions d’un lector empedreït,2 amb
especial devoció per la literatura francòfona, seguidor de François Mauriac,
Albert Camus, Marcel Proust i, sobretot, Georges Simenon.
Paga la pena mencionar que
Serrahima3 —igual que Rafael Tasis i Marca i Manuel de Pedrolo—4
fou un fervent defensor de la narrativa popular, tot clamant com eren
d’importants «les novel·les que sense renunciar a una dignitat artística
cerquen obertament la simpatia del gran públic».5 No és estrany,
doncs, que entre les seves temptatives novel·lístiques tingués predilecció per
la novel·la policíaca, gènere que recordava per «l’enorme importància que tenia
arreu del món»,6 i confessava que «quan és feta amb prou rigor,
conté característiques fecundes per a la creació».7 Lector voraç,
l’entusiasmaven els clàssics com Eugène Sue, a qui considerava tot un antecedent
romàntic i de certes influències a determinades obres de la «Série Noire»; Arthur
Conan Doyle i l’investigador Sherlock Holmes —per a ell, el privat infal·lible
imitat arreu del món—; Agatha Christie, a qui definí d’escriptora de la pura
endevinalla d’enigmes d’uns nivells insospitats, i també Gilbert Keith
Chesterton i el seu pare Brown, com un dels seus referents.8 Ara bé,
com ja hem mencionat, la seva debilitat literària fou, sens dubte, Georges
Simenon. En nombrosos passatges dels seus dietaris confessava ser-ne un
admirador confés. També havia declarat el desig —malauradament frustrat—
d’escriure un assaig en profunditat sobre la seva obra.9 El que sí
que va dur a terme Serrahima fou la redacció l’any 1955 d’una novel·la
policíaca, d’inspiració «simenoniana», titulada Estimat senyor fiscal: «Des del primer moment, l’he titulada així
perquè són les primeres paraules del text: és a dir, l’encapçalament d’una carta.
No he pas de negar que la idea de fer-la així ve d’haver llegit Lettre à mon juge,10 de
Georges Simenon —magnífica—. La vull escriure ràpidament i tal com ragi». Dit i
fet. Serrahima l’escriu molt de pressa, només en vint-i-cinc dies, pel gust de
«temptejar les meves possibilitats en una mena de literatura que pugui arribar
a un públic més extens. Novel·les amb interès i que facin de bon llegir. […].
Tot sol a ciutat, i com que tinc La
frontissa11 molt encallada […] em va bé d’emprendre una feina
diferent, he començat una narració que no pretén ser gaire llarga, i d’un
gènere més o menys policial, destinada, en principi, a la col·lecció
“Lletres”».12 Val a dir que Estimat
senyor fiscal veurà finalment la llum el febrer d’aquell any amb el número
9 en la citada col·lecció de l’editorial Albertí amb il·lustració de coberta de
Josep Marinel·lo,13 on ja s’havia publicat uns mesos abans
—concretament el maig— Es vessa una sang fàcil (1954, núm. 2), de Manuel de
Pedrolo, i tan sols cinc mesos després ho faria La Bíblia valenciana (1955, núm. 11), de Rafael Tasis.
Ens trobem, doncs, davant
d’un dels textos pioners del gènere policíac en català, i, sens dubte, un dels
més originals. Rafael Tasis ja havia declarat en més d’una ocasió que Maurici
Serrahima era un dels autors amb més condicions per reeixir al gènere. Així
doncs, la trama que ens proposa l’escriptor ens narra en primera persona la
tràgica història de Carles Creus, un home condemnat per l’homicidi d’un
prestigiós metge. Per defensar-se dels fets que l'inculpen, es dirigeix al
fiscal de la causa i li escriu una carta des de la cel·la en la qual decideix
explicar la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. Una història
psicològica, sòrdida i fosca, que ens descobreix fins a quin punt poden arribar
les contradiccions de les persones.
Un cop publicada, passant
els anys, i, malgrat alguns intents seriosos d’escriure altres novel·les
policíaques, Serrahima no en publicarà cap més. Malgrat tot, no perd el gust
pel gènere i es reafirma constantment en els seus dietaris en la petjada
policíaca, i més concretament la «simenoniana»: «Cada cop em convenço més que
Simenon és un gran novel·lista, un dels més grans del nostre temps. Fa bastants
anys, va ser André Gide, que era bon jutge en literatura, el qui ho va
proclamar per primera vegada —“notre grand Simenon”—».14 Serrahima analitza
també l’estil de l’escriptor belga, tot desfent-se en elogis: «Deia, fa poc en
una “interviu”, que l’acusaven de tenir un estil terne —que vol dir “deslluït”
o “entelat”, però m’estimo més deixar el mot original— i que ell no sabia si el
tenia o no, però que el que sabia era que feia tot el que podia per tenir-lo.
El que hi ha de boutade en la frase no hi sobrepassa gaire el sentit literari:
Simenon vol un estil que no “llueixi” com a tal estil, que desaparegui i sigui
oblidat en la lectura, perquè el seu paper ha de ser només el de transmetre les
coses, els fets, els actes que constitueixen el veritable “llenguatge” del
novel·lista en tant que són fets presents en la imatge que ens proposa en
l’obra. Potser això m’atreu més perquè tota la vida he predicat, com a crític,
que l’estil de la novel·la ha de ser, almenys en el límit, un estil purament
“funcional”».15 Serrahima dmet que quan es troba esgotat i vol
relaxar-se, (re)llegeix sovint novel·les de Simenon, i anomena la «sèrie Maigret»
com la seva predilecta, sense obviar altres títols que cal considerar i
(re)descobreix nous matisos de la seva obra: «Hi ha un altre aspecte de Simenon
que no ha estat, que jo recordi, subratllat per ningú, i que és el valor que té
com a “moralista”, en el sentit clàssic que el mot pren en la literatura
francesa —La Rochefoucauld, La Bruyère, Chamfort, Vauvenargues, Joubert, etc.—
i és molt possible que una tria de pensaments de mena psicològica i moral feta
sobre la seva obra constituiria un recull impressionant, que sobtaria molts
lectors. Però, sobretot, en el sentit que molts episodis i sobretot molts
actes, decisions i reaccions dels personatges són com una mena d’aplicacions de
màximes psicològiques o morals ben personals, o com una mena de “pensaments” d’aquella
mena posats en acte. […]. Al costat d’això, hi ha les meravelles d’observació,
interna i externa, de les motivacions dels actes i dels estats d’esperit; hi ha
la prodigiosa creació dels ambients —en la qual no té rival— a base
d’observacions visuals i auditives, i sobretot en les olfactives, que gairebé
caldria dir que introdueix en la literatura. I, encara queda, només insinuat, i
cal dir que, no gaire sovint, però, quan apareix d’una realitat i una
profunditat prodigiosa, el lligam que a vegades estableix amb una realitat sobrenatural».16
Al llarg dels anys que
escriu el seu dietari, Serrahima s’entreté a citar nombrosos títols de Simenon.
Per exemple, confessa haver llegit «Maigret
tend un piège —el vaig comprar abans-d’ahir a Ginebra— o, més ben dit, l’he
rellegit perquè en coneixia, de fa temps, la versió castellana. És una obra
mestra. L’havia vist en cinema molt ben jugat per Jean Gabin i per Anne
Girardot, però allí el tipus de criminal era totalment canviat, potser,
visualment era irrepresentable tal com el va concebre Simenon i calia fer-lo
més obvi per al públic visual».17 En una altra ocasió, menciona novament
haver rellegit aquest títol, però n’afegeix d’altres: «Aquests dies he rellegit
tres o quatre Simenons de la sèrie Maigret; els uns en les anades a ciutat —Maigret tend un piège, Les scrupules de Maigret, Une confidence de Maigret —i un altre— Maigret et son mort— que em vaig comprar
per pujar cap aquí el dijous, l’havia llegit —traduït— però no el tenia en francès,
que és com els col·lecciono ara».
Aquest gust per la
literatura de Simenon encara anirà més enllà amb la traducció que Serrahima fa d’un
dels títols de l’escriptor belga per a la mítica col·lecció de novel·la negra i
policíaca «La Cua de Palla». Ens referim a El
penjat de Saint-Pholien (1931, Le pendu
de Saint-Pholien), que tingué certa controvèrsia a propòsit del procés de
correcció: «Recordo els incidents que va produir la meva traducció, en la qual,
entre altres coses, em van posar “xiulets” on jo deia “grinyols”… —i ho vaig
rectificar—, i em van substituir sistemàticament tots els “sobre” per “damunt”
i totes dues paraules són ben catalanes, però el punt de major vulgaritat,
diríem —en el sentit de llenguatge vulgar i parlat—, que té el mot “sobre”, el
feia en gairebé tots els casos —o en tots— més apte per al que jo volia dir i
per al to que jo volia agafar, i vaig fer unes poques concessions i vaig fer
rectificar totes les altres correccions».18
Cal destacar, per acabar
però no menys rellevant, el paper de Serrahima com a teòric del gènere amb la publicació
d’alguns articles programàtics, en els quals va exercir de divulgador, on va
tractar d’explicar l’origen del gènere, homenatjar escriptors —desdir-se’n ja de
l’expressió «lladres i serenos»— i intentar difondre el seu gust per aquest
tipus d’històries entre els lectors catalans. Dins del seu repertori en volem
destacar tres. El primer, intitulat «La novel·la de policies», publicat el 1956
a la revista Pont Blau,19 on reivindicava la necessitat de conrear
novel·les d’aquesta mena a la nostra literatura, tot assenyalant els
antecedents de «Pedrolo, Tasis i fins i tot jo ho he intentat», tot anomenant-les
novel·les «d’investigació criminal», amb antecedents com Fiódor Dostoievski,
Marià Vayreda amb La punyalada i,
sempre, sempre, Simenon. És interessant reproduir com en aquest article proposa
una sèrie de regles imprescindibles del gènere, que són ben pertinents de
reproduir:
• La forma pura i que podríem anomenar essencial d’aquesta mena de novel·la parteix de proposar un fet —en general, un crim— perfectament conegut en el seu resultat objectiu: un home ha estat trobat mort en un lloc i en una situació totalment definits, o un home perfectament definit ha desaparegut a partir d’un determinat moment, per exemple. Hi ha, doncs, un fet, i com a tal fet el posseïm de ple. Ens manca saber-ne les causes i les conseqüències, i sobretot, la manera com objectivament es va produir, i llavors tota l’acció consistirà a fer reviure el temps passat en el qual el fet es produïa.
• El fet, doncs, queda posat com una premissa fonamental: no sols com a punt de partida de l’acció, sinó com a fita incommovible en el temps. I això segon és essencial, perquè del fet en surten dues direccions que, amb llur aparició simultània, constitueixen allò que és específicament la narració policíaca; una acció que, com correspon a l’acció, camina cap al futur, i una recerca, feta a través de l’acció, i que camina cap al passat. L’avanç dels actes presents —successivament presents— ve doblat per una successiva reaparició dels fets passats. I la feina del temps que ve hi és la realització del temps que se n’ha anat.
• Així, d’alguna manera, qualsevol novel·la de policies ve a ser una «recerca del temps perdut». I per aquí s’enfronta amb la més tràgica de les limitacions humanes: la impossibilitat de tornar enrere i de reviure allò que ja ha estat viscut; la irreversibilitat del temps. Encara que, en tants casos, l’autor no s’ho formuli, allò que es proposa el personatge investigador —detectiu, policia o el que sigui— és veure-hi a través de la barrera impenetrable que ens talla l’accés al passat; és fer reviure —però no amb la memòria, sinó amb la imaginació, i a través dels fets que examina en present— alguna cosa, alguns fets que ja de cap manera no poden tornar a reviure, perquè són passats, perquè formen part del passat.
• Per això la seva situació és, en tots els casos i per ella mateixa, una situació tràgica, siguin de la mena que siguin els fets que investiga. Potser d’aquí ve l’incomparable atractiu que aquesta mena de novel·les té per a tota mena de lectors. Ben cert que aquesta reconstrucció, aquest intent de «marxa enrere» en el temps, apareix en altres menes de novel·la, però en aquestes esdevé essencial perquè és això i res més que això el que es proposen. I, a més —i és essencial— s’ho proposa algú, algun home concret, i no pas l’autor. En altres menes de novel·la és l’autor el qui, ajudat per tots els seus privilegis com a creador i com a narrador, intenta la recerca en el passat. En aquestes ens és presentat el cas tràgic d’un home que cerca allò que, en ell mateix, no pot ser trobat; el cas d’un ser humà concret i definit que, a través de dades examinades en present, ha de reconstruir dintre d’ell allò que, a fora, en la realitat present, no serà mai més reconstruïble.
• Vet aquí la força inicial de la situació que serveix de base a la novel·la de policies. És el drama d’un home enfrontat amb alguna cosa que, en termes absoluts, és un impossible, i que intenta arrencar-ne fins on pot allò que li fa falta saber-ne. Però no pas com un simple coneixement històric, sinó per una finalitat vital, que en definitiva és la realització de la justícia.
• D’aquest enfrontament venen moltes de les característiques que fan tan poderosa l’atracció humana del gènere. Una d’elles, que el passat que l’home protagonista ignora i ha de reconstruir a través de la barrera del temps sol estar conservat en la memòria d’algun home, i si més no en la del possible autor; és allí, si la memòria dels altres fos penetrable, on el trobaria. Però, llavors, perquè el lector segueixi més intensament el drama, sol convenir que ignori també els fets tal com alguna memòria els conserva I la conseqüència és que el novel·lista no pot fer ús del seu privilegi d’omnisciència i no ens pot contar allò que només ell sap, i així ens hem d’encarar amb el món de la novel·la amb la mateixa impossibilitat de penetrar en el món interior dels personatges que tenim en la vida real, i que en la novel·la té el protagonista investigador.
• També venen d’aquest enfrontament amb el temps irreversible algunes de les falles del gènere, quan falla; les facilitats excessives per al qui investiga, o l’atribuir-li una penetració inhumana o una capacitat arbitrària de deducció, impossible per a qui no està ja en el secret, i sobretot, l’exageració de la seguretat en les deduccions sempre hipotètiques que la barrera del temps imposa. Però això només passa quan l’obra d’art resulta fallida, i no és d’això que jo volia parlar.
• El que volia assenyalar és, al contrari, la grandesa del tema que la novel·la de policies proposa a l’escriptor. Li ofereix la visió del drama de l’home que està obligat a lluitar contra la irreversibilitat del temps, i això no pas per una complaença pròpia, per legítima que sigui, sinó per una exigència de la justícia humana, per fer possible, en un cas concret, la vindica de la justícia. Us sembla poc? A mi no em sorprèn que Dostoievski el fes servir en la seva obra major. Em sembla digne de la tragèdia grega. Hi és tot: la irreversibilitat dels actes humans, i la fatalitat que el temps, aquí, fa sonar en la seva desesperada i inaturable fugida. I fins hi ha —i és fonamental en la immensa divulgació del gènere— el desig humà universal de la victòria dels bons, o almenys de llur justificació; trobo que fa molt honor a la humanitat que sigui el que més exigeixen tots els homes; i això fins al punt que els autors se’n poden refiar per vendre els llibres que escriuen.
D’altra banda, l’any 1965,
dins l’assaig Sobre llegir i escriure,
que va obtenir el premi Josep Txart, Serrahima dedicà també uns paràgrafs a
analitzar el gènere policíac: hi afirmava, per exemple, que «de Conan Doyle
ençà —vull dir, d’ençà de Sherlock Holmes— la novel·la de policies ha passat a
ser, no diré un “gènere”, però sí una “espècie” ben definida dins del gènere novel·lístic.
[…]. De les característiques típiques d’aquesta mena d’obres n’hi ha una que
cal precisar bé. Els “bons” i els “dolents” hi solen ser molt visibles i molt
ben determinats, però en general no hi són vistos com uns paradigmes de la
bondat o de la maldat absolutes: hi ha uns “bons” o uns “dolents”, però sovint
només pragmàtics, i per als efectes del cas. Això més aviat pot humanitzar les
novel·les i els personatges. N’hi ha una altra que fa un bon servei a la
sensació de realitat de l’obra, i és que, donat que el policia és presentat en la
recerca del criminal i d’una explicació pel crim, cal que l’autor enfronti amb
totes les barreres que ens priven de conèixer els fets dels altres en la vida
real, i que així renunciï a aquells privilegis que dèiem, el que tantes vegades
s’ha atribuït al novel·lista —sobretot si és de mena popular— i que li permeten
de saber i d’anar contant al lector tot el que passa en l’interior de cada personatge.
Solen tenir també, però, una característica dolenta, i és la necessitat de no
deixar entreveure qui és el delinqüent, que les porta a moltes inversemblances,
fins quan hi és respectada la regla que priva l’autor, mentre parla ell, de
donar informacions que contradiguin el resultat final; si les dona, les ha de
posar en boca dels personatges. És una de les raons decisives per les quals,
fins en mans de bons escriptors, les novel·les de policies donen sovint la
impressió estranya de ser una mena d’equacions matemàtiques que, a despit de la
diversitat en els plantejaments, poden ser totes resoltes per reducció a una
fórmula única».
El tercer i darrer article
data del 1974 i fou publicat a la revista Canigó
amb el títol «Lladres i serenos». Serrahima hi deixava entreveure novament
el seu gust per la literatura popular, la fundació a Londres del Detection Club,
del qual fou president un dels seus autors de capçalera, Gilbert Keith
Chesterton; l’aparició d’aquest tipus de narrativa als Estats Units amb la
irrupció del behaviorisme i el conductisme psicològic de la mà de Dashiell
Hammett i amb la guerra, també, la presència dels espies i dels agents secrets.
Així mateix, enumera novament precursors com Cèsar August Jordana, Rafael Tasis
i ell mateix, cita Josep Maria Folch i Torres, elogia la versatilitat de Manuel
de Pedrolo, que era capaç de tocar tantes tecles, la utilització d’elements parapolicíacs
a les novel·les d’Avel·lí Artís-Gener i de Maria Aurèlia Capmany; però també de
Jaume Fuster, que escrivia novel·la negra barcelonina. A més, detalla també el
fracàs de les col·leccions, des de «La Cua de Palla» d’Edicions 62 fins a
«Enjòlit» d’Aymà, que cap de les dues va acabar «en punxa», en paraules del
mateix escriptor.
Fet i fet, la tasca
d’escriptor, traductor, memorialista i divulgador no deixa lloc a l’equívoc de
la transcendència de l’escriptor barceloní com un punt de referència ineludible
dins la literatura catalana. Amb la lectura d’Estimat
senyor fiscal —que enguany compleix l’efemèride dels setanta anys de la
seva publicació— calia, doncs, recuperar-lo i reivindicar Maurici Serrahima com
el que és, un «il·lustre» pioner de la novel·la policíaca catalana.
______________________
1. Vegeu: Maurici
Serrahima. Memòries de la guerra i de
l’exili. Barcelona: Edicions 62, 1978.
2. Cal esmentar els
assaigs: Assaigs sobre la novel·la
(1934), La crisi de la ficció (1965)
i el conjunt de textos que aplegà amb el títol Sobre llegir i escriure (1966).
3. Hi ha dues recensions
sobre aquesta qüestió: Rafael Tasis. «Falles d’una literatura». Mirador, 27-9-1934, p. 6, i la resposta
gairebé tres mesos després de Maurici Serrahima «Per la novel·la popular». Mirador, 22-12-1934, p. 6.
4. Vegeu: Josep Poca. Maurici Serrahima i Manuel de Pedrolo.
Crítica literaria i debat religiós. Lleida: Pagès Editors, 2012.
5. Maurici Serrahima. «Per
la novel·la popular», Mirador,
22-12-1934, p. 6.
6. Maurici Serrahima. Del passat quan era present (vol. III).
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 464 i 465.
7. Maurici Serrahima.
«Lladres i serenos», Canigó, núm.
330, 2-2-1974, p. 6.
8. Tant és així, que a
aquest darrer li dedicà diversos articles tot commemorant l’efemèride del
centenari del seu naixement.
9. Encara que no va
proliferar és interessant com es conserva al seu arxiu unes notes a mà amb tota
la cronologia de Simenon, trets definitoris del personatge Jules Maigret, així
com diversos reculls de premsa sobre l’escriptor belga.
10. La traducció al
castellà és Carta a mi juez,
publicada per l’editorial Tusquets. No s’ha traduït al català.
11. No es publicaria fins
a l’any 1982, i fou guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la
l’any següent.
12. Maurici Serrahima. Del passat quan era present (vol. II).
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 317.
13. Així la presentava
l’editorial: «Estimat senyor fiscal, ofereix als lectors de la nostra
col·lecció una novel·la plena de vida, d’original concepció, que us captiva des
de la primera pàgina amb la seva acció rica d’interès i de dimensió humana».
14. Maurici Serrahima. Del passat quan era present (vol. IV).
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005, p. 463.
15. Maurici Serrahima. Del passat quan era present (vol. III).
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 464.
16. Maurici Serrahima. Del passat quan era present (vol. III).
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 467.
17. Ibid., p. 399.
18. Maurici Serrahima. Del passat quan era present (vol. V).
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005, p. 35.
19. Recordem que Rafael
Tasis ja havia publicat en aquesta revista el 1953 un article titulat «Punt de
vista català sobre la novel·la policíaca americana», en el qual explicava
l’arribada de llibres d’autors nord-americans a França i el debut d’autors
francesos com Boris Vian.
